Concert final del cicle Vespres d’Antiga a Santa Maria del Pi

Enguany es compleix el cententari de la mort de l’eminent figura de la musicologia hispànica Felip Pedrell (1841-1922). Escriure sobre Pedrell és escriure d’un gegant de la nostra cultura en haver estat el creador, al nostre país, de la musicologia moderna. Pioner en l’estudi de la música tradicional hispànica que va acabar donant lloc al naixement d’una disciplina tan interessant com ho és l’etnomusicologia, mestre d’importantíssimes figures de la nostra música com ara Isaac Albéniz (1860-1909), Enric Granados (1867-1916), Manuel de Falla (1876-1946) o Robert Gerhard (1896-1970), Pedrell va ser també editor i estudiós de l’obra del polifonista Tomás Luis de Victoria (1548-1611), protagonista absolut del darrer concert del cicle Vespres d’Antiga que coimpulsen la Parròquia de la Basílica de Santa Maria del Pi i l’Escola Superior de Música de Catalunya.

Aquest protagonisme es veurà reflectit amb la interpretació de la seva immensa i extraordinària Missa pro Victoria a 9 veus inserida dins un projecte de reconstrucció d’una Missa de Pentecostès a partir del Proprium Missae de cant pla de fonts hispàniques del segle XVI a més de l’Ordinarium Missae de la Missa Pro Victoria del compositor avilès.

Coneguda també com a Missa de Batalla, es tracta d’una missa singular dins el catàleg de Victoria en ser l’única on el cantus firmus escollit prové de la chanson La guerre de Clément Janequin (1485-1558) i que, precisament, podrem escoltar a l’inici de la vetllada junt a la Fanfare de Cesare Bendinelli (1542-1617). A judici de les ciències musicals, aquesta missa paròdia ha de considerar-se una obra on Victoria ja anuncia trets característics i propis de l’estètica barroca.

Publicada en el volum Missae, magnificat, motetca, psalmi, et alia (1600), dedicada a Felip III de Castella «el pietós» (1578-1641), aquesta dedicatòria va venir condicionada pel fet que al monarca li agradava d’allò més el nou estil italianitzant i que diferia força de l’estil francflamenc, basat en la polifonia imitativa, propi de la capella musical del seu pare Felip II. En aquesta Missa pro victoria, així, hi localitzem una tendència cap a l’homofonia i la policoralitat que com va deixar escrit el propi Victoria en una carta, fent referència a la missa, era «una misa de batalla que dio gran gusto al Rey nuestro señor». Impregnada, segons el musicòleg nordamericà Robert Stevenson (1916-2012), d’un caràcter festiu, la seva arquitectura ens porta a dos cors: un a cinc veus, un altre a quatre a més d’un orgue que acompanya al primer. És d’allò més interessant, fer esment aquí de la peculiaritat de la versió que codirigeixen Paco Rubio i Juan Carlos Asensio. El mateix Rubio explica com «en comptes de l’orgue, que es limita a sostenir-nos, utilitzem ministrils, considerats en la seva època com veus i no com a
instruments». No menys important d’aquesta versió és de destacar la proncnciació castellana del text llatí de la missa en haver-se publicat aquesta, a l’etapa madrilenya de Victoria com a compositor del Monasterio de las Descalzas Reales.

S’ha dit com la «missa de batalla» s’erigeix com un gènere musical on s’uneix allò polític i allò religiós. L’ús, precisament, dels ministrils i l’origen en la chanson de Janequin (que, per cert, també va compondre la Messe «La Bataille») ens porta a una missa d’allò més adequada en aquests temps d’«in tempore belli».

Batejat com Missa in Festo Pentecostes. Cant Pla & Polifonia de Tomás Luis de Victoria (1548-1611), el projecte clou de manera brillant i festiva un cicle que, des del passat mes de desembre, ha portat grans mestres del passat a l’església del Pi.


Oriol Pérez i Treviño.