En aquests Grans conjunts de Música Antiga de l’Esmuc ens situem en un punt i lloc molt concret de la història de la música: els últims vint-i-cinc anys del període barroc a la prolífica Saxònia (Alemanya).
 
Simfonia en Re menor F.65, de Wilhelm Friedemann Bach
Wilhelm Friedemann (1710-1784) era, d’entre els fills de Johann Sebastian i Maria Barbara Bach, el segon més gran. Sota la mentoria del seu pare, als dotze anys ja era un teclista consumat. Segons sembla, de jove era el favorit per acompanyar-ne els desplaçaments a Dresden, on als 22 anys va aconseguir una plaça com a organista. El gust per la cultura italiana a la cort de Saxònia en aquella època hauria influït en la música que hi feia. Conegut a posteriori com el “Bach de Halle”, ciutat que està a pocs quilòmetres de la seva zona d’acció vital i on va anar a viure a partir de 1746, (hi coneixeria Haendel), Wilhelm Friedemann era una persona de gran cultura: va ser educat a la universitat de Leipzig en dret, matemàtica i filosofia. Malgrat el caràcter conflictiu amb la resta de la comunitat musical germànica, era considerat un gran improvisador, a l’alçada del seu pare.

La simfonia en Re menor F.65 “Adagio i Fuga” data d’entre el 1740 i el 1745 i va ser probablement composta per la missa catòlica de Dresden, on treballava per un salari poc onerós. Formalment es tracta d’una peça musical d’un sol moviment que comença amb un preludi on les flautes expliquen el motiu principal de manera solemne i emocional, melancòlica, i una fuga amb un caràcter totalment diferent. L’inici ple de subtileses contrasta amb l’important gir sonor que es produeix tot seguit: les cordes passen a desenvolupar la melodia amb els recursos propis de la retòrica, i el clavicèmbal passa a fer l’acompanyament en un vigorós i interessant desenvolupament de la peça.
 
Cantata BWV 153, de Johann Sebastian Bach
 
Hereu d’una tradició familiar de músics, en el context de l’alemanya luterana, Johann Sebastian Bach (1685-1750) és la referència històrica pel que fa a música barroca. En aquest període històric els artesans formaven gremis, diferenciats dels altres grups de població, amb normes concretes de comportament i uns salaris i funcions estipulades. Ja de ben petit, Johann Sebastian cantava en corals com el “Chorus symphoniacus” el repertori més difícil: motets i cantates per a l’església. No se li coneixen estudis de música sistemàtics, és a dir, l’assistència a classes amb cap mestre per part del gran geni de la música, sinó que l’hem de considerar un artesà procedent d’una gran família amb uns 70 músics professionals que va anar ascendint en els diferents rangs de la professió. I també, és clar, el producte d’un sistema educatiu que posava la música i la religió al centre.

La cantata BWV 153 forma part d’un corpus de més de 500 peces vocals, creades majoritàriament a partir dels 40 anys del compositor. Moltes de les cantates daten de l’època en què Johann Sebastian vivia a Leipzig i n’havia d’escriure una per cada missa de diumenge i dels dies festius; això va ser entre 1723 i 1725. Pel que fa a “Schau, lieber Gott, wie meine Feind” (Mira els meus enemics, Déu estimat), sabem que va ser destinada al primer diumenge després de la festa de la Circumcisió de Crist (2/1/1724), i que va ser escrita enmig d’una allau d’obres de nova factura el primer Nadal que J.S. Bach va passar a Leipzig. L’autor del llibret és desconegut, i probablement es va inspirar en les imatges que il·lustren el patiment del cristià primitiu, començant per la fugida a Egipte de la Sagrada Família, escapant d’Herodes.

La cantata sorprèn amb un inici ben inusual: un coral a capella, cas gairebé únic en la producció de Bach. El text comença explicant a Déu l’amenaça d’uns enemics. Segueix un breu recitatiu per soprano, que afegeix dramatisme a la història demanant ajuda, i posteriorment la destacada ària per a baix “Furchte dich Nicht“, en què el Totpoderós respon que el protagonista no ha de témer perquè compta amb la seva ajuda. El cinquè moviment, el coral “Und ob gleich alle Teufel” (Per més que tots els dimonis), pot resultar familiar als amants de Bach, ja que es tracta d’una melodia recurrent a la Passió Segons Sant Mateu, i explica l’omnipotència de Déu davant els dubtes expressats pel tenor al quart moviment. A la sisena part destaca una intensa ària per a tenor introduïda per unes magnificents cordes, en què el protagonista s’empodera gràcies a l’ajuda divina. Al vuitè moviment serà el torn per a la veu de contralt, sempre en diàleg amb les cordes.
 
 
Concert en Re Menor TWV 52:d1, de Georg Philipp Telemann
 
Situem Georg Philipp Telemann (1681-1767) com a un compositor fecund i d’esperit independent, a cavall del període barroc i el classicisme, tot llimant les bretxes entre els dos moments històrics. Fou amic de Johann Sebastian Bach, i dels seus fills Johann Christian i Carl Philipp Emanuel (del qual n’era padrí), així com de Haendel, i font d’inspiració de tants altres músics. Ja de ben petit tocava el violí, la flauta i el teclat, entre d’altres instruments.
 
Escrit pels volts de 1750, el concert per a dos chalumeaux (antecessors del clarinet), cordes i continu (clavicèmbal), comença amb un solemne largo. Normalment, els concertos tenien tres moviments: un inici i un final ràpids, i un de lent al mig. En el cas del Concert en Re menor, Telemann va dividir el primer número en dos moviments diferents: Largo i Allegro. En el segon moviment, els chalumeaux dialoguen juganerament amb les cordes i amb el clave.

L’adagio és melangiós, d’una calma tensa però bella, i on destaca per moments la homofonia dels dos chalumeaux, resposta pel conjunt alternativament.
Al quart moviment, vivace, hi trobem recursos que ens recorden les quatre estacions de Vivaldi. Efectivament, el concerto era una forma musical italiana en què els moviments mostraven un contrast de dinàmica entre un o diversos solistes i el conjunt que l’acompanyava. Aquí, els chalumeux desenvolupen el tema que proposen les cordes amb una demostració col·lectiva d’habilitat, trinos i agògia en el fraseig.
 
Miserere en Re Menor, de Johann Adolf Hasse
Hasse (1699-1783) és un cas únic de compositor alemany que va triomfar a Itàlia gràcies a incorporar el bel canto a les seves òperes, amb la seva esposa Faustina Bordoni com a primma donna. Al llarg de les seves estances a Itàlia, va abraçar la fe catòlica a Nàpols, i estudiar composició amb Scarlatti. El 1726 va esdevenir mestre de capella de l’Hospital dels Incurables de Venècia, a qui aniria dedicada la següent peça.

El text de Miserere en Re menor està basat en el salm 51 de la Biblia, que tracta sobre el penediment, la confessió i la petició d’indulgència. Està format per sis parts: el “Miserere“, amb un coral introduït per les cordes amb un caràcter introspectiu; “Tibi Soli Peccavi”, que compta amb un bonic solo per a soprano; “Ecce Enim“, presentat per les cordes, de tempo més ràpid; “Quoniam si voluisses“, amb protagonisme per a contralt; “Benigne fac, Domine“, amb una virtuosa i lluïda ària per a soprano que ens condueix al punt àlgid de l’obra, i “Tunc acceptabis“, una conclusió majestuosa on apareixen tots els elements musicals com si es tractés d’una coda. En definitiva, una obra on les veus solistes poden expressar al màxim les emocions i que no deixarà ningú indiferent.

Joan Moliner Gilberga
Estudiant de Musicologia