La Missa del polifonista portuguès Pedro de Escobar (ca. 1465 – després de 1535), cantor de la reina Isabel, la Catòlica, posteriorment mestre de capella de la catedral de Sevilla i que devia acabar els seus dies a Évora, s’interpretarà alternant-la amb una capella de cant pla, segons la pràctica de l’època. En polifonia (la música composta per Escobar) s’interpreten les parts de l’“ordinari” de la missa (Kyrie, Gloria, Credo, etc.), comunes a totes les celebracions, mentre que, en la part de cant pla, es canta la litúrgia específica de cada dia. En aquest cas, Juan Carlos Asensio ha escollit música per a la litúrgia de Pentecosta.

La necessitat que tenien els cantants de dir bé la paraula durant el cant polifònic els obligava a una gran complexitat rítmica, per adaptar l’accent de la música al de la paraula. Com que, en aquest projecte, hem insistit força en aquest aspecte difícil, aquest concert, més per motius pedagògics que litúrgics, acaba amb dues breus obres del Cancionero de Palacio. Una d’elles, que hem “catalanitzat” emprant el flabiol, és un zorcico, dansa popular basca en un ritme irregular de cinc temps, que forma part del que el musicòleg Pepe Rey, en un amè estudi de 1978, va anomenar “danzas cantadas”. Compasos irregulars de 5 temps són necessaris (formats pel cantant gràcies a l’ús de la “prolació”) en la polifonia d’Escobar per accentuar bé la paraula; per exemple, en cantar Gratias agimus tibi, al Gloria. L’altra obra, en canvi, és una composició de Juan del Encina en què la bona pronunciació de la lletra admet un ritme musical força regular, a diferència del que passa en la polifonia d’Escobar, si es canta evitant el vici que els antics anomenaven “barbarisme” (la mala accentuació de la paraula durant el cant, que es produeix inevitablement si el ritme de la música no coincideix amb la mètrica de la paraula). Tot plegat ens permet abastar els diferents aspectes de la complexitat rítmica de la polifonia.