Camerata ESMUC Quartet Casals

La Camerata ESMUC Quartet Casals és una iniciativa destacada de l’Escola Superior de Música de Catalunya, sorgida en el marc de l’assignatura Conjunt Instrumental, del Departament de Música Clàssica i Contemporània. Es tracta d’una orquestra de corda sense director, on l’alumnat treballa a fons la tècnica i la interpretació expressiva, acompanyat pels membres del prestigiós Quartet Casals.

Integrat per Vera Martínez (violí), Abel Tomàs (violí), Cristina Cordero (viola) i Arnau Tomàs (violoncel), el Quartet Casals guia els estudiants en el procés d’aprenentatge. Fundada el 2009 amb la voluntat de consolidar-se com a formació estable, la Camerata ha interpretat un repertori ampli, incloent-hi obres de Corelli, Locatelli, Baguer, Barber, Xostakóvitx, Haydn, Mozart i Beethoven, entre d’altres. Aquesta trajectòria reafirma el seu compromís amb l’excel·lència musical i la divulgació del repertori per a corda.

Els membres del Quartet Casals formen part de la plantilla docent de l’Escola i compta amb un reconeixement internacional, avalat per guardons com el Premi Nacional de Música (2006), el Premi Nacional de Cultura de Catalunya (2016) i el Premi Ciutat de Barcelona (2005).

Sobre l’obra

La Simfonia número 94 La Sorpresa de Joseph Haydn és una de les obres més conegudes del repertori clàssic. Composta el 1791 durant la seva primera estada a Londres, forma part del conjunt de les anomenades Simfonies de Londres, que van consolidar la fama internacional del compositor.

El sobrenom de La Sorpresa prové del segon moviment, on, després d’una melodia suau i delicada, esclata sobtadament un acord fort i inesperat que va desconcertar i divertir el públic anglès. Aquest recurs enginyós mostra el sentit de l’humor de Haydn i la seva capacitat per jugar amb les expectatives de l’oient.

La simfonia segueix l’estructura clàssica de quatre moviments: un primer moviment Adagio – Vivace assai que combina solemnitat i energia; un Andante amb el famós cop de timbal que li dona el sobrenom; un Menuetto: Allegro molto que aporta ritme i vitalitat; i un Finale: Allegro molto que culmina l’obra amb brillantor. En conjunt, l’obra reflecteix l’habilitat de Haydn per equilibrar la claredat formal amb la sorpresa creativa.

Amb aquesta composició, Haydn va demostrar que la simfonia podia ser molt més que un exercici formal: podia emocionar, divertir i captivar el públic. La sorpresa no és només un efecte anecdòtic, sinó un símbol de la seva manera de concebre la música com un art viu i comunicatiu.

Més informació