“Toquin el primer moviment de manera que les mosques caiguin mortes i el públic abandoni la sala per pur avorriment”. Les indicacions que Xostakóvitx va donar al Quartet Beethoven abans de la seva segona estrena el gener del 1975 estaven carregades del mateix pesar que impregna l’obra. La primera, però, va tenir lloc el 15 de novembre de l’any anterior al Club de compositors de Leningrad (actual Sant Petersburg), de mà del Quartet Taneyev i, tot i  malalt, amb el seu autor present.
 
El Quartet núm. 15, Op. 144 en mi bemoll menor va ser, doncs, dins de l’obra de Xostakóvitx, l’últim i el més íntim. En comparació amb la seva producció simfònica, amb més projecció, i en conseqüència, més vigilada pel règim socialista, els quartets i en especial aquest darrer estan marcats per un fort caràcter narratiu que ens porta des de la innocència del primer fins a la resignació davant d’una mort que no trigaria a arribar.
 
La retirada de Xostakóvitx com a intèrpret el 1966 va assenyalar l’inici d’un decandiment en la seva salut: la mateixa nit del seu darrer concert va patir el primer atac de cor. Un, de dos, que juntament amb problemes derivats de la pòlio i un càncer de pulmó diagnosticat el 1971, el van relegar exclusivament a l’activitat compositiva. Així, els darrers anys de la seva vida va virar la seva mirada cap a la mort com a font d’inspiració per a les seves composicions.
 
El quartet, integrat per un total de sis moviments, mostra a través de la narració el mateix recorregut vital i personal que es dona al conjunt de la seva obra cambrística. Cronològicament, el segon moviment (Serenata) parteix d’una vida en trànsit remarcada per esclats d’angoixa, a estones difícilment suportables. El tercer (Intermezzo) inicia amb una nota pedal el dol anticipat que acompanyarà Xostakóvitx en els seus últims mesos de vida, i que fluctuen entre la tristesa de nocturn narrat pel violí i el pesar d’una marxa fúnebre. Al seu estadi més profund, l’últim moviment (Epíleg) destil·la les últimes expiracions amb què el compositor s’endinsa al final de la seva vida, alienat de qualsevol aspiració, i que ja revela el primer moviment.
 
D’aquesta manera, Xostakóvitx no només explica el seu darrer procés vital, sinó que a través de l’estructura de l’obra retrata a posteriori una experiència ja viscuda. Per això, les indicacions d’ Adagio i attacca que unifiquen el quartet el doten d’un caràcter lineal propi del narrador que ja coneix la història i alhora de la qualitat fatalista i deprimida que ens inunda amb l’arribada d’un dol.
 
Isabel Sanz Calle
Estudiant de musicologia