La bottega d’Opera commemora Pauline Viardot

Cendrillon, de Pauline Viardot

Pauline Viardot (París, 1821 – 1910), va ser filla de cantants d’òpera, fet que la va motivar a començar a cantar, i als setze anys ja feia recitals per diferents països. Després de molts concerts va començar a ser admirada per la majoria dels compositors francesos d’aquella època i una figura central de la vida cultural parisenca. A part de dedicar-se al cant, també va ser compositora d’òperes, cançons, obres corals i instrumentals. L’any 1863 es va retirar de la seva carrera operística i es va dedicar únicament a la composició (diverses operetes, entre les quals, Cendrillon) i a l’ensenyament de cant al Conservatori Nacional de París.

Cendrillon és una òpera còmica de cambra amb diàleg afegit, estrenada al saló de Viardot a París, el 23 d’abril de 1904, quan ella tenia vuitanta-tres anys. Està dividida en tres actes i es basa en el mateix llibret que va escriure Viardot, pensada per a set cantants, acompanyats per un piano. A una clara influència de l’òpera italiana provinent de Rossini, se li afegeix un eclecticisme estilístic propi de les operetes de la Belle Époque i una stravaganza pròpia de l’autora.

En aquest cas, la compositora va dedicar l’obra a la cantant d’òpera Mathilde das Nogueiras (1849-1951), la qual va acollir la representació al seu saló parisenc. En aquestes vetllades, els alumnes també tenien l’oportunitat de lluir-se davant de músics que visitaven la Viardot. Alguns aspectes que caracteritzen les òperes salonnières són les parts parlades en forma de diàlegs, com passa també en altres gèneres com la sarsuela o el singspiel. Cendrillon té un caràcter privat que no descarta, però, la dificultat que representava interpretar una obra amb tants pocs recursos escènics i instrumentals. Per exemple, en algun moment la cantant protagonista ha d’iniciar una frase en una nova tonalitat sense suport instrumental.

Cendrillon, basada en el conte de Perrault i adaptada per la mateixa Pauline Viardot, narra la història d’una noia pobra que fa de criada per al seu pare i les seves germanastres. Un dia, Cendrillon es queda sola quan els seus familiars assisteixen a un ball, i llavors apareix la fada madrina, que li proporciona un vestit i una carrossa per a què ella també hi pugui anar. Li posa com a condició que torni abans de mitjanit. Al ball, el camarlenc es fa passar pel Príncep i viceversa. Cendrillon balla amb el Príncep, i es declaren els seus sentiments, però, quan el rellotge toca les dotze, ella marxa corrents i perd una sabata. Uns dies més tard, el Príncep visita la casa de Cendrillon buscant la propietària de la sabata. Se la proven les germanastres però no els va bé. Finalment, se la prova Cendrillon i li encaixa a la perfecció. El Príncep declara el seu amor per ella i la fada els beneeix.

Un dels moments més emblemàtics és el previ al ball, quan la Cendrillon està afligida per no poder-hi anar, i de cop apareix la Fada per fer realitat el seu desig. La Fada intenta consolar la Cendrillon amb l’ària “Je viens te rendre à l’espérance”, on li diu: “vinc a tornar-te l’esperança, la teva desgràcia aviat acabarà”. Tot seguit, en melodrama, es recita el text mentre hi ha música de fons. En aquesta versió s’ha optat per traduir els diàlegs al català, i aquest en concret és entre la Cendrillon i la Fada, quan comença a convertir màgicament una carbassa en una carrossa d’or.

Durant el segon acte, té lloc un concert on la compositora deixa escollir la sèrie de peces que canten les dames. En aquesta representació, s’ha decidit interpretar les següents obres de diverses compositores: Er ist gekommen in Sturm und Regen de Clara Wieck Schumann, que repeteix un motiu basat en un interval de segona i expressa la força primària de l’amor; A Canadian Boat Song, d’Amy Beach, basada en un poema de Thomas Moore, que descriu un viatge nocturn en canoa pel riu Saint Lawrence; There are fairies at the Bottom of our Garden de Liza Lehmann, basada en un poema per a nens de Rose Fyleman, i, per acabar el concert, s’interpretarà la peça Je jeu, composta per Itziar Viloria, estudiant de composició de l’Escola, i amb text de l’estudiant de cant Oriol Quintana.

Estudiants de musicologia de l’Esmuc