Recuperació de patrimoni musical al Cicle Vespres d’Antiga

Rafael d’Amat (1746-1819), més conegut com a baró de Maldà, és un dels més grans cronistes catalans de tots els temps en haver estat l’autor d’un colossal dietari, en seixanta volums, que amb el nom de Calaix de sastre va ser escrit gairebé sense interrupció entre els anys 1769 fins a la seva mort. En ell hi trobem multitud de detalls, anècdotes, històries, narracions que poden ajudar-nos a comprendre un xic millor com era la vida a Barcelona en aquells anys compresos entre el darrer terç del segle XVIII i les primeres dècades del segle XIX. Els detalls en referència a la música són d’allò més presents i és, per això, que el nou projecte del Departament de Música Antiga de l’ESMUC, inclòs en el cicle Vespres d’Antiga, ha volgut realitzar una aproximació a la música d’aquell temps i que podia localitzar-se en tres àmbits: els palaus, l’església i el teatre. A través d’una proposta imaginativa i que porta per títol Palaus, litúrgia i bambolines, en el programa d’avui es combinen obres recuperades per a l’ocasió amb altres del cànon musical. Serem, per tant, convidats a escoltar un hipotètic paisatge sonor dels molts que podia haver sentit el Baró en el seu temps.

La música dels palaus vindrà representat pel Divertimento en Fa Major, K.213 per a sextet de vent (1775) de W.A.Mozart. Compost per a una formació integrada per a dos oboès, dues trompes i dos fagots, el Divertimento ens mostra a un Mozart amè i allunyat de les complexitats on la seva música mostra la clara voluntat de ser un acompanyament de fons per algun acte lligat al món de les corts i els palaus.

El món de l’església arribarà per partida triple. Per un costat, diferents fragments de dos dels Stabat Mater més celebèrrims del segle XVIII difosos arreu d’Europa i del que se’n conserven còpies a l’arxiu de la basílica del Pi: el de Giovanni Battista Pergolesi i el de Franz Joseph Haydn. Dins d’aquest bloc de música d’església també hi haurà espai per a la recuperació de l’anònim Llega a los rayos. Tono a 3 para la Santa Espina. Recuperada i transcrita per Jordi Sacasas, a continuació d’aquestes notes s’hi pot trobar un més que interessant article d’ell mateix on exposa el context on ens cal situar aquest tono.

El món del teatre, per la seva banda, vindrà representat per una ària de l’òpera Sismano nel Mogol (1773) de G.B.Paisiello (1740-1816) i de la Loa pel dia de Sant Lluiset d’Antonio Tozzi (1736-1812) que, durant alguns anys, va ser el director del Teatre de la Santa Creu de Barcelona. Aquesta obra ha estat recuperada de la mà del musicòleg i instrumentista Sergi Casademunt.

                                                                                              Oriol Pérez i Treviño

La Confraria del Sant Crist de la Santa Espina del Pi i la seva música

L’any 1623 s’aprovaven les ordinacions d’una nova confraria que centrava la seva advocació en un devotíssim Sant Crist situat a la cripta de la basílica de Santa Maria del Pi, lloc on des del segle anterior en conservava una important relíquia: un gran fragment de la corona d’espines imposada a Crist en el Pretori durant la seva passió. Aquesta relíquia havia arribat al Pi provinent de la casa reial de França, sent entregada a la Basílica per una dama devota a mitjans del segle XVI.

La relíquia es va perdre l’any 1936, uns anys després de que n’Àngel Guimerà –veí i feligrès devot del Pi- s’inspirés en ella pel seu poema dramàtic homònim, musicat per Enric Morera i on la famosa sardana n’és el fragment més conegut.

Molt aviat, a l’entorn de la relíquia, es va anar creant una gran devoció i molts ciutadans de Barcelona i encontorns compareixien al Pi seguint els cultes realitzats a la Cripta. La devoció va arribar a ser tant important que fins l’historiador Jeroni Pujades se’n va fer ressò. És a l’entorn d’aquesta devoció –concretament al Sant Crist existent en el retaule de la cripta- que es crea a partir del segle XVII aquesta confraria.

La idea de la Santa Espina com a memòria i símbol de la Passió de Jesús lligava naturalment amb la representació de Jesús clavat a la creu i per tant, el culte que s’hi realitzava tenia el caràcter, la solemnitat i la sumptuositat propis de les tenebres de passió, un tema estimat pel Barroc i encara més per aquell Barroc barceloní tan adolorit, importat de les Espanyes i introduït en aquells moments al Pi per il·lustres i nobles personatges com ara el Marquès d’Aytona o en Guerau de Guardiola.

De seguida, la confraria va comissionar pels seus rituals una petita capella de música que cantaven i sonaven els seus instruments des d’un petit cor dins la mateixa cripta. Eren quatre veus acompanyats per una viola da gamba, un arxillaüt, una arpa i un orgue positiu. Tots els divendres feien un culte singular davant la imatge d’aquell Sant Crist al qual acudien molts barcelonins en una cita setmanal ineludible. La cerimònia alternava les pregàries i els sermons amb la música de lletanies i els tonos divinos tant propis d’aquell moment a les esglésies. Coneixem els textos que s’hi cantaven, entre ells el conegut Ay que dolor que va musicar en Joan Cererols i qui sap si precisament aquesta era la composició que sonava per aquesta celebració del Pi.

Al final del ritual, el Crist era amagat darrera d’uns vels o cortines que s’anaven progressivament tancant al so d’un altre obra musical de la qual coneixem l’autor: Joan Antoni de Boixadors, Pacs  i de Pinós, comte de Savallà, antic escolà de Montserrat, fundador de l’Acadèmia dels Desconfiats, defensor de Barcelona, Kapelmeister de l’Emperador i feligrès de Santa Maria del Pi.

Encara avui a l’església del Col·legi del Corpus Christi de València s’hi fa el ritual d’escórrer les cortines davant del Sant Crist. Un culte instituït per Sant Joan de Rivera a principis del segle XVII que és realitzat d’una manera molt semblant a la del Pi.

El tono Llega a los rayos és clarament pensat per la Santa Espina del Pi i que podrem escoltar en el concert d’avui, te ja un caràcter allunyat de la foscor del segle XVII, brilla amb les influències italianes introduïdes a Barcelona per la cort de l’Arxiduc, però en ell encara s’hi ensuma encara l’aire de l’antic culte. La seva presència a l’arxiu del Pi potser es va assegurar per l’ús que suposadament se’n feia encara a finals del segle XVIII, un cop perduda la cripta com a espai sagrat.

És una mena d’obra menor, muntada amb pocs medis i usada en cerimònies de poc compromís. En les siestas entre rosaris i sermons, i que el nostre estimat cronista i feligrès en Rafael de Cortada, baró de Maldà, molt encertadament anomenava de »Pa torrat i nous» en referència sens dubte a la cosa petita i humil que malgrat tot és deliciosa. Recordeu en aquest sentit a la Senyora de Tous, que si ho hagués sabut, mai no hauria perdut la seva hisenda.

 «Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara avui seria la senyora de Tous»

                                                                                              Jordi Sacasas

                                                                                              Arxiver de Santa Maria del Pi