Una nota sobre Filosofía y consuelo de la música de Ramón Andrés
Per Marc Heilbron (Cap del Departament d’Estudis Culturals i Musicals de l’ESMUC)
El Premi Nacional d’Assaig, amb el qual recentment ha estat guardonat el músic i escriptor Ramón Andrés (Pamplona, 1955) per la seva obra Filosofía y consuelo de la música, és una gran notícia per tots aquells que estimem la música i molt especialment pels qui també valorem la importància d’escriure i llegir sobre música. Per primer cop, un assaig sobre música rep aquest premi. L’autor ha viscut molts anys a Barcelona, on també té la seva seu Acantilado, editora d’aquest assaig, que tants bons textos sobre música ha publicat d’ençà que la va fundar el desaparegut Jaume Vallcorba, figura cabdal del món editorial català.
L’assaig de Ramón Andrés viatja des dels temps remots de l’Antiguitat fins al segle XVIII per posar en evidència com la música està lligada íntimament a la nostra percepció de l’univers i de nosaltres mateixos. Ens retorna a un món de savis i sàvies seguint les petjades de Damó d’Oa (segle V aC) fins a Rousseau passant per Hildegard von Bingen, Johannes de Muris, Marin Merssene, Jean Philippe Rameau i tants altres autors i autores que reviuen en el text de Ramón Andrés amb un fil conductor on cadascuna de les aportacions es lliga íntimament amb la reflexió de conjunt. Ramón Andrés defuig l’estil sovint massa prosaic d’un vell referent de l’estètica musical com Enrico Fubini, per fer de la seva reflexió un text decididament emotiu. Els comentaris sobre el pensament d’Aristòtil o de Plató són coneguts, però la capacitat de l’autor de contextualitzar-los amb altres idees d’autors i autores més oblidats, amb l’etimologia de les paraules, la mitologia o la ciència de l’època converteixen el seu assaig en un referent bibliogràfic imprescindible. Dins el seu assaig s’intercalen a més els textos on la música a més de coneixement, ens aporta el consol que Boeci atribuïa a la filosofia.
L’esforç de l’autor, amb l’erudició que el caracteritza en aquest i altres textos anteriors, ha estat titànic. Potser és demanar-li massa la continuació amb una segona part que reculli el pensament del segle XIX al XXI, absència que justifica al final del llibre amb l’excusa de ser una època de la qual s’ha escrit ja molt. És fàcil intuir que igual que Ramón Andrés ha optat per un exili rural navarrès, també està exiliat del soroll de la modernitat i la postmodernitat. Això té el seu avantatge, perquè sense aquesta hipotètica segona part, la lectura del seu assaig fa encara més evident com segueixen presents en el nostre temps, les respostes que els antics donen a les problemàtiques actuals. Inevitable per aquest motiu relacionar-ho amb la potència de la música d’Idmen B de Xenakis amb la que vam inaugurar el nou curs acadèmic el passat 18 d’octubre on present i passat s’uneixen. La intensitat rítmica de Xenakis ressona encara amb més força llegint les reflexions sobre la catàrsi en el text de Ramón Andrés:
Una pulsión salvaje, un esfuerzo límite, pueden detener la angustia
És el consol de la música.