Serguei Rakhmàninov és considerat un dels grans exponents en l’expressió de la sensibilitat i la delicadesa pròpies de la idiosincràsia heretada del romanticisme. El compositor va rebre la influència de dues tradicions russes, el nacionalisme de Nikolai Rimski-Korsakov i el romanticisme desbordat de Txaikovski, entre d’altres. Això el portà a crear un propi llenguatge ple d’expressivitat i textures denses, envoltades pels rics colors orquestrals i les melodies suggestives que empra com a element comunicador de tot allò que envolta l’esperit romàntic.  

El Concert per a piano núm.3 és una de les seves peces més reconegudes, per la seva exigència musical i tècnica, que el consolida com un dels concerts més complexos del repertori pianístic. Prova d’això fou que el pianista Józef Hofmann, a qui dedicà la peça, mai no va arribar a interpretar-la en públic. Rakhmàninov mateix digué a Vladimir Horowitz que l’havia compost per a elefants. Però en rus, la paraula elefant (slon) fa referència a la grandesa d’un animal, és a dir, el concert estava compost per als més grans pianistes. Un dels elements més destacables de l’obra és la seva senzillesa inicial, una línia infinita que ens introdueix un concert de gran dificultat i durada, oferint-nos una descripció de l’ànima més passional en tots els seus vessants: el desig, l’amor, l’encís, l’obsessió, etc.
L’obra es va estrenar als Estats Units el 28 de novembre del 1909, per l’antiga Societat de l’Orquestra Simfònica de Nova York, amb Walter Damrosch a la batuta i el mateix Rakhmàninov al piano. La següent representació la dirigí Gustav Mahler, i va generar molt bona recepció.

La consagració de la primavera és considerada com una de les grans obres mestres del compositor Igor Stravinsky i de la història de la música occidental. La compongué per a la companyia de ballets russos de Serguei Diàguilev, durant la seva temporada parisina. Aquest fou el seu tercer hit per a la companyia, després de L’ocell de foc (1910) i Petrushka (1910). L’obra descriu una història tradicional de la Rússia primitiva, sobre el rapte i sacrifici d’una jove a l’inici de la primavera. Aquesta havia de ballar fins a la mort per obtenir el benefici dels déus en l’equinocci.

Amb La consagració, Stravinsky féu un salt cap a un estil compositiu més arriscat i innovador per a l’època, introduint corrents del moment com el dodecafonisme, i jugant amb una sonoritat molt més agressiva que la que proposava el postromanticisme predominant del moment. El rus utilitza la percussió i el timbre per centrar l’obra en la percepció sonora de l’oient, i no tant en la creació d’una línia melòdica realitzada per les cordes. Amb tot això, el compositor vol evocar el primitivisme i el frenesí del relat. L’estrena de la composició fou caòtica: el públic, indignat començà a escridassar abans que la representació finalitzés i les cròniques parlen fins i tot de baralles i revoltes. La crítica es va dividir entre aquells que defensaven la peça com una obra d’art moderna i aquells que la consideraven una aberració.
 
Edu Santamaría Pastor, estudiant de Musicologia