Publicat el 4 d'abril de 2022

Comparteix a:

Comença el cicle de concerts de Lied al Goethe-Institut

Goethe Esmuc
Cicle de Lieder al Goethe-Institut

Dimarts 19 i 26 d’abril a les 19H / 3 i 10 de maig a les 19H. Goethe-Institut.

Cicle de concerts de Lied al Goethe-Institut

El dimarts 19 d’abril a partir de les 19 h s’iniciarà una nova edició del Cicle de Concerts de Lied a la seu del Goethe-Institut (C/ Roger de Flor, 224, Barcelona). Una programació de concerts protagonitzats pels estudiants del Màster de Lied «Victòria dels Àngels» de l’ESMUC. Aquest cicle, coordinat per la professora Assumpta Mateu, es desplegarà en quatre sessions de dimarts, començant el 19 d’abril. Tots els concerts tenen una duració aproximada d’una hora.

Cicle de lieder – Edició de 2017

Inspirat en el vers de Heinrich Heine (1797-1856) «Dann löst sich des Liedes Zauberbann…» (“Aleshores s’allibera l’encanteri màgic de la cançó”), aquest cicle de concerts s’ha basat en el format de duo de veu i piano, on es comptarà amb la participació de les parelles artístiques especificades al programa. Totes elles oferiran diferents pàgines del gènere de compositors com Franz Schubert, Robert Schumann, Johannes Brahms, Hugo Wolf, Gustav Mahler, Claude Debussy, Francis Poulenc, Roger Quilter, Gerald Finzi, Benjamin Britten, Nikolai Médtner i Enric Granados.

Assumpta Mateu, coordinadora del Cicle de Concerts de Lied al Saló de l’Institut Goethe, ha destacat amb el títol Mit Myrten und Rosen (“Amb murtra i roses”) ‘com el poeta va voler enterrar el seu amor i sepultar-lo per sempre. Així com la vida es manté dins d’una llavor, algun dia aquelles lletres arribaran als ulls llunyans de l’estimada, rebrotaran i li explicaran en un xiuxiueig tot aquell alè d’amor i de tristesa. Són temps convulsos, moguts, en què potser hi ha qui voldria enterrar per sempre la confiança i l’amor. Però entre murtra, roses i xipressos fragants, l’amor perviu en els petits sarcòfags on se’l vol ofegar, i com les llavors, sempre torna a brotar quan arriba a uns ulls que no han perdut la seva humitat. O la seva humanitat’.

Programa: dimarts 26 d’abril

Robert Schumann
Widmung
 
Johannes Brahms
Heimweh
 
Richard Strauss
Allerseelen
Drei Lieder der Ophelia
I. Wie erkenn’ ich mein Traulieb?
II. Guten Morgen, ‘s ist Sankt Valentinstag
III. Sie trugen ihn auf der Bahre bloss
 
Frederic Mompou
Combat del Somni
I. Damunt de tu, només les flors
III. Jo et pressentia com la mar
 
Luís de Freitas Branco
Contrastes 
 
Francisco Lacerda
Quero cantar, ser alegre  
 
Elsa Vitória Meneses, soprano
Enric Roda Beltran, piano
 
——————-
 
Mieczysław Karłowicz
Zasmuconej
Mów do mnie jeszcze
Pamiętam ciche jasne złote dnie
 
Clara Schumann
Er ist gekommen
Liebst du um Schonheit
Warum willst du and’re fragen
 
Franz Schubert
Gretchen am Spinnrade
Johannes Brahms
Meine Liebe ist Grün
 
Alban Berg
Die Nachtigall
 
Edward Grieg
Ein Traum
 
Enrique Granados
Gracia mía
 
Fernando Obradors
El Vito
 
Urszula Bardlowska, soprano
Llum Colomer, piano
 

TEXT I TRADUCCIONS

R. Schumann (1810-1856)
Myrthen Lieder, Op. 25 
I. Widmung

Du meine Seele, du mein Herz,
Du meine Wonn’, o du mein Schmerz,
Du meine Welt, in der ich lebe,
Mein Himmel du, darein ich schwebe,
O du mein Grab, in das hinab
Ich ewig meinen Kummer gab.
 
Du bist die Ruh, du bist der Frieden,
Du bist vom Himmel mir beschieden.
Daß du mich liebst, macht mich mir wert,
Dein Blick hat mich vor mir verklärt,
Du hebst mich liebend über mich,
Mein guter Geist, mein besser Ich!

 
(Friedrich Rückert 1788 – 1866)

Dedicatòria
Tu, la meva ànima; tu, el meu cor;
tu, el meu plaer; oh tu, el meu dolor!
tu, el món on visc;
tu, el meu cel, on em trobo suspès.
Oh tu, la meva tomba, a l’interior de la qual
lliuraré el meu pesar per sempre!
 
Tu ets el repòs, tu ets la pau,
tu m’has estat enviada pel cel.
Que tu m’estimis, em fa més valuós,
la teva mirada em torna gloriós,
tu fas que em superi a mi mateix,
el meu bon esperit, el meu millor jo!
 
J. Brahms (1833- 1897)
9 Lieder und Gesänge, Op. 63 3’20
VIII. Heimweh II
 
O wüsst ich doch den Weg zurück,
Den lieben Weg zum Kinderland!
O warum sucht ich nach dem Glück
Und ließ der Mutter Hand?
 
O wie mich sehnet auszuruhn,
Von keinem Streben aufgeweckt,
Die müden Augen zuzutun,
Von Liebe sanft bedeckt!
 
Und nichts zu forschen, nichts zu spähn,
Und nur zu träumen leicht und lind;
Der Zeiten Wandel nicht zu sehn,
Zum zweiten Mal ein Kind!
 
O zeigt mir doch den Weg zurück,
Den lieben Weg zum Kinderland!
Vergebens such ich nach dem Glück,
Ringsum ist öder Strand!

(Klaus Groth 1819- 1899)


Nostàlgia II
Oh, si jo sabés el camí de tornada!
L’enyorat camí cap a la infància!
Oh! Per què buscant la felicitat,
vaig abandonar les mans de la meva mare?
 
Oh, com anhelo descansar
no ser despertat per cap afany!
Tancar els ulls cansats,
embolicats dolçament en amor!
 
No saber res, no anhelar res,
només somiar dolçament.
No veure el canvi dels temps.
Ser un nen per segona vegada!
 
Oh, mostra’m el camí de tornada!
L’enyorat camí cap a la infància!
En va busco la felicitat,
però al meu voltant, veig àrid desert!
 
R. Strauss
Drei Lieder der Ophelia , Op.67 8’00
I. Wie erkenn’ ich mein Traulieb?
 
Wie erkenn’ ich mein Treulieb
Vor andern nun?
An dem Muschelhut und Stab
Und den Sandalschuh’n.
Er ist tot und lange hin,
Tot und hin, Fräulein.
Ihm zu Häupten grünes Gras,
Ihm zu Fuß ein Stein.—O, ho!
Auf seinem Bahrtuch, weiß wie Schnee,
Viel liebe Blumen trauern:
Sie gehn zu Grabe naß, o weh,
Vor Liebesschauern.

 
I. Com distringiré el meu veritable amor?
 
Com distringiré el meu veritable amor
D’entre els altres ara?
Pel barret de mol·luscs i bastó
I les sandàlies.
Ell és mort i va desaparèixer fa molt de temps,
Mort i desaparegut, senyora!
Al cap herba verda,
Als peus una pedra. Oh ho!
A la seva mortalla blanca com la neu
Moltes flors dolces hi ploren.
Aniran mullades a la tomba, ai,
per esgarrifances d’amor.

II. Guten Morgen, ‘s ist Sankt Valentinstag
 
Guten Morgen, ’s ist Sankt Valentinstag,
So früh vor Sonnenschein
Ich junge Maid am Fensterschlag
Will euer Valentin sein.
Der junge Mann tut Hosen an,
Tät auf die Kammertür
Ließ ein die Maid, die als Maid
Ging nimmermehr herfür.
Bei Sankt Niklas und Charitas,
Ein unverschämt Geschlecht!
Ein junger Mann tut’s wenn er kann,
Fürwahr, das ist nicht recht.
Sie sprach: Eh’ ihr gescherzt mit mir,
Verspracht ihr mich zu frei’n.
Ich bräch’s auch nicht, bei’m Sonnenlicht!
Wär’st du nicht kommen herein.
 
II. Bon dia, és el dia de Sant Valentí
 
Bon dia, és el dia de Sant Valentí,
Tan aviat abans de l’alba.
Jo, jove donzella a la finestra,
Vull ser el teu Sant Valentí.
El jove es va posar els pantalons,
Va obrir la porta de la cambra,
Va deixar entrar la donzella, que com a donzella
ja no va eixir.
Per Sant Nicolau i la Caritat,
Quina estirp més desvergonyida!
Un jove ho fa quan pot,
Això, realment, no està bé.
Ella va dir: abans d’enjogassar-te amb mi,
Vas prometre que amb mi t’hi casaries.
Mai no hagués faltat a la meva paraula -per la llum del sol!-,
Si tu no haguessis entrat.
 
 
 
 
 
 
 
 
III. Sie trugen ihn auf der Bahre bloss
 
Sie trugen ihn auf der Bahre bloß,
Leider ach leider den Liebsten!
Manche Träne fiel in des Grabes Schoß:
Fahr’ wohl, meine Taube!
Mein junger frischer Hansel ist’s der mir gefällt,
Und kommt er nimmermehr?
Er ist tot, o weh!
In dein Todbett geh,
Er kommt dir nimmermehr.
Sein Bart war weiß wie Schnee,
Sein Haupt wie Flachs dazu:
Er ist hin, er ist hin,
Kein Trauern bringt Gewinn:
Mit seiner Seele Ruh!
Und mit allen Christenseelen! darum bet’ ich!—
Gott sei mit euch.
 
III. El van portar descobert sobre el fèretre
 
El van portar descobert sobre el fèretre,
Ai, ai, l’estimat!
Moltes llàgrimes van caure a la tomba—
Adéu, adéu, colom meu!
El meu jove exuberant Hansel és allà
El que m’agradava, i no vindrà mai més?
És mort, ai, ai!
Vés a la teva tomba,
Ell mai no tornarà amb tu.
La seva barba era blanca com la neu,
El seu cap era com el lli.
Se n’ha anat, se n’ha anat,
Tota tristesa és inútil:
Que la seva ànima descansi en pau
Amb totes les ànimes cristianes! Aquesta és la meva pregària!
Déu sigui amb vosaltres!
 
 
(William Shakespeare -Karl Joseph Simrock 1802- 1876)
 
 
 
Acht Lieder aus Letzte Blätter, Op. 10
Allerseelen
 
Stell’ auf den Tisch die duftenden Reseden,
die letzten roten Astern trag’ herbei
und laß uns wieder von der Liebe reden,
wie einst im Mai.
 
Gib mir die Hand, daß ich sie heimlich drücke
und wenn man’s sieht, mir ist es einerlei,
gib mir nur einen deiner süßen Blicke,
wie einst im Mai.
 
Es blüht und duftet heut’ auf jeden Grabe,
ein Tag im Jahr ist ja den Toten frei,
komm an mein Herz, daß ich dich wieder habe
wie einst im Mai.
 
 
Tots Sants
 
Posa sobre la taula les resedes perfumades,
porta’m els últims àsters vermells
i parlem una altra vegada de l’amor,
com en un altre temps, al maig.
 
Dóna’m la teva mà perquè la prengui en secret,
i encara que ho vegin, m’és igual,
obsequia’m tan sols amb una de les teves dolces mirades,
com en un altre temps, al maig.
 
Avui floreixen i exhalen aromes totes les tombes,
un dia a l’any els morts son lliures,
vine al meu cor perquè et tingui de nou,
com en un altre temps, al maig.
 
 
 
 
(Hermann von Gilm Rosenegg 1812 – 1864)
 
 
 

F. Mompou
Combat del Somni


I. Damunt de tu, només les flors
 
Damunt de tu, només les flors.
Eren com una ofrena blanca:
la llum que daven al teu cos
mai més seria de la branca;
 
Tota una vida de perfum
amb el seu bes t’era donada.
Tu resplendies de la llum
per l’esguard clos atresorada.
 
Si hagués pogut ésser sospir
de flor! Donar-me com un llir,
a tu, perquè la meva vida
 
s’anés marcint sobre el teu pit.
I no saber mai més la nit
que al teu costat fóra esvaïda.
 
 
 
III. Jo et pressentia com la mar
 
Jo et pressentia com la mar
I com el vent, immensa, lliure,
Alta, damunt de tot atzar
I tot destí. I en el meu viure,
 
Com el respir. I ara que et tinc
Veig com el somni et limitava.
Tu no ets un nom, ni un gest. No vinc
A tu com a la imatge blava
 
D’un somni humà. Tu no ets la mar,
Que és presonera dins de platges,
Tu no ets el vent, pres en l’espai.
 
Tu no tens límits; no hi ha, encar,
Mots per a dir-te, ni paisatges
Per ser el teu món – ni hi seran mai.
 

(Josep Janés i Olivé 1913 – 1959)
 
 
 
L. de Freitas Branco

Contrastes 
 
Em tempo que já lá vão,
Por minha causa choraste
Eu cheguei, pedi perdão
Tu sorriste e perdoaste.
 
Tudo acabou! Entretanto
(Vê tu que pouco juizo!)
Riu a pensar no teu pranto
Choro a pensar no teu riso.
 
Contrasts
 
En temps passats,
per culpa meva vas plorar
Jo vaig arribar, vaig demanar perdó
Tu vas somriure i vas perdonar.
 
Tot s’ha acabat! Mentrestant
(Mira quin poc coneixement!)
Ric pensant en les teves llàgrimes
Ploro pensant en el teu somriure.
 

(João de Vasconcelos e Sá 1880-1944)


 
F. Lacerda

Quero cantar, ser alegre 
 
Quero cantar, ser alegre,
Não me deixo entristecer.
Quem é triste morre cedo,
Inda não quero morrer.
 
Vull cantar, ser feliç
 
Vull cantar, ser feliç,
No em deixo entristir.
Qui està trist mor d’hora,
Encara no vull morir.
 
 
••••••••••••••••••••••••••••••••••
 
● Mieczysław Karłowicz (1876 – 1909)
–    Zasmuconej
Poema: Kazimierz Gliński

Chylisz główkę na pierś białą,
Łza w oczętach drży.
Co się tobie, dziewczę, stało?
Skąd te duże łzy?
 
Może w chwilach uprzytomnień
Znikłych serca mar
Czujesz rozkosz dawnych wspomnień,
Dawnych marzeń czar?
 
Może ciebie róże smucą,
Że uwiędły już?…
Wróci Wiosna, kwiaty wrócą,
Wróci chwila róż!
 
I przyleci znów motyli
Różnobarwny tłum.
Brzoza długi warkocz schyli,
W szmer uderzy, w szum.
 
Ze snu ziemia się ocuci,
Ciepły spadnie deszcz.
W wonnych gajach pieśń zanuci
Słowik, bard i wieszcz.
 
Wszystko będzie drogie, nowe,
W radość przejdzie żal.
Wrócą noce księżycowe,
Zabrzmi koncert fal.
 
CAST
 
Dejas la cabeza en tu pálido pecho,
Una lágrima escondida en tus ojos.
¿Qué te pasa, chica?
¿Por qué lloras tanto?
 
En los momentos de pensamientos
Donde responde el corazón
¿Sientes un placer de recuerdo,
Un esplendor del deseo?
 
Quizás te entristezcan las rosas
Porque se marchitaron.
Regresará la primavera, las flores,
Regresará el momento de las rosas.
 
Y vendrán las mariposas
Coloridas.
El abedul bajará su trenza,
Tocará el murmullo.
 
Del sueño se despertará la tierra,
Bajará la lluvia tibia.
En bosques perfumados sonará la canción
Del ruiseñor.
 
Todo será rico, nuevo.
El dolor se convertirá en alegría,
Regresarán las noches de luna,
Sonará el concierto de las olas.
 
 
–    Mów do mnie jeszcze
 
Poema: Kazimierz Przerwa-Tetmajer
 
 
Mów do mnie jeszcze, z oddali, z oddali, Glos twój mi płynie na powietrznej fali. Jak kwiatem, każdym słowem twym się pieszczę, Mów do mnie jeszcze… Mów do mnie jeszcze, te płynące ku mnie słowa Są jakby modlitwa przy trumnie. I w sercu śmierci wywołują dreszcze, Mów do mnie jeszcze…
 
CAST
 
Háblame desde lejos,
Tu voz vuela en la ola del aire,
Tu voz me acaricia como una flor.
Háblame más.
Las palabras que vienen hacia mi
Son como una plegaria cerca de la tumba
Y en el corazón muerto causan escalofríos.
Háblame más.
 
–    Pamiętam ciche
Poema: Kazimierz Przerwa-Tetmajer
 
Pamiętam ciche, jasne, złote dnie,
Co mie się dzisiaj cudnym zdają snem,
Bo był otwarty raj także i mnie,
W dzieciństwie mem.
I czasem myślę, żem ja tylko spał,
Że całe życie moje było snem —
Zbudzę się, raj ten odnajdę com miał
W dzieciństwie mem…
 
CAST

Recuerdo los días claros y dorados
Que me parecen aún hoy como un sueño
Porque estaba abierto el paraíso también para mi
En mi infancia
 
A veces pienso que estuve durmiendo
Que toda mi vida era un sueño.
Me despertaré y encontraré este paraíso que tenía
En mi infancia…
 
 
 
Clara Schumann (1819 – 1896)

Poemes: Friedrich Rückert

● Op. 12 N⁰ 2 – Er ist gekommen

Er ist gekommen
In Sturm und Regen,
Ihm schlug beklommen
Mein Herz entgegen.
Wie konnt’ ich ahnen,
Daß seine Bahnen
Sich einen sollten meinen Wegen?
 
Er ist gekommen
In Sturm und Regen,
Er hat genommen
Mein Herz verwegen.
Nahm er das meine?
Nahm ich das seine?
Die beiden kamen sich entgegen.
 
Er ist gekommen
In Sturm und Regen.
Nun ist entglommen
Des Frühlings Segen.
Der Freund zieht weiter,
Ich seh’ es heiter,
Denn er bleibt mein auf allen Wegen.
 
CAT
 
Ell vingué sota
pluja i tempesta,
el meu cor bategà
angoixat al seu encontre.
Com podria albirar
que el seu camí
s’ajuntaria amb el meu.
 
Ell vingué sota
pluja i tempesta,
atrevit, em robà
el cor.
Em robà el meu?
Vaig robar jo el seu?
Ambdós ensems es trobaren.
 
Ell vingué sota
pluja i tempesta,
ara ha arribat el goig
de la primavera.
L’amic ha reprès el seu camí,
ho veig amb serenor
car, a tots els viaranys, seguirà sent meu.
 
 
● Op. 12 N⁰ 4 – Liebst du um Schönheit
 
Liebst du um Schönheit,
O nicht mich liebe!
Liebe die Sonne,
Sie trägt ein gold’nes Haar!
 
Liebst du um Jugend,
O nicht mich liebe!
Liebe den Frühling,
Der jung ist jedes Jahr!
 
Liebst du um Schätze,
O nicht mich liebe.
Liebe die Meerfrau,
Die hat viel Perlen klar.
 
Liebst du um Liebe,
O ja, mich liebe!
Liebe mich immer,
Dich lieb’ ich immerdar.
 
CAT
 
Si estimes per la bellesa,
Oh! no m’estimis!
Estima el sol
que porta cabells d’or!
 
Si estimes per la joventut,
Oh! no m’estimis!
Estima la primavera
que és jove cada any!
 
Si estimes pels tresors,
Oh! no m’estimis!
Estima la sirena
que té moltes perles clares.
 
Si estimes per l’amor,
Oh sí, estima’m!
Estima’m sempre,
jo sempre t’estimaré.


● Op. 12 N⁰ 11 – Warum willst du and’re fragen
 
Warum willst du and’re fragen,
Die’s nicht meinen treu mit dir?
Glaube nicht, als was dir sagen
Diese beiden Augen hier!
 
Glaube nicht den fremden Leuten,
Glaube nicht dem eignen Wahn;
Nicht mein Tun auch sollst du deuten,
Sondern sieh die Augen an!
 
Schweigt die Lippe deinen Fragen,
Oder zeugt sie gegen mich?
Was auch meine Lippen sagen,
Sieh mein Aug’, ich liebe dich!
 
CAT
 
Per què vols preguntar els altres,
els que no t’ho diuen amb lleialtat?
No creguis res que no sigui
el que et diguin aquests ulls!
 
No et creguis la gent estranya,
no et creguis el teu propi fantasieig;
tampoc has d’interpretar el meu capteniment,
sinó simplement mirar aquests ulls!
 
Silenciaran els llavis les teves preguntes
o declararan contra meu?
Sigui el que sigui, el que diguin els meus llavis,
mira’m als ulls, t’estimo!
 
 
Franz Schubert (1797 – 1828)

Gretchen am Spinnrade

Poema: Johann Wolfgang von Goethe
 
Meine Ruh’ ist hin,
Mein Herz ist schwer;
Ich finde sie nimmer
Und nimmermehr.
 
Wo ich ihn nicht hab’
Ist mir das Grab,
Die ganze Welt
Ist mir vergällt.
 
Mein armer Kopf
Ist mir verrückt,
Mein armer Sinn
Ist mir zerstückt.
 
Meine Ruh’ ist hin,
Mein Herz ist schwer;
Ich finde sie nimmer
Und nimmermehr.
 
Nach ihm nur schau’ ich
Zum Fenster hinaus,
Nach ihm nur geh’ ich
Aus dem Haus.
 
Sein hoher Gang,
Sein’ edle Gestalt,
Seines Mundes Lächeln,
Seiner Augen Gewalt,
 
Und seiner Rede
Zauberfluß,
Sein Händedruck,
Und ach sein Kuß!
 
Meine Ruh’ ist hin,
Mein Herz ist schwer,
Ich finde sie nimmer
Und nimmermehr.
 
Mein Busen drängt
Sich nach ihm hin.
Ach dürft ich fassen
Und halten ihn!
 
Und küssen ihn
So wie ich wollt’,
An seinen Küssen
Vergehen sollt’!
 
CAT
 
Margarida i la filosa
 
He perdut la pau,
el cor m’és feixuc,
no trobo la calma
ni la trobaré mai més.
 
Allà on no el tinc a ell,
és com una tomba,
el món sencer
em sembla amargós.
 
El meu pobre cap
es torna boig,
els meus pobres sentits
estan destrossats.
 
He perdut la pau,
el cor m’és feixuc,
no trobo la calma
ni la trobaré mai més.
 
Només per veure’l
miro per la finestra,
només per trobar-lo
surto de casa.
 
El seu galant caminar,
el seu noble aspecte,
el somriure dels seus llavis,
la força del seu esguard,
 
i el seu parlar
encisador,
el toc de la seva mà
i ai, el seu besar!
 
He perdut la pau,
el cor m’és feixuc,
no trobo la calma
ni la trobaré mai més.
 
El pit m’empeny
vers ell.
Ai, si pogués tenir-lo
i abraçar-lo,
 
i besar-lo
com jo voldria,
en els seus besos
hauria de morir!
 
 
Johannes Brahms (1833 – 1997)

Meine Liebe ist grün
 
Poema: Felix Schumann

Meine Liebe ist grün wie der Fliederbusch,
und mein Lieb ist schön wie die Sonne,
die glänzt wohl herab auf den Fliederbusch
und füllt ihn mit Duft und mit Wonne.
 
Meine Seele hat Schwingen der Nachtigall,
und wiegt sich in blühendem Flieder,
und jauchzet und singet vom Duft berauscht
viel liebestrunkene Lieder.
 
CAT
 
El meu amor és verd
 
El meu amor és verd com el lilar,
i el meu amor és bell com el sol,
que brilla plenament sobre el lilar
i l’omple de fragància i de delit.
 
La meva ànima té ales de rossinyol,
i es balanceja en lilars que floreixen,
i s’alegra i canta, embriagat de la fragància,
moltes cançons begudes d’amor.
 
Alban Berg (1885 – 1935)

Die Nachtigall
 
Poema: Theodor Storm

Das macht, es hat die Nachtigall
Die ganze Nacht gesungen;
Da sind von ihrem süssen Schall,
Da sind in Hall und Widerhall
Die Rosen aufgesprungen.
 
Sie war doch sonst ein wildes Kind,
Nun geht sie tief in Sinnen,
Trägt in der Hand den Sommerhut
Und duldet still der Sonne Glut
Und weiß nicht, was beginnen.
 
Das macht, es hat die Nachtigall
Die ganze Nacht gesungen;
Da sind von ihrem süssen Schall,
Da sind in Hall und Widerhall
Die Rosen aufgesprungen.
 
CAT

El Rossinyol

És això, és que el rossinyol
ha cantat tota la nit;
pel seu dolç cant,
i pel seu so i ressò,
que han florit les roses.
 
Abans ella era una noia feréstega,
ara entra en la profunditat del seny,
porta a la mà el barret d’estiu,
suporta en silenci la xardor del sol,
sense saber ben bé què fer.
 
És això, és que el rossinyol
ha cantat tota la nit;
pel seu dolç cant,
i pel seu so i ressò,
que han florit les roses.
 
 
 
Edvard Grieg (1843 – 1907)

Ein Traum

Poema: Friedrich Martin von Bodenstedt

Mir träumte einst ein schöner Traum:
Mich liebte eine blonde Maid;
Es war am grünen Waldesraum,
Es war zur warmen Frühlingszeit:
 
Die Knospe sprang, der Waldbach schwoll,
Fern aus dem Dorfe scholl Geläut –
Wir waren ganzer Wonne voll,
Versunken ganz in Seligkeit.
 
Und schöner noch als einst im Traum
Begab es sich in Wirklichkeit —
Es war am grünen Waldesraum,
Es war zur warmen Frühlingszeit:
 
Der Waldbach schwoll, die Knospe sprang,
Geläut erscholl vom Dorfe her —
Ich hielt dich fest, ich hielt dich lang —
Und lasse dich nun nimmermehr!
 
O, frühlingsgrüner Waldesraum!
Du lebst in mir durch alle Zeit —
Dort ward die Wirklichkeit zum Traum,
Dort ward der Traum zur Wirklichkeit!
 
CAT
 
El somni
 
Una vegada vaig tenir un bonic somni:
m’estimava una donzella rossa;
era a la verda clariana del bosc,
era al càlid temps de primavera:
 
les poncelles florien, el rierol creixia fort,
del poble, lluny, se sentia el repic de campanes –
estàvem plens de delit,
del tot immersos en felicitat.
 
I, un dia, encara més bonic que el somni
fou el que s’esdevingué en realitat –
era a la verda clariana del bosc,
era al càlid temps de primavera:
 
el rierol creixia fort, les poncelles florien,
del poble se sentia repic de campanes –
et vaig abraçar fort, llargament,
i ara ja no et deixo mai més!
 
Oh verda clariana del bosc!
Vius en mi per tot el temps –
allà la realitat esdevingué somni,
allà el somni esdevingué realitat!
 
 
 
Enrique Granados (1867 – 1916)

Gracia mía
 
Poema anònim

Gracia mía, juro a Dios
que sois tan bella criatura
que a perderse la hermosura
se tiene de hallar en vos.
 
Fuera bien aventurada
en perderse en vos mi vida
porque viniera perdida
para salir más ganada.
 
¡Ah! Seréis hermosuras dos
en una sola figura,
que a perderse la hermosura
se tiene de hallar en vos.
 
En vuestros verdes ojuelos
nos mostráis vuestro valor
que son causa del amor
y las pestañas son cielos;
nacieron por bien de nos.
 
Gracia mía …
 
 
 
Fernando Obradors (1897 – 1945)

El Vito

Poema popular
 
Una vieja vale un real
y una muchacha dos cuartos,
y yo, como soy tan pobre,
me voy a lo más barato.
 
Con el vito, vito, vito,
con el vito, vito, va.
No me haga ‘usté’ cosquillas,
que me pongo ‘colorá’.
No me mires ¡ay! chiquilla,
que me voy desmoroná.
 
Cuatro curas se la llevan,
se la llevan a enterrar.
Cuatro curas se la llevan
con el vito, vito, va.
Se la llevan y es mi suegra.
¡Ay! ¡la risa que me dá!
Con el vito, vito, vito.

Programa: dimarts 3 de maig

Sara Carmona i Quimey Urquiaga
Beatriz López i Anna Franquesa
Ensemble: Sara Sarroca, Gema Hernández, Ferran Mitjans, Albert Cabero, Llum Colomer i Marc Laliga

Bea López, soprano
Anna Franquesa, piano


Als Luise die Briefe ihres ungetreuen Liebhabers verbrannte (Gabriele von Braumberg) W. A. Mozart

Nur wer die Sehnsucht kennt (J.W. von Goethe) Franz Schubert

La courte paille (Maurice Carême) Francis Poulenc
I. Le sommeil
II. Quelle aventure!
III. La reine de coeur
IV. Ba, Be, Bi, Bo, Bu
V. Les anges musiciens
VI. Le carafon
VII. Lune d’Avril

De l’Italienisches Liederbuch Hugo Wolf
Text: Anònim, traducció a l’alemany per Paul Heyse
X. Du denkst mit einem Fädchen mich zu fangen?
XXIX. Wohl kenn’ ich Euren Stand
VI. Wer rief dich denn?

* * *

Sara Carmona, soprano
Quimey Urquiaga, piano

Ariettes oubliées (Paul Verlaine) Claude Debussy
C’est l’extase
Il pleure dans mon coeur
L’ombre des arbres
Chevaux de bois
Green
Spleen

De Cinc Cançons (Josep Carner) Joaquim Serra
Cançó florida
Cançó voluble
L’elegia d’una rosa

* * *

Ensemble Orabela:
Urszula Bardlowska, soprano
Gema Hernández, mezzo
Ferran Mitjans, tenor
Albert Cabero, baríton
Llum Colomer, piano
Marc Laliga, piano

De Liebeslieder Waltzer Johannes Brahms
Rede, Mädchen, allzu liebes
Am Gesteine rauscht die Flut
O die Frauen, o die Frauen
Wie des Abends schöne Röte

De Spanische Liebeslieder Robert Schumann
Vorspiel
Duett
Duett
Quartett

De Neue liebeslieder Op. 65 Johannes Brahms
Verzicht, o Herz, auf Rettung
Finstere Schatten der Nacht
Ihr schwarzen Augen, ihr dürft nur winken
Wahre, wahre deinen Sohn
Rosen steckt mir an die Mutter
Ich kose süß mit der und der

Ariettes Oubliées
Paul Verlaine

I. C’est l’extase  
C’est l’extase langoureuse,
C’est la fatigue amoureuse,
C’est tous les frissons des bois
Parmi l’étreinte des brises,
C’est vers les ramures grises
Le choeur des petites voix.

O le frêle et frais murmure !
Cela gazouille et susurre,
Cela ressemble au cri doux
Que l’herbe agitée expire…
Tu dirais, sous l’eau qui vire,
Le roulis sourd des cailloux.

Cette âme qui se lamente
En cette plainte dormante
C’est la nôtre, n’est-ce pas ?
La mienne, dis, et la tienne,
Dont s’exhale l’humble antienne
Par ce tiède soir, tout bas ?

II. Il pleure dans mon cœur
Comme il pleut sur la ville ;
Quelle est cette langueur
Qui pénètre mon cœur ?

Ô bruit doux de la pluie,
Par terre et sur les toits!
Pour un cœur qui s’ennuie,
Ô le chant de la pluie !

Il pleure sans raison
Dans ce cœur qui s’écœure.
Quoi! nulle trahison ? …
Ce deuil est sans raison.

C’est bien la pire peine,
De ne savoir pourquoi
Sans amour et sans haine
Mon cœur a tant de peine!

III. L’ombre des arbres dans la rivière embrumée
Meurt comme de la fumée,
Tandis qu’en l’air, parmi les ramures réelles,
Se plaignent les tourterelles.

Combien, ô voyageur, ce paysage blême
Te mira blême toi-même,
Et que tristes pleuraient dans les hautes feuillées, –
Tes espérances noyées.

IV. Chevaux de bois
Tournez, tournez, bons chevaux de bois,
Tournez cent tours, tournez mille tours,
Tournez souvent et tournez toujours,
Tournez, tournez au son des hautbois.
L’enfant tout rouge et la mère blanche,
Le gars en noir et la fille en rose,
L’une à la chose et l’autre à la pose,
Chacun se paie un sou de dimanche.
Tournez, tournez, chevaux de leur cœur,
Tandis qu’autour de tous vos tournois
Clignote l’œil du filou sournois,
Tournez au son du piston vainqueur!
C’est étonnant comme ça vous soûle
D’aller ainsi dans ce cirque bête:
Rien dans le ventre et mal dans la tête,
Du mal en masse et du bien en foule.
Tournez, dadas, sans qu’il soit besoin
D’user jamais de nuls éperons
Pour commander à vos galops ronds:
Tournez, tournez, sans espoir de foin.
Et dépêchez, chevaux de leur âme,
Déjà voici que sonne à la soupe
La nuit qui tombe et chasse la troupe
De gais buveurs que leur soif affame.
Tournez, tournez! Le ciel en velours
D’astres en or se vêt lentement.
L’église tinte un glas tristement.
Tournez au son joyeux des tambours!

V. Green
Voici des fruits, des fleurs, de feuilles et des branches,
Et puis voici mon coeur, qui ne bat que pour vous.
Ne le déchirez pas avec vos deux mains blanches
Et qu’à vos yeux si beaux l’humble présent soit coux.
J’arrive tout couvert encore de rosée
Que le vent du matin vinet glacer à mon front.

Souffrez que ma fatigue, à vos pieds reposée,
Rêve des chers instants qui la délasseront.
Sur votre jeune sein laissez rouler ma tête
Toute sonore encor de vos derniers baisers ;
Laissez-la s’apaiser de la bonne tempête,
Et que je dorme un peu puisque vous reposez.

VI. Spleen
Les roses étaient toutes rouges
Et les lierres étaient tout noirs.
Chère, pour peu que tu te bouges,
Renaissent tous mes désespoirs.
Le ciel était trop bleu, trop tendre,
La mer trop verte et l’air trop doux.
Je crains toujours,—ce qu’est d’attendre!—
Quelque fuite atroce de vous.
Du houx à la feuille vernie
Et du luisant buis je suis las,
Et de la campagne infinie
Et de tout, fors de vous, hélas!


I – Es el éxtasis

Es el éxtasis lánguido, es la fatiga amorosa;
son todos los sonidos del bosque entre el abrazo de la brisa.
Es sobre los ramajes grises el coro de pequeñas voces.
Oh, frágil y fresco murmullo!
Ese ulular y susurro, parecen el dulce grito que la hierba agitada expira.
Tú dirás, bajo el agua que mece el ruido sordo de las piedras,
Este alma que se lamenta, en esta queja durmiente, es la nuestra, ¿verdad?
La mía, di, y la tuya,
pues exhalan la humilde oración, a través de la tibia tarde, muy bajo.

II – Llora en mi corazón

Llora en mi corazón como llueve sobre la ciudad.
¡Qué es este languidecer que penetra en mi corazón!
¡Oh, ruido dulce de la lluvia en la tierra y sobre los tejados!
Para un corazón abatido,
¡Oh!, el ruido de la lluvia
Llora sin razón en su corazón.
¡Qué! ¿Ninguna traición? Este duelo es sin razón.
Es la peor pena el no saber por qué,
sin amor y sin odio, ¡mi corazón tiene tanta pena!

III – La sombra de los árboles

La sombra de los árboles en el río brumoso
muere como el humo mientras que en el aire,
entre los enramados reales, se quejan las tórtolas.
¡Cuánto, oh viajero, este paisaje lívido te miró palidecer a ti
y que tristes lloraban en las altas hojas tus esperanzas ahogadas!

IV – Chevaux de bois/ Caballitos de madera (Tiovivo)

Girad, girad, buenos caballitos de madera
girad cien veces, girad mil veces
girad a menudo y girad siempre
girad, girad, al son de los oboes.
El niño colorado y la madre blanca
el galán vestido de negro y la joven de rosa
uno a sus cosas, y la otra a sus poses,
cada uno suelta cuatro reales domingueros.
Girad, girad, caballitos de su corazón,
en tanto que alrededor de vuestros torneos,
guiñotea el ojo del granuja solapado,
¡Girad al son del pistón vencedor!
Es asombroso cómo esto os emborracha
cabalgar así en este circo absurdo
bien en el vientre y mal en la cabeza,
de males lleno y bien entre la gente.
Girad, girad, sin que sea menester
usar jamás ninguna espuela
para mandar vuestros redondos galopes,
girad, girad, sin esperanzas de heno.
Y apresuraos, caballitos de su alma
he aquí que suena la hora de cenar
la noche que cae y expulsa la tropa
de alegres bebedores hambrientos de su sed.
¡Girad, girad! El cielo en terciopelo
de astros de oro se viste lentamente,
la iglesia repica una triste campanada,
girad al alegre son de los tambores, girad.

V. Green/ Verde
Mira las frutas, las flores, las hojas y las ramas
y mira después mi corazón, que sólo late por ti.
No lo desgarres con tus dos blancas manos
y que el humilde presente sea agradable a tus ojos tan bellos.
Llego todo cubierto de rocío
que el viento matutino hiela sobre mi frente.
Soporta que mi fatiga, que reposa a tus pies,
sueñe con los bellos momentos de descanso.
Sobre tu joven seno deja recostarse mi cabeza
en la que aún resuenan tus últimos besos,
deja que descanse tras la tempestad
y que yo duerma un poco, mientras que tú descansas.

VI. Spleen
Las rosas eran todas rojas y las hiedras eran muy negras.
Querida, si te mueves un poco renacen todas mis desesperanzas.
El cielo estaba demasiado azul, demasiado tierno,
la mar demasiado verde y el aire demasiado suave.
Temo siempre -¡lo que es de esperar!-,
alguna fuga atroz por parte de usted.
Del acebo de hoja barnizada y del reluciente boj ya estoy cansado,
y de la campiña infinita, y de todo, menos de usted, ¡ay!


Als Luise die Briefe ihres Ungetreuen Liebhabers verbrannte
Música: W. A. Mozart
Text: G. von Braumberg
Erzeugt von heisser Phantasie,
In einer schwärmerischen Stunde
Zur welt gebrachte, geht zu Grunde!
Ihr Kinder der Melancholie!

Ihr danket Flammen euer Sein,
Ich geb’ euch nun den Flammen wieder,
Und all’ die schwärmerischen Lieder,
Denn ach! Er sang nicht mir allein.

Ihr brennet nun, und balt, ihr Lieben,
Ist keine Spur von euch mehr hier.
Doch ach! Der Mann, der euch geschrieben,
Brennt lange noch vielleicht in mir.

Quan Luise va cremar les cartes del seu amant infidel
Vosaltres, que heu vingut al món
Sorgides d’ardent fantasia
En una hora exaltada, sucumbiu!
Vosaltres, filles de la melancolia!

Debeu a les flames el vostre ésser,
Ara a les flames us torno de nou,
I totes les exaltades cançons
Que -ah!- no em cantava només a mi.

Ara cremeu, i aviat, estimades,
Ja no quedarà cap rastre de vosaltres.
Però ah! L’home que us va escriure,
Potser encara cremarà molt de temps en mi.


Nur wer die Sehnsuckt kennt
Música: F. Schubert
Text: J.W. von Goethe
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiss, was ich leide!
Allein und abgetrennt
Von aller Freude,
Seh’ ich an’s Firmament
Nach jener Seite.
Ach! der mich liebt und kennt
Ist in der Weite.
Es schwindelt mir, es brennt
Mein Eingeweide.
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiss, was ich leide!

Només qui la nostàlgia coneix
Només qui la nostàlgia coneix
Sap el que jo pateixo!
Sola i separada
De tota alegria,
Contemplo el firmament
Cap a aquella direcció.
Ah! Qui m’estima i em coneix
És a la llunyania.
Em marejo, em cremen
Les entranyes.
Només qui la nostàlgia coneix
Sap el que jo pateixo!

La courte paille
La palla curta
Música: F. Poulenc
Text: M. Carême

I. Le sommeil
Le sommeil est en voyage,
Mon Dieu! ou est-il parti?
J’ai beau bercer mon petit;
Il pleure dans son litcage,
Il pleure depuis midi.
Où le sommeil a-t-il mis
Son sable et ses rêves sages?
J’ai beau bercer mon petit;
Il se tourne tout en nage,
Il sanglote dans son lit.
Ah! reviens, reviens sommeil,
Sur ton beau cheval de course!
Dans le ciel noir, la Grande Ourse
A enterré le soleil
Et rallumé ses abeilles.
Si l’enfant ne dort pas bien,
Il ne dira pas bonjur,
Il ne dira rien demain
A ses doigts, au lait, au pain
Qui l’accueillent dans le jour.

I. La son
La son està de viatge,
Déu meu! On se n’ha anat?
Prou que bressolo el meu petit;
Plora al seu llit,
Plora des del migdia.
On ha posat la son
La seva sorra i els seus somnis savis?
Prou que bressolo el meu petit;
Es gira tot nadant,
Sanglota al seu llit.
Ah! torna, torna, soneta,
En el teu bell cavall de carreres!
Al cel negre, l’Ossa Major
Ha enterrat el sol
I fa encendre les seves abelles.
Si l’infant no dorm bé,
No dirà bon dia,
No dirà res demà
Als seus dits, a la llet, al pa,
Que l’acullen en el dia.

II. Quelle aventure!
Une puce, dans sa voiture,
Tirait un petit éléphant
En regardant les devantures
Où scintillaient les diamants.
Mon Dieu! mon Dieu! quelle aventure!
Qui va me croire, s’il m’entend?

L’éléphanteau, d’un air absent,
Suçait un pot de confiture.
Mais la puce n’en avait cure,
Elle tirait en souriant.
Mon Dieu! mon Dieu! que cela dure
Et je vais me croire dément!

Soudain, le long d’une clôture,
La puce fondit dans le vent
Et je vis le jeune éléphant
Se sauver en fendant les murs.
Mon Dieu! mon Dieu! la chose est sure,
Mais comment le dire a maman?

II. Quina aventura!
Una puça, en el seu carro,
estirava un petit elefant
Mirant els aparadors
On brillaven els diamants.
Déu meu! Déu meu! Quina aventura!
Qui em creurà, si em sent?

L’elefant, d’un aire absent,
xuclava un pot de confitura.
Però la puça no hi parava esment,
Ella estirava somrient.
Déu meu! Déu meu! Que això dura
I jo em creuré dement!

De sobte, en una tanca
La puça es fongué en el vent
I vaig veure el jove elefant
Salvar-se trencant els murs.
Déu meu! Déu meu! La cosa és segura,
Però com dir-ho a la mare?

III. La reine de coeur
Mollement accoudée
A ses vitres de lune,
La reine vous salue
D’une fleur d’admandier.
C’est la reine de coeur.
Elle peut, s’il lui plait,
Vous mener en secret
Vers d’étranges demeures
Où il n’est plus de portes,
De salles ni de tours
Et où les juenes mortes
Viennent parler d’amour.

La reine vous salue;
Hâtez-vous de la suivre
Dans son château de givre
Aux doux vitraux de lune.

III. La reina dels cors
Lleugerament recolzada
En els seus cristalls de lluna
La reina et saluda
D’una flor d’ametller.
És la reina de cors.
Ella pot, si li plau,
Conduir-te en secret
Vers estranyes
On no hi ha més portes,
ni sales ni torres,
I on les joves mortes
Venen a parlar d’amor.

La reina et saluda;
Afanya’t a seguir-la
Al seu castell de gebre,
Als dolços vitralls de lluna.


IV. Ba, Be, Bi, Bo, Bu
Ba, be, bi, bo, bu, bé!
Le chat a mis ses bottes,
Il va de porte en porte
Jouer, danser, danser, chanter.
Pou, chou, genou, hibou.
“Tu dois apprendre à lire,
A compter, à écrire,”
Lui crie-t-on de partout.
Mais rikketikketau,
Le chat de s’esclafer
En rentrant au château:
Il est le Chat botté!…

IV. Ba, Be, Bi, Bo, Bu
Ba, be, bi, bo, bu, be!
El gat s’ha posat les botes,
Va de porta en porta
Juga, balla, balla, canta.
Poll, col, genoll, mussol.
“Has d’aprendre a llegir,
A comptar a escriure,”
Se li crida per tot arreu.
Però rikketikketau,
El gat que riu
En tornar al Castell:
És el gat amb botes!..
V. Les anges musiciens
Sur les fils de la pluie,
Les anges du jeudi
Jouent long temps de la harpe.
Et sous leurs doigts, Mozart
Tinte, délicieux,
En goutes de joie bleue
Car c’est toujours Mozart
Que reprennent sans fin
Les anges musiciens
Qui, au long du jeudi;
Font chanter sur la harpe
La doucer de la pluie.

V. Els àngels musicals
Sobre els fils de la pluja,
Els àngels del dijous
Toquen l’arpa llargament.
I sota els seus dits, Mozart
Tentineja, deliciós,
En gotes d’alegria balava
perquè és sempre Mozart
Qui reprenen sens fi
Els àngels músics
Que, al llarg del dijous;
Fan cantar en l’arpa
La dolçor de la pluja.

VI. Le carafon
“Pourquoi, se plaignait la carafe,
N’aurais-je pas un carafon?
Au zoo, madame la girafe
N’a-t-elle pas un girafon?”
Un sorcier qui passait per là,
A cheval sur un phonographe,
Enregistra la belle voix
De soprano de la carafe
Et la fit entendre à Merlin.
“Fort bien, dit celui-ci, fort bien!”
Il frappa trois fois dans les mains
Et la dame de la maison
Se demande encore pourquoi
Elle trouva, ce matin-là,
Un joli petit carafon
Blotti tout contre la carafe
Ainsi qu’au zoo, le girafon
Pose don cou fragile et long
Sur le flanc clair de la girafe.

VI. La gerreta
“Per què -es planyia la gerra-
Jo no tinc una gerreta?
Al zoo, la senyora girafa
No té una girafeta?”
Un mag que passava per allà,
A cavall damunt d’un fonògraf,
Enregistrà la bonica veu
De soprano de la gerra
I la va fer escoltar a Merlí.
“Molt bé, va dir ell, molt bé!”
Va colpejar tres vegades les mans
I la senyora de la casa
Encara es pregunta per què
Va trobar aquell matí,
Una bufona petita garreta
Arraulida contra la gerra
Així com al zoo la girafeta
Posa el seu coll fràgil i llarg
Sobre el flanc clar de la girafa.

VII. Lune d’Avril
Lune, belle lune, lune d’Avril,
Faites-moi voir en mon dormant
Le pêcher au coeur de safran,
Le poisson qui rit du grésil,
L’oiseau qui, lointain comme un cor,
Doucement réveille les morts.
Et surtout, surtout le pays
Où il fait joie, où il fait clair,
Où solielleux de primevères,
On a brisé tous les fusils.
Lune, belle lune, lune d’Avril, lune.

VII. Lluna d’Abril
Lluna, bella lluna, lluna d’Abril,
Fes-me veure mentre dormi
El préssec amb cor de safrà,
El peix qui riu de l’esbeltesa,
L’ocell qui, llunyà com un corn,
Dolçament desperta els morts.
I sobretot, sobretot el país
On hi ha joia, on hi ha claredat,
On assolellat de prímules,
S’hi han trinxat totes les armes.
Lluna, bella lluna, lluna d’Abril, lluna.

Italienisches Liederbuch
Música: H. Wolf
Text: Anònim. Traducció a l’alemany de Paul Heyse
X. Du denkst mit einem Fädchen mich zu fangen?
Du denkst mit einem Fädchen mich zu fangen,
Mit einem Blick schon mich verliebt zu machen?
Ich fing schon andre, die sich höher schwangen;
Du darfst mir ja nicht traun, siehst du mich lachen.
Schon andre fing ich, glaub es sicherlich.
Ich bin verliebt, doch eben nicht in dich.

Penses que amb un fil em pots atrapar?
Penses que amb un fil em pots atrapar,
Que amb una mirada faràs que m’enamori de tu?
Ja n’he caçat d’altres, prou millors que tu;
No et refïis de mi, em veus riure,
Ja n’he atrapat d’altres, creu-t’ho segur.
Estic enamorada, però no precisament de tu.

XXIX. Wohl kenn’ ich Eueren Stand
Wohl kenn ich Euern Stand, der nicht gering.
Ihr brauchtet nicht so tief herabzusteigen,
Zu lieben solch ein arm und niedrig Ding,
Da sich vor Euch die Allerschönsten neigen.
Die schönsten Männer leicht besiegtet Ihr,
Drum weiss ich wohl, Ihr treibt nur Spiel mit mir.
Ihr spottet mein, man hat mich warnen wollen,
Doch ach, Ihr seid so schön! Wer kann Euch grollen?

XXIX. Bé conec la teva posició
Bé conec la teva posició, que no és pas baixa.
No et calia baixar tan avall,
Estimar a una tan pobre i humil cosa,
Davant teu s’inclinen les més boniques.
Derrotes fàcilment als homes més bells,
Per això ho sé bé, només estàs jugant amb mi.
Et burles de mi, van intentar advertir-me,
Però ah, ets tan bell! Qui podria tenir-te rencor?


VI. Wer rief dich denn?
Wer rief dich denn? Wer hat dich herbestellt?
Wer hiess dich kommen, wenn es dir zur Last?
Geh dahin, wo du die Gedanken hast.
Geh nur, wohin dein Sinnen steht und Denken!
Dass du zu mir kommst, will ich gern dir schenken.
Geh zu dem Liebchen, das dir mehr gefällt!
Wer rief dich denn? Wer hat dich herbestellt?

VI. Qui t’ha cridat, doncs?
Qui t’ha cridat, doncs? Qui t’ha fet venir?
Qui et demanà que vinguessis si era una càrrega per a tu?
Ves amb la teva estimada que tant t’agrada,
Ves allà on tens els pensaments.
Ves, ves on tens els sentir i el pensar!
Que vinguis cap a mi, ja t’ho ben regalo!
Ves amb l’estimada que t’agrada tant!
Qui t’ha cridat, doncs? Qui t’ha fet venir?

Cinc Cançons
Josep Carner

Cançó Florida

Una cosa tinc al seny Ara al març, que tot se muda, Ara, amor, que el vent empeny La semença inconeguda I en el sel hi ha la fulgor Que vindrà a totes les vides: Si en dareu lo vostra amor
Quan les flors seran eixides. Però es clou davant de mi vostre cor que mai desitja. Espereu el bell matí De quan plana la calitja, Quan el camp és tot odor I les vespes són ardides; I vindrà la vostra amor Quan les flors si en complides? Torna el vent que amb vol etern du el sement, lleva la rosa: una mica de l’hivern és encara bella cosa. Acolliu mon cant sonor I les meves mans junyides: Jo us deman la vostra amor Quan les flors seran marcides.

Cançó voluble Vos, a penes sou desclosa ja estimeu d’ací, d’allí; una rosa mai reposa entre l’aura del matí. Decanteu-vos com la rosa, ara a un altre i ara a mi. Un amor de mai finir us dura massa nosa; una rosa en un jardí, si no es mou, és trista cosa. Ara a una altre i ara a mi, decanteu-vos com la rosa. Rossinyol, canta la glosa d’una pena sense fi.
Més la rosa no s’hi exposa, massa és bella per morir! Decanteu-vos com la rosa, ara a una altre i ara a mi.


L’elegia d’una rosa Quina cosa, Déu meu, quina cosa! és la cosa més trista d’enguany. Se m’ha mort una rosa, la rosa; se m’ha mort sense pena ni plany. Ni la pluja ni el vent li han fet nosa, ni ha mirat de collir-la l’estrany. Se m’ha mort una rosa, la rosa, que potser ni tenia averany. Ni la bella il·lusió l’ha desclosa, ni ses fulles puní el desengany. Se m’ha mort una rosa, la rosa; se m’ha mort tota sola en el tany.

Orabela Ensemble

Urszula Bardlowska, soprano
Gema Hernández, mezzo
Ferran Mitjans, tenor
Albert Cabero, baríton
Llum Colomer, piano
Marc Laliga, piano


_________________


Traduccions

Liebeslieder Waltzer (Valsos d’amor) Op. 52 – Johannes Brahms
Georg Friedrich Daumer

1 – Rede, Mädchen, allzu liebes

Rede, Mädchen, allzu liebes,
das mir in die Brust, die kühle,
hat geschleudert mit dem Blicke
diese wilden Glutgefühle!

Willst du nicht dein Herz erweichen,
willst du, eine Überfromme,
rasten ohne traute Wonne,
oder willst du, daß ich komme?

Rasten ohne traute Wonne,
nicht so bitter will ich büßen.
Komme nur, du schwarzes Auge.
Komme, wenn die Sterne grüßen.

1 – Parla, noia, massa estimada.

Parla, noia, massa estimada,
que, en el meu cor gèlid,
has vessat, amb el teu esguard
aquests salvatges i ardents sentiments.

No vols pas ablandir el teu cor,
vols com una beata,
restar sense delícies íntimes,
o vols que jo vingui?

Restar sense delícies íntimes,
no vull pas expiar una pena tan amarga.
Vine doncs, tu la dels ulls negres.
Vine, quan et saluden els estels.

•••

2 – Am Gesteine rauscht die Flut

Am Gesteine rauscht die Flut,
heftig angetrieben;
wer da nicht zu seufzen weiß,
lernt es unterm Lieben.

2 – Les onades bramulen contra les roques

Les onades bramulen a les roques,
amb violent impuls;
qui allí no sap sospirar
ho aprendrà amb l’amor.

•••

3 – O die Frauen, o die Frauen

O die Frauen, o die Frauen,
wie sie Wonne tauen!
Wäre lang ein Mönch geworden,
wären nicht die Frauen!

3 – Oh! les dones, Oh! les dones

Oh! les dones, Oh! les dones,
com inciten el delit!
De fa molt temps seria monjo,
Si no fos per les dones!

•••

4 – Wie des Abends schöne Röte

Wie des Abends schöne Röte
möcht ich arme Dirne glühn,
Einem, Einem zu gefallen,
sonder Ende Wonne sprühn.

4 – Com la formosa vermellor del capvespre

Com la formosa vermellor del capvespre
voldria jo, pobre noia, refulgir,
per plaure a un, un hom,
i espurnejar goig sense fi.


_______________


Spanische Liebeslieder (Cançons d’amor espanyoles) Op. 138 – Robert Schumann
Textos espanyols traduïts a l’alemany per Emmanuel Geibel

4 – Duett

Bedeckt mich mit Blumen,
Ich sterbe vor Liebe.
Daß die Luft mit leisem Wehen
nicht den süßen Duft mir entführe,
Bedeckt mich!
Ist ja alles doch dasselbe,
Liebesodem oder Düfte
Von Blumen.
Von Jasmin und weißen Lilien
sollt ihr hier mein Grab bereiten,
Ich sterbe.
Und befragt ihr mich: Woran?
sag’ ich: Unter süßen Qualen
Vor Liebe.

4 – Duet

Cobriu-me amb flors,
jo moro d’amor.
Per tal que un lleuger oreig
no m’arrabassi la dolça flaire,
cobriu-me!
Car l’hàlit de l’amor
i el perfum de les flors
són la mateixa cosa.
Amb gessamins i lliris blancs
heu d’arranjar aquí la meva tomba,
jo em moro.
I si pregunteu: per quina causa?
Us diré: per les dolces penes
de l’amor.

•••

9 – Duett

Blaue Augen hat das Mädchen,
Wer verliebte sich nicht drein!

Sind so reizend zum Entzücken,
Daß sie jedes Herz bestricken,
Wissen doch so stolz zu blicken,
Daß sie schaffen eitel Pein!

Machen Ruh’ und Wohlbefinden,
Sinnen und Erinnrung schwinden,
Wissen stets zu überwinden
Mit dem spielend süßen Schein;

Keiner, der geschaut ihr Prangen,
Ist noch ihrem Netz entgangen,
Alle Welt begehrt zu hangen
Tag und Nacht an ihrem Schein.

Blaue Augen hat das Mädchen,
Wer verliebte sich nicht drein!

9 – Duett

Ulls blaus té la donzella,
qui no s’enamoraria d’ella!

Són tan preciosos i encisadors
que captiven tots els cors,
i saben esguardar tan superbs
que creen un pur turment!

Susciten pau i benestar,
els sentits i els records s’esvaneixen,
saben sempre conquerir
amb llur dolç esclat juganer;

Ningú que ha vist llur esplendor
s’ha pogut escapar de llur xarxa,
tothom desitja restar
dia i nit al seu esclat.

Ulls blaus té la donzella,
qui no s’enamoraria d’ella!

•••

10 – Quartett

Dunkler Lichtglanz, blinder Blick,
Todtes Leben, Lust voll Plage,
Glück erfüllt von Mißgeschick,
Trübes Lachen, frohe Klage,
Süße Galle, holde Pein,
Fried’ und Krieg in einem Herzen,
Das kannst, Liebe, du nur sein,
Mit der Lust erkauft durch Schmerzen.

10 – Quartet

Fosca brillantor, cec esguard,
vida morta, goig ple de pena,
benaurança plena de dissort,
riure trist, plany joiós,
dolça amargor, turment encisador,
guerra i pau en un sol cor,
tot això, amor, només pots ser tu,
amb el goig comprat pel dolor.


______________


Neue Liebeslieder (Noves cançons d’amor) Op. 65 – Johannes Brahms
Georg Friedrich Daumer

1 – Verzicht, o Herz, auf Rettung

Verzicht, o Herz, auf Rettung,
dich wagend in der Liebe Meer!
Denn tausend Nachen schwimmen
zertrümmert am Gestad umher!

1 – Renuncia, oh cor, a la salvació

Renuncia, oh cor, a la salvació,
si mai t’aventures en el mar de l’amor!
Car mil naus malmeses
suren a les seves costes!

•••

2 – Finstere Schatten der Nacht

Finstere Schatten der Nacht,
Wogen- und Wirbelgefahr!
Sind wohl, die da gelind
rasten auf sicherem Lande,
euch zu begreifen im Stande?
Das ist der nur allein,
welcher auf wilder See
stürmischer Öde treibt,
Meilen entfernt vom Strande.

2 – Fosques ombres de la nit

Fosques ombres de la nit,
perill d’onades i remolins!
Els que plàcidament resten
a la terra ferma,
són prou capaços de comprendre-us?
Només ho fa aquell que,
al mar salvatge, va a la deriva
en un desert tempestuós,
a milles lluny de la costa.

•••

4 – Ihr schwarzen Augen, ihr dürft nur winken

Ihr schwarzen Augen, ihr dürft nur winken;
Paläste fallen und Städte sinken.
Wie sollte steh’n in solchem Strauß
mein Herz, von Karten das schwache Haus?

4 – Vosaltres, ulls negres, només heu de parpellejar

Vosaltres, ulls negres, només heu de parpellejar
i es desplomen els palaus i les ciutats s’enfonsen.
Com pot resistir aital atac el meu cor
en el seu feble castell de cartes?

•••

5 – Wahre, wahre deinen Sohn

Wahre, wahre deinen Sohn,
Nachbarin, vor Wehe,
weil ich ihn mit schwarzem Aug’
zu bezaubern gehe.

O wie brennt das Auge mir,
das zu Zünden fordert!
Flammet ihm die Seele nicht —
deine Hütte lodert.

5 – Protegeix, protegeix el teu fill

Protegeix, protegeix el teu fill
del dolor, veïna,
perquè amb els meus ulls negres
li faré un encanteri.

Oh, com em cremen els ulls
que volen encendre’l!
Si la seva ànima no s’aflama —
es cremarà la teva cabana.

•••

6 – Rosen steckt mir an die Mutter

Rosen steckt mir an die Mutter,
weil ich gar so trübe bin.
Sie hat recht, die Rose sinket,
so wie ich, entblättert hin.

6 – La mare m’ha posat una rosa

La mare m’ha posat una rosa
perquè estic tan trista.
Ella té raó, la rosa decau,
com jo, i perd els pètals.

•••

10 – Ich kose süß mit der und der

Ich kose süß mit der und der
und werde still und kranke,
denn ewig, ewig kehrt zu dir,
o Nonna, mein Gedanke!

10 – Faig dolces manyagues a una i altra

Faig dolces manyagues a una i altra
i esdevinc silenciós i sofrent,
car sempre, sempre retorna envers teu,
oh Nonna, el meu pensament!

•••

7 – Vom Gebirge Well auf Well

Vom Gebirge Well auf Well
kommen Regengüsse,
und ich gäbe dir so gern
hunderttausend Küsse.

7 – De les muntanyes, en onades

De les muntanyes, en onades,
cauen xàfecs de pluja,
i jo amb molt de gust et faria
cent mil petons.

Programa: dimarts 10 de maig

Begoña Navarro i Enrique Escartin
Albert Cabero i Natalia Kucháeva
Gema Hernández i Cláudio Suzin

L’entrada als recitals és gratuïta.


Aquest cicle tindrà lloc gràcies a la col·laboració que manté l’ESMUC amb l’Institut Goethe de Barcelona.

Goethe Institut Logo Esmuc