«La qüestió no és prendre l'opinió del món com a estrella guia,  
sinó seguir el propi camí sense deixar-se enfonsar pel fracàs  
ni seduir pels aplaudiments.» 
Gustav Mahler 
 
La celebració dels 25 anys de l’ESMUC es clou amb el concert de l’Orquestra Simfònica, amb la participació de la seva comunitat educativa. La primera peça, Preludi a la resurrecció, del compositor graduat a l’Escola Fabià Santcovsky, és una obra d’encàrrec, una estrena absoluta escrita com un preludi a la simfonia de Mahler que s’interpretarà tot seguit. Efectivament, el repartiment instrumental i vocal és pràcticament el mateix, amb petites cites mahlerianes però des d’una mirada rabiosament contemporània. Com a la Segona de Mahler, cor i solistes intervenen al final, parafrasejant-ne algunes frases com “Friedensseele, unsterbliches Leben, unbedingte Liebe” (“Ànima de pau, vida immortal, amor incondicional”). Amb recursos microtonals i harmònics instrumentals que aporten densitat i exuberància a la partitura, l’obra esdevé celebració, homenatge i comentari a Mahler. Nosaltres hi volem llegir, també, una mostra de la riquesa, el potencial i el desig de continuïtat de l’Escola. 
 
La Segona Simfonia, “Resurrecció”, de Gustav Mahler, és una obra en cinc moviments, de més de noranta minuts, per a orquestra simfònica, cor mixt, contralt i soprano solistes, estrenada el 1895 a Berlín sota la direcció del mateix Mahler. La peça trenca l’esquema simfònic clàssic de quatre moviments i porta la idea simfònica fins a una dimensió gairebé filosòfica on es planteja una pregunta essencial sobre la vida, la mort i la possibilitat de transcendència. L’autor la va concebre com un viatge des de la foscor cap a la llum i des del dol fins a l’esperança final, un ambiciós programa que ens recorda la concepció colossal del seu ideari: «La simfonia ha de ser com el món. Ho ha d’abastar tot.» 
 
El primer moviment, Totenfeier (“Ritus fúnebres”), va néixer com un poema simfònic independent. Comença amb un caràcter dramàtic, una marxa fosca que obre el gran interrogant existencial plantejat al llarg de la simfonia. S’hi exposa el motiu fúnebre del Dies irae, en contraposició a línies melòdiques que simbolitzen la vida i la recerca de la fe. Després arriba un segon moviment molt més tranquil i nostàlgic, inspirat en un ländler, una dansa popular austríaca, que pot evocar els moments feliços del passat i ofereix un descans després de la tensió inicial. El tercer moviment té un caràcter irònic i agitat, on s’interpreta la vida com una successió de fets sense respostes clares. Està basat en un lied seu sobre Sant Antoni de Pàdua predicant als peixos, que semblen escoltar-lo atentament, però després no canvien el seu comportament. El clima, segons el mateix compositor, és un “crit de desesperació” davant de la necessitat de la fe. El moviment continu de la música il·lustra la monotonia i els alts i baixos quotidians, i culmina amb una forta dissonància orquestral. 
 
En el quart moviment, Urlicht  (“Llum primigènia”), s’introdueix la veu humana mitjançant la contralt solista. Aquest moment de fe íntima i anhel de vida eterna conté versos de Des Knaben Wunderhorn, una recopilació de cants populars alemanys. S’hi expressa un anhel de puresa, consol i retorn a Déu, funcionant com un pont espiritual entre la foscor del principi de la simfonia i el gran final coral. El cinquè i últim moviment està basat en el poema Auferstehung (“Resurrecció”), de l’alemany Friedrich Gottlieb Klopstock (1734-1803), amb modificacions del compositor. Comença de manera dramàtica, s’hi recupera el motiu del Dies irae, però a poc a poc condueix cap a un missatge d’esperança. El cor i les solistes canten sobre la resurrecció i la vida eterna, mentre la música creix fins a un final grandiós i emocionant: «Sterben werd’ ich, um zu leben!» («Moriré per viure!»).
  
Pol Bujaldón, Claudia Dorado, Gerard Mercader, Eulàlia Potau i Irati Urtizberea, estudiants del Taller d’escriptura musicològica.