Elle était descendue au bas de la prairie
(Música de Lili Boulanger. LLetra de Francis Jammes)

Elle était descendue au bas de la prairie
et, comme la prairie était toute fleurie
de plantes dont la tige aime à pousser dans l’eau,
ces plantes inondées je les avais cueillies.
Bientôt, s’étant mouillée, elle gagna le haut
de cette prairie-là qui était toute fleurie.
Elle riait et s’ébrouait avec la grâce
dégingandée qu’ont les jeunes filles trop grandes.
Elle avait le regard qu’ont les fleurs de lavande.

Havia baixat al fons del prat

Havia baixat al fons del prat
i, com que el prat estava ple de flors
de plantes a les tiges de les quals els agrada créixer a l’aigua,
havia agafat aquestes plantes inundades.
Aviat, havent-se mullat, va arribar al cim
d’aquell prat, que estava tot florit.
Reia i esbufegava amb la gràcia
esquinçada de les nenes crescudes.
Tenia l’aspecte que tenen les flors de lavanda.

Vous m’avez regardé avec toute votre âme
(Música de Lili Boulanger. Lletra de Francis Jammes)

Vous m’avez regardé avec toute votre âme.
Vous m’avez regardé longtemps comme un ciel bleu.
J’ai mis votre regard à l’ombre de mes yeux …
Que ce regard était passionné et calme …

Em vas mirar amb tota la teva ànima

Em vas mirar amb tota la teva ànima.
Em vas mirar durant molt de temps com un cel blau.
Vaig posar la teva mirada a l’ombra dels meus ulls…
Que aquesta mirada era apassionada i tranquil·la…

Schwanenlied
(Música de Fanny Mendelssohn. Lletra de Henri Heine)

Es fällt ein Stern herunter
aus seiner funkelnden Höh;
das ist der Stern der Liebe,
den ich dort fallen seh.
Es fallen vom Apfelbaume
der weissen Blätter so viel,
es kommen die neckenden Lüfte
und treiben damit ihr Spiel.
Es singt der Schwan im Weiher
und rudert auf und ab,
und immer leiser singend,
taucht er ins Fluthengrab.
Es ist so still und dunkel,
verweht ist Blatt und Blüth’,
der Stern ist knisternd zerstoben,
verklungen das Schwanenlied.

El cant del cigne

Una estrella cau
des de la seva resplendent altura,
és l’estrella de l’amor
que allà veig caure.
Cauen de la pomera
tantes fulles blanques,
vénen els aires burletes
i amb elles fan el joc.
El cigne canta a l’estany
i amb les potes rema anant i venint,
i cantant cada cop més suaument
se submergeix en l’anegada tomba.
Tot és tan silenciós i fosc,
la fulla i la flor s’han escampat,
l’estrella ha desaparegut crepitant,
la cançó del cigne ha acabat.

Warum sind denn die Rosen so blass
(Música de Fanny Mendelssohn. Lletra de Henri Heine)

Warum sind denn die Rosen so blass?
O sprich, mein Lieb, warum?
Warum sind denn im grünen Gras
die blauen Veilchen so stumm?
Warum singt denn mit so kläglichem Laut
die Lerche in der Luft?
Warum steigt denn aus dem Balsamkraut
verwelkter Blüthen Duft?
Warum scheint denn die Sonn’ auf die Au,
so kalt und verdriesslich herab?
Warum ist denn die Erde so grau
und öde wie ein Grab?
Warum bin ich selbst so krank und so trüb?
Mein liebes Liebchen, sprich.
O sprich, mein herzallerliebstes Lieb,
warum verliessest du mich?

Per què les roses estan tan pàl·lides?

Per què les roses estan tan pàl·lides?
Oh, parla, amor meu, per què?
Per què estan a l’herba verda
les violetes blaves tan callades?
Per què canta amb un so tan llastimós
l’alosa a l’aire?
Per què baixa de l’herba balsàmica
aroma de flors pansides?
Per què brilla el sol sobre la vega
tan fred i molest?
Per què la terra està tan grisa
i erma com una tomba?
Per què jo mateixa estic tan malalta i malenconiosa?
Estimat amor meu, parla.
Oh, parla, amor més estimat al meu cor,
per què em vas abandonar?

Si me matan
(Lletra i música de Silvana Estrada)

Si me matan
Cuando me encuentren
Que digan siempre, que digan siempre
Que fui cantora
Viviendo sueños que como todas, crecí con miedo.
Y aún así
Salí solita a ver estrellas
A andar los días
Y aún así
Salí solita a ver estrellas
A amar la vida.
Si me matan
Si es que me encuentran
Llénenme de flores, cúbranme de tierra
Que yo seré semilla para las que vienen
Que ya nadie nos calla
Ya nada nos contiene.
Y que suenen los cantos como un manto tibio
Curándonos la herida de lo que hemos perdido
Y que un grito cual trueno nos arranque del duelo
Nos han quitado tanto
Nos quitaron el miedo.
Que quede la esperanza
Y el azul del cielo
Mirarnos a la cara
Hermana, yo te quiero.