“Terrario és un tríptic que està inspirat en la naturalesa i en la psique. L’obra sorgeix mitjançant la contemplació d’un terrari. La composició en si està concebuda com una visita que, en el seu recorregut, travessa diferents expansions i contraccions de l’espai i del temps. Part dels inicis, des de l’Hadeà, cap a un instant, cap a un moment, cap a un tempo. I torna, com la parca. Però abans, en aquest buf, en aquest obrir i tancar d’ulls,  contempla tota l’esplendor d’un món diminut. D’un globus de cristall -un terrari- en una finestra.
 
Em sembla genuí destacar que, en general, les meves composicions estan emmarcades dins de temàtiques àmplies. Això es deu al fet que crec que en l’acció de compondre s’entrellacen diferents lògiques i emocions que resulten en l’obra/informació final. Comptar amb un plafó obert que em permeti compondre sense cap acotament, de cap índole, és el que a mi em resulta viable. Amb això vull dir -i ser sincer- que per a mi parlar de les idees de les meves obres pot arribar a ser com parlar de la vestimenta. Té el seu costat agradable -o no-, però veritablement, en algun punt, em resulta irrellevant i fins i tot podria trobar-lo contraproduent. Els títols no em simpatitzen. Estem tots d’acord que el que llueix és el so. Al meu entendre crec que tant les explicacions com els procediments i els sistemes que es puguin emprar en música no són un fonament ni tampoc un motiu de validació. Em sembla que és important posar l’accent en això no sols pel que penso personalment, sinó també pel pes que implica actualment la música contemporània en relació amb el segle passat.
 
Per descomptat que parlo pensant en el “futbol que m’agrada” aquí i ara. Valoro molt altres postures que també són molt riques i rellevants d’acord amb cada context. Crec que d’això es tracta. De poder desenvolupar una empatia suprema, i no sols en relació amb això, sinó també en tots els aspectes de la vida. És el meu anhel més gran. Cal partir que ens condicionen les circumstàncies que vivim, la qual cosa ens toca trobar, i això veiem. És a dir, tot és vàlid. Crec que comprendre això d’una manera més seriosa és important per ajudar a mitigar l’odi i amb això tot el mal i la pèrdua d’energia i recursos que provoca. Sempre hi ha molt més del que podem entendre. Sobretot, també crec que és crucial pensant des d’aquesta nova generació, des de l’actualitat, en plena era digital i de cara les possibilitats històriques que presenta la intel·ligència artificial. Sense deixar d’esmentar altres qüestions crucials, com el que pot significar el domini de la fusió nuclear.
 
Per a mi la revolució no és un somni etern ni una utopia. Tard o d’hora els imperis es confonen amb la llum d’una cuca de llum. Estic convençut que tant l’empatia com el bon ús de les eines que posseïm ens poden portar a un món més sa i amb menys ansietat, i això espero i crec. Hi ha molts aspectes en els quals és necessari madurar per a poder aspirar a torçar la roda cap a un món més benèvol encara. No crec que calgui deixar-se portar per l’efecte enganyós d’una poesia, d’una mirada romàntica, que moltes vegades pot tergiversar la visió i fer-nos veure bellesa on no n’hi ha. O convèncer-nos i conformar-nos que “està bé” i que al final tot és cíclic. És cert en un sentit abstracte, però en la realitat hi ha qüestions fàctiques que han de ser resoltes”.

Franco Calabria