Concert de la Camerata Casals a la Biblioteca Jaume Fuster
La Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, disenyada per l’arquitecte Josep Llinàs Carmona, està a la Plaça Lesseps (al límit dels districtes de Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi).
Concert de la Camerata Casals.
Dissabte 11 de juny a les 18.30 h. Biblioteca Jaume Fuster (Barcelona).
La Camerata Casals de l’ESMUC, en directe a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona
La Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona (Plaça Lesseps, 20) acollirà el proper dissabte 11 de juny a les 18.30h un nou projecte de la Camerata Casals que consistirà en la interpretació de la coneguda Serenata per a cordes en Do Major, opus 48 (1880) de Piotr Illich Txaikovski (1840-1893). Estrenada al Conservatori de Moscou el 3 de desembre de 1880 i presentada en públic el 1881 a Sant petersburg, l’obra ha quedat com una pàgina canònica de la literatura per a orquestra de cordes, per la qual cosa aquest projecte a les mans de la Camerata Casals agafa la forma d’un important moment des de la fundació d’aquest conjunt que impulsa el Quartet Casals.
La particularitat d’aquesta formació és que està encapçalada pel seu mateix professorat, presentant un quartet amplificat on els membres del prestigiós Quartet Vera Martínez, Abel Tomás, Jonathan Brown i Arnau Tomás actuen com a primers faristols de la formació. El conjunt reuneix estudiants del Grau en Ensenyaments Artístics Superiors de Música de l’ESMUC, conformant una orquestra de cordes caracteritzada pel treball amb la complicitat d’un grup de cambra en format orquestral, l’aprofundiment tècnic en el detall i la interpretació expressiva, i habitualment sense la figura un director. Al llarg de les seves actuacions, la Camerata Casals ha interpretat obres d’Arcangelo Corelli, Pietro Antonio Locatelli, Carles Baguer, Samuel Barber, Dmitri Xostakóvitx, Franz Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart i Ludwig van Beethoven, entre d’altres.
L’accés a la biblioteca està obert al públic amb aforament limitat i l’entrada és gratuïta.
Programa
Piotr Illich Txaikovski (1840-1893): Serenata per a cordes, opus 48.
– Pezzo in forma di Sonatina
– Vals
– Elegie
– Finale (Tema russo)
Camerata Casals
· Quartet Casals: Vera Martínez (violí), Abel Tomás (violí), Jonathan Brown (viola) i Arnau Tomàs (violoncel).
· Violins: Gustavo Abela, Abel Antón, Miguel Ángel Castillo, Clara Garriga, Carmen Guerra, Juan David Laliena, Ariana Soledad Oroño, Guiomar Ortiz, Alba Panadés, Jordi Prim, Pilar Rodríguez, Maria Sánchez, Anna Sanchis, Georgy Mikheile
· Violes: Ignacio Antonio Álvarez, Federica Cucignatto, Erika Denise González, Danilo Malagón, Estela Megías
· Violoncels: Oihane Angulo, Gabriel Oteo, Adrià Puigcerver, Quim Tejedor
· Contrabaixos: Núria Casas, Marina Piedrahita, Paula Piñero
La particularitat d’aquesta formació és que està encapçalada pel seu mateix professorat, presentant un quartet amplificat on Vera Martínez, Abel Tomás, Jonathan Brown i Arnau Tomás membres del prestigiós Quartet Casals actuen com a primers faristols de la formació. El conjunt reuneix estudiants del Grau en ensenyaments artístics superiors de música de l’ESMUC, conformant una orquestra de cordes caracteritzada pel treball amb la complicitat d’un grup de cambra en format orquestral, l’aprofundiment tècnic en el detall i la interpretació expressiva, i habitualment sense la figura un director.
Va iniciar la seva trajectòria l’any 2009 amb la voluntat de ser estable i creada al voltant de l’assignatura de Conjunt Instrumental de Música Clàssica i Contemporània. Des del mateix 2009, la formació orquestral ha actuat a diferents espais de Catalunya compartint l’excel·lència del seu resultat arreu del país. Al seu repertori, al llarg de les seves actuacions, la Camerata ha abordat obres de Corelli, Locatelli, Baguer, Samuel Barber, Dmitri Xostakóvitx, Haydn, Mozart i Beethoven, entre d’altres.
Notes al programa
Piotr Ilitx Txaikovski era una ànima romàntica, nostàlgica, infeliç i plena de sentiment, i les seves obres deixen entreveure la personificació de la seva personalitat. Aquestes sempre provoquen una profunda resposta emocional a qui les escolta, perquè Txaikovski hi integra els seus estats d’ànim més profunds, sigui de manera implícita o totalment explícita.
L’any 1880 Txaikovski estava passant un període complicat. La mort del seu pare el va deixar profundament afligit, va patir un llanguiment físic i psíquic, que va ser agreujat notablement pel seu alcoholisme crònic. L’únic fil de llum que el va poder mantenir dempeus va ser la seva brollant creativitat. Durant aquell any va completar quatre de les obres més prominents de la seva trajectòria artística: la molt coneguda (i poc estimada per Txaikovski) Obertura 1812, el Concert núm. 2 per a piano i orquestra, el Caprici italià i la Serenata per a cordes en Do major, l’obra que escoltarem avui.
Txaikovski estava molt satisfet amb l’obra que havia creat, creia que aquesta portava una sensació de serenitat que no havia assolit en gairebé cap altra obra. I així ho explicava a les cartes que enviava a la seva amiga, i admiradora de la seva obra, Nadejda von Meck, amb qui tenien una relació epistolar: «vaig compondre aquesta serenata animat per l’impuls d’una convicció íntima… és una peça que em ve del fons del cor i m’agrada pensar que per això no manca d’autèntica qualitat». Al principi, Txaikovski no sabia si acabaria sent per a orquestra o per a quintet de corda. Un cop acabada, l’any 1880, Txaikovski va reafirmar la seva decisió afegint a la partitura: «com més gran sigui el nombre de músics de l’orquestra de corda, més estarà d’acord amb els desitjos del compositor». Així doncs, busca la sonoritat d’un quintet de corda però amb el màxim de músics possibles.
El compositor era un gran admirador de Mozart i aquest fet es pot veure representat en aquesta serenata, que està influenciada profundament per la Petita serenata nocturna mozartiana. El primer moviment és el que més va ser dotat de l’essència de Mozart. És basat en la forma de la sonatina clàssica. Comença amb un coral lent, dens i melancòlic, que atrapa l’atenció de qui l’escolta. Al final d’aquest moviment, el coral reapareix i ens crea un viatge introspectiu amb tan sols una escala descendent. El segon moviment és el vals que tots coneixem, elegant, alegre i sofisticat. En aquest vals, Txaikovski utilitza l’esquema que utilitza per als seus grans ballets. El segueix el tercer moviment, una lírica elegia de gran intensitat emocional amb un motiu construït sobre una escala ascendent, tot dotat d’un caràcter melangiós. El quart moviment és basat en melodies folklòriques russes i finalitza amb la reaparició del tema del primer moviment, transformat i molt accelerat, lligant així tota l’obra i acabant com ha començat, com si Txaikovski busqués l’eternitat cíclica en l’obra.
La Serenata es va convertir en una de les composicions estrella de Txaikovski, la que més li agradava incloure als programes de les seves gires per Europa, i posteriorment s’ha convertit en una obra referencial del repertori per a orquestra de corda.
Kalina Paz Ilieva, estudiant de musicologia.