Grans Conjunts: l’Orquestra Simfònica interpreta la Vuitena Simfonia de Bruckner
Assaig de l’Orquestra simfònica de l’ESMUC.
Després de l’èxit de l’any passat a la Sala 1 Pau Casals de L’Auditori, l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC, dins del cicle de Grans Conjunts, vol tornar a omplir l’equipament amb la interpretació de la Simfonia núm. 8, d’Anton Bruckner. La formació actuarà el dijous 25 de gener a les 19 h sota la batuta del professor Jordi Mora, que traurà tota l’energia i il·lusió de l’alumnat participant per fer una interpretació brillant. El concert és d’accés lliure amb aforament limitat a la capacitat de la sala.
L’any 2024 se celebra el 200è centenari del naixement d’Anton Bruckner (4-09-1824) i per aquesta ocasió s’ha volgut iniciar l’any amb la Simfonia núm. 8, que en paraules de Mora “és la simfonia més important i completa de Bruckner. L’obra marca la culminació de la simfonia romàntica i és anomenada ‘la simfonia de les simfonies’, ja que l’autor va aconseguir unificar diverses formes d’una manera magistral donant a aquesta composició una monumentalitat i perfecció pràcticament total”. Segons Mora, aquesta simfonia és considerada el “zenit del simfonisme“.
L’Orquestra Simfònica de l’ESMUC
L’Orquestra Simfònica de l’ESMUC forma part dels Grans Conjunts, les formacions de caràcter estable que constitueixen la formulació visible de l’activitat acadèmica instrumental de l’Escola Superior de Música de Catalunya, conjuntament amb la Cobla, el Conjunt de Música Antiga, la Banda, la Big Band, l’ESMUC Jazz Project i els conjunts de Música Tradicional i Flamenco.
La presència dels estudiants a l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC, com a Gran Conjunt, té una component d’avaluació perquè forma part del currículum. En virtut de la interdisciplinarietat del centre, els estudiants de les diferents especialitats instrumentals poden participar en les diferents agrupacions, la qual cosa complementa la seva formació musical i enriqueix el col·lectiu.
Al llarg d’una setmana d’assajos, els estudiants participants treballen amb el director de la formació, amb dinàmiques professionals que els aporten una experiència real de cara a mostrar els resultats del seu treball i que els atorgarà un excel·lent bagatge en el seu futur com a intèrprets.
L’Orquestra de l’ESMUC ha estat dirigida per Salvador Mas, Jaime Martin, Enrique Mazzola, Patrick Cohen-Akenine, Lutz Köhler, Jordi Mora, George Pehlivanian, Edmon Colomer, Xavier Puig, Francesc Prat, Ernest Martínez Izquierdo i Diego Naser, entre altres.
Simfonia revisada
La Simfonia núm. 8 en do menor, d’Anton Bruckner fou iniciada el juliol de 1884 i acabada per primera vegada el 10 d’agost de 1887. Bruckner revisà l’obra entre el 4 de març de 1889 i el 10 de març de 1890. Hans Richter dirigí l’estrena a Viena per la Wiener Philharmoniker el 18 de desembre de 1892.
Començada immediatament després d’acabar la Setena Simfonia i després de l’eufòria del seu èxit, la Vuitena tindrà una història difícil. Acabada en un principi el 1887, va ser rebutjada pel director d’orquestra i compositor alemany Hermann Levi, qui havia tingut un paper determinant en el triomf de la Setena i que com que no comprenia la nova obra va estar a punt de portar a Bruckner, rarament tan satisfet amb si mateix, al suïcidi. De tal forma, en el seu esperit, la nova partitura representava un assoliment absolut. Després d’una revisió que va durar dos anys, la simfonia va conèixer un gran èxit en la seva estrena a Viena. Les crítiques la van qualificar fins i tot de simfonia de les simfonies o cim de la simfonia romàntica.
D’aquesta manera, hi ha dues versions de la simfonia: la composta entre 1884 i 1887, i la revisió acabada el 1890. Les diferències entre les dues són significatives tant pel que fa a la forma com a l’orquestració.
(Viquipèdia)
El director, Jordi Mora
Actualment, Jordi Mora (Barcelona, 1953) és professor de Direcció i pràctiques d’orquestra principal del departament de Música clàssica i Contemporània de l’Escola Superior de Música de Catalunya. La primera formació musical (direcció coral amb Enric Ribó, piano i viola) la va fer al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona. Va graduar-se a Múnic (Alemanya), com a oboista, a la Hochschüle für Musik, i es va llicenciar en musicologia, filosofia i indologia a la universitat de la mateixa ciutat.
Posteriorment, va estudiar, també a Múnic, direcció orquestral i fenomenologia de la música amb Sergiu Celibidache i va participar en classes magistrals i cursos de direcció musical a la Universitat de Mainz. A la Universitat de Mainz (Alemanya) va participar en classes magistrals i cursos de direcció musical. També ha fet altres cursos a Trèveris, Londres, Stuttgart i París.
Ha estat director de la Münchner Camerata, l’Orquestra Simfònica del Vallès i l’Orquestra Nacional de Grècia. També ha dirigit l’Orquestra Simfònica Segle XXI en la qual participen músics professionals i estudiants, i la Bruckner Akademie Orchestrer.
El compositor, Bruckner
Anton Bruckner va ser un compositor i organista austríac nascut a Viena el 1896 que va crear la seva obra a les acaballes de l’era romàntica. L’anomenada de Bruckner es fonamenta en les seves simfonies, misses i motets. En particular, les seves simfonies gaudeixen de gran reconeixement per la profunditat i ambició emocional, encara que també s’hagin guanyat detractors (especialment als països de parla anglesa) a causa de l’extrema durada i el fet de l’existència de múltiples versions de cadascuna d’elles. Per la seva escala, les sonoritats massives i l’estructura imponent, les simfonies de Bruckner han estat anomenades «catedrals del so».
Bruckner va mostrar una humilitat extrema davant d’altres músics, Wagner en particular. Aquesta aparent dicotomia, entre el Bruckner l’home i el Bruckner compositor, dificulta els esforços per descriure la seva vida d’una manera que doni un context senzill a la seva música. Bruckner va ser crític amb la seva pròpia obra i sovint va reelaborar les seves composicions. Hi ha diverses versions de moltes de les seves obres.
Les seves obres, les simfonies en particular, van tenir detractors, sobretot l’influent crític austríac Eduard Hanslick i altres partidaris de Johannes Brahms, que van criticar la seva gran llargada i l’ús de la repetició, així com la propensió de Bruckner a revisar moltes de les seves obres, sovint amb l’ajuda de col·legues, i la seva aparent indecisió sobre quines versions preferia. D’altra banda, Bruckner va ser molt admirat pels compositors posteriors, inclòs el seu amic Gustav Mahler.
(Viquipèdia)
Programa
Simfonia núm. 8, en do menor. Segona versió (1890), d’Anton Bruckner.
Allegro moderatto
Scherzo. Allegro moderatto – Trio. Lento
Adagio
Finale
Els alumnes de l’Escola Superior de Música de Catalunya ens interpretaran, dins el marc del cicle Grans Conjunts, la Vuitena Simfonia del compositor Anton Bruckner, sota la direcció del reconegut director d’orquestra català, Jordi Mora.
Bruckner fou un compositor i organista austríac nascut el 1824 a Viena. La seva música destaca dins el Romanticisme tardà. Va començar sent organista d’esglésies, dedicant part de la seva carrera a la música sacra. També va quedar influenciat per la música de Wagner i Beethoven, creant unes obres majestuoses i d’expressió espiritual. No va ser fins després de la seva mort que la seva obra va començar a ser molt reconeguda, com és el cas de la peça que escoltarem avui, la Simfonia número 8.
La Vuitena Simfonia està escrita en do menor per Bruckner entre el 1884 i el 1887 i va ser estrenada el 1892 a Viena per la Wiener Philharmoniker. Aquesta simfonia no va tenir un camí fàcil: després del gran èxit de la Setena Simfonia, Bruckner va presentar la nova a Hermann Levi, director i compositor alemany amb un paper rellevant en el triomf de la Setena, qui la va rebutjar perquè considerava que l’elaboració era massa complicada, especialment en la seva forma. Bruckner va estar dos anys revisant l’obra, fins a assolir un gran èxit per les crítiques. Així doncs, aquesta simfonia té dues versions: la composta entre el 1884 i 1887 i la revisió acabada el 1890. En el concert d’avui els artistes ens interpretaran la segona versió d’aquesta obra. En la versió del 1890 hi destaquem la gran forma que aquesta vegada és d’una gran claredat, especialment el final del primer moviment amb piano. Això crea una perspectiva cap el quart moviment on tornarà a sortir el tema d’aquest primer, aquest cop, en aumentazione i culminant tota la simfonia. Consta de quatre moviments amb els quals revela la seva profunda espiritualitat.
El primer moviment, Allegro moderato, comença presentant el tema principal. Mostra una estructura més aviat clàssica amb un mon afectiu que va des de la més gran majestuositat fins a la delicadesa. La coda d’aquest moviment és l’única que acaba en pianissimo, canvi que Bruckner va desenvolupar en aquesta segona versió i destacable pel fet que els primers moviments acostumen a acabar amb forte.
El segon moviment, Scherzo. Allegro moderato – Trio. Lento, és el més curt dels quatre. Presenta ritmes constants amb el trio oferint un contrast melòdic i tranquil. Cal remarcar que l’scherzo en aquesta obra, igual que a la Novena Simfonia de Beethoven i a la Novena Simfonia de Bruckner uns anys més tard, apareix com a segon moviment en lloc de l’adagio, tal com estem acostumats. La raó és que el primer moviment és tan dramàtic i líric que no és possible, en aquest cas, que estigui seguit per un adagio, per això ve l’scherzo.
El tercer moviment, Adagio, és el moviment més llarg de la simfonia i convida a una atmosfera tranquil·la, però solemne, amb harmonies especialment expressives. Aquest moviment està en re bemoll major i la seva forma és una sonata molt lliure impossible de catalogar.
Per acabar, el quart moviment, Finale, comença amb una sonoritat solemne marcada pel so dels metalls amb un ritme constant. Igual que el primer i el tercer moviment, són formes de sonata lliures amb tres temes. Tot això culmina en un clímax del tema del primer moviment on acaba tota la simfonia. Al final de la coda definitiva, apareixen els temes principals dels quatre moviments al mateix temps i en do major.
Aquesta obra és considerada el zenit del simfonisme per la seva grandiositat i, al mateix temps, la seva forma pràcticament perfecta.
Núria Ordeix
Estudiant de Producció i Gestió
Flauta
Sara Chavarria Prats, Queralt Moreno Roselló, Andrea Rozas García, Virginia Tato Moreno, Inés Falcate i Camila Belén González
Oboè
Laura Carles Robres, Miguel Mira García, Llorenç Pallàs Guedea, Ana María Ramón Martínez
Clarinet
Jan Corbella Rigual, Antonio Cruzado García, Sergio Ferrer López, Nil Galgo García
Fagot
Miquel Morant Sanz, Josep Rovira i Gordillo i Alba Sarramona.
Trompa
Eduardo Aparicio Mínguez, Paula Criado Patricio, Sandra Ramon García, Pedro Sapena Cervera, Pau Armengol Díaz, Aaron Colomer Pérez, David Esteban Briz, Víctor Talayero i Joan Camps
Trompeta
Joan Alós Palacios, Dolores García Brumos, Marta Torres, Antonio Jesús Aguilera
Trombó
Pablo Carbonell Galiana, Alberto Poggialini Pérez, Vicent Ribera Pérez, Marc Tirado
Tuba
Mario Català, Antonio Mannanici
Timbales
Joan Carot
Percussió
Vicent Català, Edual Colldeforns
Arpa
Adrià Castillejo Comellas, Irina García Alejandre
Violí
Guillem Armengol, Marc Barrios Ferragut, Amanda Camacho Pérez, Inés Cárdenas Martínez, Paula Del Río Barroso, Daniel Poncela, Anna Balcells, Marti Font Barniol, Hugo Gracia Martín, Nicolás Igual Bujeda, Laura Nicolás Violant, Isaac Oliu Fernández, Carmen Pascual Álvarez, Gerard Seguí, Vera Withney Hillary, Sofía Álvarez, Marc Andreu, Clàudia Bonet, Martí Bravo, Nel Cardo, Martí Delgado, Paula Diz, Paula García, Mario Rabanal, Aina Ribes, Paula Ros, Dixon David Scola, Cosima Teutschbein, Amaia Fernández.
Viola
Adela Beiro Guilles, Mario de los Santos, Ana Cerdán Hidalgo, Sara León, Pablo Corral, Claudia García Gómez, Leire Martínez de Rituerto Mangana, Irimia Menchero Santín, Alícia Millán García, Elena Pérez, Gesine Hadulla
Violoncel
María Arias Cano, Carla Artigau Vallespin, Llorenç Carbó Terrades, Claudia Cárdenas Martínez, YHang Ligero, Núria Mena Estopà, Alba Morros Llordella, Anna Ripoll Clotet, Sergi Sancho Nebot, Caterina Serrallonga Boixader
Contrabaix
Joan Maria Añé Pérez, Núria Carreras Marceló, Sergio González Cariñana, Denis Grosu Grosu, Gerard Palomino García, Marina Piedrahita, Paula Piñero Garrido, Bruna Bretcha
Més informació
Accés lliure amb l’aforament limitat a la capacitat de la sala.