L’ESMUC homenatja Guinjoan en el seu 90è aniversari
En el dia exacte que el compositor de Riudoms Joan Guinjoan (1931-2019) hagués complert els seus noranta anys, dues formacions van retre-li un merescut homenatge al Palau de la Música Catalana.
Joan Guinjoan, per a l’ESMUC, no és un compositor més del patrimoni musical català. Des de la fundació de l’escola, s’impulsa el concurs de composició per a joves que porta el seu nom i algunes de les seves obres estan en l’imaginari dels diferents departaments. A través d’un disseny concebut per Ernest Martínez Izquierdo, el Petit Palau va acollir, aquest diumenge 28 de novembre, un concert en homenatge on es van poder captar perfectament les dues ànimes de l’estimat i enyorat compositor.
Un homenatge per iniciar l’homenatge…
Va iniciar aquest concert-homenatge una interpretació de l’espectacular Hommage à Carmen Amaya (1986), per a un conjunt de sis percussionistes, interpretat pel Conjunt de Percussió de l’ESMUC dirigit per Lorenzo Ferrándiz. Va ser una obertura espectacular per iniciar el concert amb una obra que, precisament, havia tancat el darrer monogràfic dedicat a Guinjoan programat al Palau. Talment com si fos un lligam amb aquell concert de l’època prepandèmica va iniciar-se l’homenatge i, així, es va oferir una de les obres més influïdes pel flamenco que podem localitzar en el catàleg d’obres guinjonianes.
El món del cabaret a l’obra de Guinjoan
El compositor saxó Kurt Weill (1900-1950), format exquisidament sota el mestratge de Busoni i influït per compositors com ara Stravinsky o Schönberg, és recordat especialment per la seva contribució al món de l’opereta, el teatre musical o el cabaret. Precisament d’aquest darrer gènere en beu intensament l’obra de Guinjoan El diari (1977), amb text de Josep Maria Espinàs, i plena de l’humor. Per aquest motiu es va interpretar abans d’El diari la sempre agradable i exitosa suite de L’òpera de tres rals (1928) de Weill amb la direcció d’Ernest Martínez Izquierdo, per mostrar la protogènesi musical de l’esmentada obra de Guinjoan on va destacar la contribució de la soprano Mao Miyoshi.
Les dues ànimes de Guinjoan
Amb la voluntat de mostrar l’expressió encunyada per Ernest Martínez-Izquierdo «les dues ànimes de Joan Guinjoan», també va haver-hi lloc per al món més intel·lectual, calculat i manifestat amb la brillantor de l’escriptura musical. Aquesta, evidentment, va venir del coneixement exhaustiu i amb profunditat de les obres de personalitats musicals europees que, en el concert d’avui, vam trobar representada en Chemins IV (1975) per a oboè i onze instruments de corda (3 violins, 3 violes, 3 violoncels i contrabaix) de Luciano Berio (1925-2003) i en la qual Berio va agafar com a material original la seva Sequenza VII per a oboè (1969), una de les obres serialistes per a un sol instrument per excel·lència. La interpretació va permetre exhibir el domini tècnic i el talent de l’oboista Nina Alcañiz Macias.
L’obra de Berio va donar lloc a la darrera obra del concert: GIC (1979) per a conjunt instrumental i que Guinjoan va dedicar a l’important projecte musical del Grup Instrumental Català impulsat, el 1976, per Carles Santos i Josep Maria Mestres Quadreny i estretament vinculat a la Fundació Miró. Un conjunt instrumental que forma part de la història de la tradició performativa de la música del segle XX i XXI de la mà d’ensembles com el citat, però també el Diabolus in Musica, fundat per Guinjoan, l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, el Barcelona 216 o l’Ensemble Crossing Lines. És possible i factible de pensar que alguns dels més de trenta estudiants del projecte, presentat dins del cicle Palau fronteres, ho siguin en un futur a mig i curt termini.
