Publicat el 29 de març de 2023

Comparteix a:

La Bottega d’Opera de l’ESMUC presenta Isacco de Marianne von Martines

Proposta Escenica Isacco

Proposta escenogràfica de l’obra ‘Isacco’.

Aquest curs, la Bottega d’Opera de l’ESMUC recupera i posa en escena l’oratori Isacco, figura del Redentore, de la compositora d’origen espanyol, Marianne von Martines, a partir d’un llibret de l’escriptor i poeta Pietro Metastasio. En aquesta ocasió, la graduada Irene Delgado-Jiménez, dirigirà una orquestra i cor constituïda per estudiants de l’Escola, i la direcció escènica correspondrà al dramaturg i escenògraf Cesc Colomina. La representació tindrà lloc el dimecres 19 d’abril, a les 20:00 h, al Petit Palau del Palau de la Música Catalana.

A més a més, el dimarts 18 d’abril, a les 18:00 h, hi haurà un assaig general obert a la Sala Casa Montjuic, antiga Sala Hiroshima, situada al carrer Vilà i Vila, 63-65 de Barcelona. L’accés és obert amb l’aforament limitat a la capacitat de la Sala.

  • Assaig general obert. Dimarts 18 d’abril | 18 h. Sala Casa Montjuic (antiga Sala Hiroshima)
    Representació al Petit Palau (Palau de la Música Catalana). Dimecres 19 d’abril | 20 h.

  • Assaig general obert. ACCÉS LLIURE amb l’aforament limitat a la capacitat de la sala.
    Representació al Petit Palau (Palau de la Música Catalana). ENTRADES.


La proposta

Marianne von Martines (Viena 1744-1812) va ser una compositora, cantant i intèrpret de teclat de família d’origen espanyol i deixeble de Joseph Haydn, una de les compositores més citades del seu temps. Martínez va escriure diferents cantates i dos oratoris amb text italià escrits pel poeta Pietro Metastasio. Entre les composicions que ens han arribat a l’actualitat ens trobem amb quatre misses, sis motets i dos oratoris, un concert per a teclat i una simfonia, entre altres.

La tercera missa va ser estrenada a l’Església de Sant Miquel de Viena. El seu oratori, Isacco figura del redentore, va estrenar-se el 17 de març de 1882 en la Tonkünstler-Societät, juntament amb obres de J. Haydn, W. A. Mozart, L. Beethoven y G. F. Haendel amb la participació de dos solistes: Caterina Cavalieri i Ludwig-Fischer.


Irene Delgado-Jiménez, directora

La directora d’orquestra i graduada a l’ESMUC, Irene Delgado-Jiménez ha estat nomenada Associate Fellow 2022-24 per la fundació Taki Alsop Conducting Fellowship. Des de llavors, assisteix a Marin Alsop a l’ORF Vienna Radio Symphony Orchestra (RSO). Actualment, és directora convidada de l’Orquestra Terres de Marca, de Barcelona.

Els propers compromisos inclouen l’assistència de Marin Alsop a la RSO al Wien Modern Festival i altres produccions amb NOSPR a Polònia (2022-23), servir com a director de portada a la Filharmònica de Reno i interpretar l’oratori Isacco, de Marianne von Martines al Palau de la Música ( Barcelona). Després de debutar amb el reconeixement de la crítica al Gran Teatre del Liceu de Barcelona dirigint l’òpera de Marc Migó, Les germanes Fox (2022), Delgado-Jiménez tornarà al teatre per estrenar l’òpera Filles del món, de Marian Márquez (2023).

En l’àmbit educatiu, Delgado-Jiménez ha col·laborat recentment com a Professora d’Assajos Musicals al Màster d’Òpera de la Universitat de Música i Arts de la Ciutat de Viena (MUK, 2022).
El 2021, Delgado-Jiménez va debutar a la Wiener Konzerthaus amb l’Orquestra Tonkünstler i el seu debut operístic a Viena va tenir lloc el maig de 2021, amb l’òpera Mavra, de Stravinsky. El mateix any va exercir com a assistent de direcció a la Neue Oper Wien en la producció Proserpina, de Wolfgang Rihm.

El 2020 enregistra El Amor Brujo, de Falla, amb Anna Colom i l’Orquestra Terres de Marca (Barcelona). Abans, va debutar italià amb la Filharmònica de Catània i el Coro Lirico Siciliano. També va tenir l’honor de dirigir la Fanfàrria d’Obertura al Ball de les Ciències de Viena a l’Ajuntament de Viena, tant el 2020 com el 2019.
Entre 2018 i 2020, Delgado-Jiménez va exercir com a directora adjunta en diverses produccions a la Wiener Kammeroper i la Vienna Radiokulturhaus. El repertori abastat va incloure la Missa, de Bernstein, La Finta Giardiniera, de Mozart, el Triple Concert, de Beethoven, la Quarta Simfonia, de Schumann i Mahler, entre d’altres.

El 2017, Irene va rebre una menció especial al Concurs de direcció de Graz a Àustria per dirigir la Kammerphilharmonie Graz. L’any 2012 va guanyar el Premi d’Honor de Piano del Conservatori de Barcelona, així com el Concurs de Solistes, interpretant el 3r Concert per a piano de Beethoven. Ha participat en classes magistrals amb Marin Alsop, Douglas Bostock, Sian Edwards, Mark Heron i Simon Carrington, entre d’altres.

La directora va dirigir moltes orquestres, cors i conjunts diferents a Barcelona. Concretament, del 2016 al 2018 va ocupar els càrrecs de directora titular i directora artística de la Sinfonietta de Sant Cugat -antiga Jove Orquestra de Sant Cugat-, de la Banda Simfònica AMCV i del Cor de Cambra de Jazz de Tornaveu.

Irene està profundament compromesa a fomentar l’escena cultural del seu país d’origen més enllà del podi. Ha escrit per a diverses revistes musicals i fa difusió de la música clàssica a través de diversos mitjans. A més, dirigeix l’organització Thalassa Music Project, dedicada a la promoció i divulgació de la música clàssica en l’àmbit professional al sud d’Espanya.

Irene Delgado Jiménez 4 Photo Credit Eulalia Prat (1)

Cesc Colomina, direcció escènica

Cesc Colomina (Barcelona, 1996) és graduat en Enginyeria en Disseny Industrial i Enginyeria Mecànica per la Universitat Politècnica de Catalunya, i màster en Disseny Escenogràfic per a teatre, televisió i cinema per ELISAVA. Ha treballat amb escenògrafs com Paco Azorín, Sebastià Brosa i Paula Bosch i amb directors com Mario Gas, Josep Maria Mestres i Pau Carrió, entre d’altres. El 2022 formà part de la tretzena edició d’Els Malnascuts, companyia jove resident a la Sala Beckett.

També ha estrenat a Las Naves del Teatro Español, al Teatre Tantarantana, a la Sala Beckett, al Mercat de les Flors, al Teatre Romea i a l’Auditorio de Algezares (Múrcia), entre altres. El 2019 dirigeix i escriu Gulab Jamun i estrena Veïnes en perill d’extinció, una peça de teatre de carrer dins dels actes del Carnafoc, on també n’és el director i dramaturg.

El 2018 va dirigir i escriure el curtmetratge D’hom, seleccionat i guardonat a festivals d’arreu del món i finalista als premis VOC.

Cesc Colomina

Marianne von Martines

La compositora Mariana Martínez, o Marianne von Martínez (1744 – 1812) també va ser cantant i intèrpret de teclat, de família d’origen espanyol, i deixeble de Joseph Haydn, qui la nomenava “la petita espanyola”. Probablement, és la compositora més citada el seu temps. Va ser ella qui va prendre a gran escala les formes musicals de la seva època i les va portar més enllà del que es va creure eren les habilitats d’una dona.

Resident a Viena, va ser veïna i alumna de Haydn que li va fer classes de teclat. El compositor Nicola Porpora també li va fer classes de cant. Des de molt jove va actuar per a la cort imperial i ja d’adulta va ser reclamada per l’emperadriu perquè toqués davant d’ella. L’any 1773 va ser admesa a l’Accademia Filarmonica di Bologna.

Gran part de la seva producció està composta per obres per a veu i segons la seva biografia podrien ser temes que componia per a ser interpretades per ella mateixa. Però també va escriure obres de gran format, algunes cantates seculars i dos oratoris amb text italià escrits pel seu amic Metastasio. Entre les composicions que han arribat fins avui trobem quatre misses, sis motets i dos oratoris, un concert per a teclat i una simfonia.

El 1782 Metastasio mor i el poeta deixa a Marianne i la seva germana una herència que els va permetre viure folgadament. A casa seva, les dues germanes acollien concerts on participaven Haydn, el tenor irlandès Michael Kelly, o W. A. Mozart, que va escriure les seves sonates a quatre mans per ser interpretades, precisament, amb Marianne.

Tot i que la seva carrera musical va ser molt activa i causava gran admiració, la seva habilitat interpretativa mai va arribar a exercir com a intèrpret o compositora, ja que a la seva època no era un treball ben vist per la seva condició social.
(Wikipèdia)

Marianne von Martínez. Anton Von Maron. Wien Museum. Wikimedia Commons

Programa

M. von MartinesIsacco, figura del Redentore.
Oratori en dues parts a partir d’un llibret de Pietro Metastasio.
Petit Palau.

Notes al programa (Dídac Bocanegra i Isabel Sanz)

“Ni comunes, ni antinaturalment noves”. Així va definir Charles Burney la música de Marianne von Martines, compositora, pianista, clavecinista i cantant amb un llenguatge experimental, distintiu i a la mateixa altura i temps dels protagonistes de la Primera Escola de Viena. D’ascendència espanyola i nascuda a Viena el maig de 1744, va iniciar la seva formació musical amb noms com Pietro Metastasio, Nicola Porpora i Joseph Haydn, qui residien en el mateix edifici que la família von Martínez i Esterhàzy, i des de ben d’hora ja sorprenia la cort amb les seves habilitats musicals. Amb només 17 anys s’estrenava una de les seves misses a la mateixa capella de la cort, i amb 29 anys va entrar a formar part de la Bologna Accademia Filarmonica com a membre honorífica. Allà es va donar a conèixer entre encara més dels seus contemporanis, dels quals tenim testimonis de la seva gran proesa musical.
 
D’aquesta proesa neix l’oratori Isacco figura del Redentore, interpretat per primera vegada els dies 17 i 19 de març de 1782 a la Tonkünstler-Sozietät, una de les poques oportunitats que Marianne va tenir d’exhibir la seva música en un entorn completament públic. Malauradament, la informació sobre la recepció d’aquestes interpretacions és limitada, ja que el 22 de març el papa Piu IV va visitar la ciutat, ocupant així gran part del discurs del moment. Tot i això, Metastasio va escriure que inclús amb les dificultats del clima, les interpretacions van ser molt satisfactòries, comptant amb intèrprets com la soprano de coloratura Caterina Cavalieri, que també va participar en l’òpera del Rapte del Serrall de Mozart, i Ludwig Fischer, un baix molt propens a la coloratura, i probablement el motiu pel qual la part del baix mostra uns moviments melòdics poc comuns per aquests registres.
 
El llibret d’Isacco prové del mateix mestre i amic de la compositora, Pietro Metastasio. Educat en plena època de la Il·lustració, el poeta mostra una gran influència de la moralitat cartesiana i les seves passions, així com dels clàssics de l’antiguitat i la seva voluntat didàctica i moral. D’aquesta manera barreja el seu gran coneixement bíblic i teològic amb un domini de la poesia i el drama per predicar, complaure i emocionar al mateix temps.
 
Després de la mort de Metastasio, Marianne va heretar una fortuna considerable, i la seva casa es va convertir en un important centre de cultura musical. Organitzava soirées musicals amb importants figures com Haydn i Mozart, amb qui compartia música i fins i tot tocava peces a quatre mans. Cap al final de la seva vida també va fundar una escola de cant a la seva mateixa casa. Malauradament, la limitació social imposada sobre ella va fer que, tot i ser una artista tan destacada, sempre va ser considerada una aficionada, i no es va poder dedicar oficialment a la música, probablement un dels motius pels quals ha quedat eclipsada pels noms més coneguts de la seva època fins avui dia. En la seva correspondència amb Farinelli, Metastasio manifestava una opinió similar: “la recepció de l’obra va ser poc efusiva, i von Martines no està rebent el reconeixement que mereix.”
 
A Isacco, Marianne va poder aplicar tota l’experiència que tenia amb la poesia del seu mestre i va aconseguir mantenir els principis estètics de la poesia de Metastasio, i a més a més va aprofitar la gran quantitat de recursos que la Tonkünstles-Sozietät va posar a la seva disposició.
 
Partint d’un llibret que ja havia estat musicalitzat més de 25 vegades va ser aquesta obra la que va culminar el cicle d’oratoris amb el susdit. Així, més enllà de la riquesa tímbrica d’altres musicalitzacions com la de Gassmann, i més enllà de tenir a la seva disposició una gran pedrera de músics a la Tonkünstles-Sozietät, von Martines va saber apreciar i recollir amb gran precisió la mètrica i intenció del llibret amb els principis de l’estil galant i els apresos del mateix llibretista.
 
Per una part, sentim una línia vocal en cap moment eclipsada per l’acompanyament orquestral, i alhora una melodia aferrada al passat. La presència dels esquemes formals típics de l’estil galant es mantenen al llarg de l’oratori i està inspirada pel seu mestre Bonno i altres pioners de l’estil, contrastant amb un moment de transició en favor de l’exposició, desenvolupament i reexposició dels temes de la forma sonata. A més, l’acompanyament contrapuntístic que conforma la hibridació entre ambdós estils resumeix i caracteritza el llenguatge de l’autora.
 
Per una altra, l’oratori s’emmarca dins de les formes da capo, usual en oratoris anteriors, i la forma sonata, amb una espècie d’ABA que integra en la primera ària i que torna com a marc tonal. També hi ha seccions amb formes binàries, una experimentació formal que també portaven a terme en aquest moment Gluck o Tretta.
 
A més de la forma, la cohesió melòdica, rítmica i harmònica defineix també aquest oratori: trobem, per exemple, que el motiu inicial del tercer moviment coincideix amb el de la fuga final. A l’obertura, aquest motiu és continuat per una resposta en estil galant, i permet cohesionar l’obra melòdicament, així com mostrar la combinació entre dues estructures, estils i les innovacions de la Viena de l’última etapa del classicisme.
 
Així doncs, von Martines demostra per què s’havia elogiat la seva originalitat sense innovació extrema, adaptant-se als canvis formals del temps i mantenint un estil galant més antic en els perfils melòdics, i entenem per què escoltem avui Isacco, figura del Redentore. Una obra capaç de musicalitzar no només un llibret, sinó la profunda amistat i convivència dels dos, i al mateix temps un llenguatge musical molt particular i distintiu del seu temps.
 
Isabel Sanz i Dídac Bocanegra, estudiants de Musicologia de l’ESMUC.

DER KLEINER SPANIER: MARIANNA MARTINES, d’Oriol Pérez Treviño

Siguem o no melòmans, o simplement afeccionats a la música, tots hem sentit alguna vegada els noms de Franz Joseph Haydn (1732-1809), Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) i Ludwig van Beethoven (1770-1827). Tots ells, a judici del musicòleg i pianista Charles Rosen (1927-2012), van acabar per constituir el conegut com «estil clàssic» i que, segons un congrés de musicologia celebrat a Washington a la dècada dels seixanta del segle passat, ha de ser definit com aquell estil musical comú i compartit pels tres compositors abans esmentats. Sense entrar, en aquestes alçades, en l’encert o desencert d’aquesta definició, el que sí és segur és que Rosen en el seu llibre El estilo clásico: Haydn, Mozart, Beethoven (Alianza Editorial, 1986) no va tenir gens en compte a una important presència femenina de la Viena del darrer terç del segle XVIII com ho va ser la compositora, d’origen hispànic, Marianna von Martínez (1744-1812). Von Martínez (o Martines), amb justícia, ha de ser considerada com una de les alumnes més privilegiades de tota la història de la música en haver rebut classes, agafeu aire!, de Franz Joseph Haydn (instruments de tecla), Nicola Porpora (cant) a més de classes de composició de Johann Adolf Hasse (1699-1783) i Giuseppe Bono (1711-1788). Certament, ens és difícil trobar algú altre amb un elenc de professors tan brillants com els que va tenir Martines, amb permís del comte Eugen Václav Josef von Wrbna und Freudenthal (1728-1789) que va tenir la fortuna de rebre lliçons a Leipzig, en els seus anys d’estudiant, de Johann Sebastian Bach i, a partir de 1784, a Viena del mateix Mozart.
 
Exquisidesa i excel·lència de la seva formació al marge, el cert és que Marianna Martines va ser una reconegudíssima compositora, clavicembalista/fortepianista i cantant que el viatger musical Charles Burney (1726-1814) en tenir el privilegi d’escoltar-la a la capital de l’Imperi no es va poder estar d’escriure:
 
«La seva actuació va superar, en veritat, totes les meves expectatives. Va cantar dues àries compostes per ella mateixa sobre poemes de Metastasio acompanyant-se al clavicèmbal de manera assenyada i magistral; en els ritornelli vaig poder advertir una tècnica excepcional».
 
No ens ha de sorprendre, en absolut, aquesta referència al poeta Pietro Trapassi (1698-1782), més conegut com a Metastasio, perquè aquest va ser qui, en veritat, va potenciar i impulsar la carrera musical de la cinquena filla dels seus veïns de la Michaelerhaus de Viena. Cal dir-ho quan abans millor: la coneguda en els cercles musicals com Der kleine Spanier (La petita espanyola) va tenir sempre la sort de no patir ni per la seva situació econòmica ni tampoc per no disposar dels contactes adients que li permetessin dedicar-se de forma entusiasta i exclusiva a la música com, de fet, va fer. Però ho va portar a terme no pas com una amateur, sinó amb una professionalitat, rigor i magistralitat que li va valdre, el 1773, el seu ingrés com a membre de l’Accademia Filarmonica di Bologna. Només tres anys abans, aquesta acadèmia havia admès com a membre a un tal Mozart de només catorze anys d’edat. Va ser per aquest motiu que Martines va haver de compondre una obra que, a judicis dels seus especialistes com Irving Godt, cal considerar com una de les seves obres mestres: el seu Dixit Dominus.
 
Malgrat disposar d’una important edició d’aquesta obra, impulsada per l’editorial musical especialitzada en dones compositores Furore, no es disposava encara d’un enregistrament de veritat. Però amb els primers compassos de l’any 2022, el segell CPO va llançar al mercat discogràfic un CD monogràfic dedicat a Marianna Martines amb l’esmentat Dixit Dominus (Psalm 110), la Simfonia en Do Major i el Psalm 151 en la seva versió italiana, a càrrec del Salzburger Hofmusik que dirigeix Wolfgang Brunner.
 
Malgrat que la seva obra musical ens ha arribat de forma molt dispersa i esbiaixada (per exemple, de les 31 sonates compostes, només tres han arribat fins als nostres dies), encara hi ha molta feina a fer amb Marianna Martines sobretot pel que fa a la seva interpretació, difusió i promoció. L’esmentat Godt creu que el seu oratori Isacco està ple de «tresors musicals» per la qual cosa és un deure cultural exhumar-lo, quan abans millor. És per això que quan, en el seu moment, la coordinació artística de La Bottega es va plantejar quin títol aportar i interpretar d’una compositora, el títol d’Isacco no va costar gaire d’escollir. És per això que el que avui s’escoltarà, és una primera interpretació en temps moderns i és bo que tant els intèrprets com el públic que en podreu gaudir en tingui consciència: es recupera un patrimoni inèdit, amb vincles d’origen hispànic, d’una qualitat excepcional.
 
Aquest Isacco, amb text de Metastasio, va ser estrenat un 17 de març de 1782 a la Tonkünstler-Societät de Viena, una fundació que tenia com a objectiu regular i administrar les pensions dels músics. Esmentar aquesta Societät vol dir esmentar també una societat que regularment, acollia estrenes d’obres, especialment cantates i oratoris, de Haydn, Mozart, C.P.E. Bach, G.F. Händel (amb orquestració de Mozart)… i, com no, de la mateixa Marianna Martines que, a partir de 1774, com a conseqüència de l’ascens del seu germà Joseph com a educador dels fills de l’emperadriu Maria Theresa, va passar a formar part dels cercles aristocràtics com així ho demostra el prefix «von» del seu cognom.
 
Estem, així, davant d’una de les figures musicals més desconegudes de l’anomenat classicisme musical vienès, classicisme que massa vegades hem relegat al coneixement del triumvirat esmentat de Haydn-Mozart-Beethoven, oblidant-nos, així, d’importants presències com la d’una compositora que, com heu pogut llegir, tenia un cognom d’origen espanyol. Aquest procedia del seu avi, un militar espanyol instal·lat a Nàpols. El seu pare Nicolo, ja nascut a Nàpols, va acabar lluitant a la Guerra de Successió a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, per la qual cosa va haver d’exiliar-se a territoris germànics on va conèixer a la futura mare de la compositora (Maria Theresia) i reconvertir la seva carrera militar com a servidor de l’ambaixada papal a l’imperi austríac. Instal·lat el matrimoni a Viena, al tercer pis de l’esmentada Michaelerhaus, va ser allí on els Martines van poder contactar amb Metastasio, però també amb membres de la família Esterhàzy, una família molt vinculada a la carrera musical de Haydn qui, durant uns anys, també va viure a l’àtic de la mateixa casa ja que en ella hi vivia el seu mestre, i a qui assistia, Nicola Porpora (1686-1768). Enmig d’aquella casa d’erudició literària i musical no va ser gaire difícil que una persona talentosa per a la música com Marianna, encara que originalment el seu nom era Ana Catalina que va decidir canviar, trobés la manera de desenvolupar els seus dots. I més tenint al seu costat a un padrí com Metastasio de qui Marianne es va fer càrrec de la seva cura en els seus darrers anys de vida.
 
Intèrpret virtuosa del clavicèmbal, comparada en diferents ocasions amb Carl Philipp Emanuel Bach (1714-1788), també ho va ser com a cantant i ha estat això el que ha fet pensar a molts estudiosos si les àries compostes eren pensades per ser cantades i acompanyades per ella mateixa al clavicèmbal. Almenys això és el que sembla de l’esmentada descripció de Burney. Més enllà de la destinació i context on van ser interpretades aquestes obres una cosa sembla clara: estem al davant d’una importantíssima compositora on discs com l’esmentat o els publicats pel conjunt La Floridiana de Nicoleta Paravischescu, per cert interpretat en viu al Palau de la Música amb la soprano Núria Rial o interpretacions com les d’avui ens fan adonar com amb tota justícia Marianne von Martines ha d’ocupar un lloc privilegiat dins de l’olimp dels compositors de l’anomenat classicisme i de la música de la segona meitat del segle XVIII.
 
Que a la seva època fos membre de l’esmentada Acadèmia de Bolonya o que figures com Mozart composés les seves obres per a fortepiano a quatre mans pensant en ser interpretades per ell mateix i «la Martines», a més de les seves estretes relacions amb figures com els seus mestres o el tenor irlandès Michael Kelly, ens fan adonar que, malgrat l’estranyesa amb que es veia que una dona del segle XVIII es dediqués tan excelsament a la música, el reconeixement va existir. El reconeixement a Der kleine Spanier: Marianna Martines.

Fitxa artística

Solistas vocals de La Bottega d’Opera:
Lluís Arratia, baríton – Abramo
Mao Miyoshi, soprano – Isacco
Arantza Prats, soprano – Sara
Alberto Espinosa, tenor – Gamari
Ariadna Moraleda, soprano – Angelo

Cesc Colominadirector d’escena i escenògraf
Carla Verdú, ajudant de direcció
Nerea M. Velasco, assistent de videoprojeccions

Orquestra i Cor de l’ESMUC
Irene Delgado-Jiménezdirectora

Orquestra de l’ESMUC

Flauta  
Neus Aznar Gramallés
Sara Chavarria Prats

Oboè
Marc Guillén Pieres
Llorenç Pallàs Guedea

Fagot   
Sabina Aran
Josep Rovira Gordillo

Trompa
Sandra  Ramon García
Pau Riedweg Canturri

Trompeta
Dolores García Brumos
Alejandro Toledo Beltrán

Percussió
Adrià Font Perera
                                                              
Violí
Sofía Álvarez Hernández
Clàudia Bonet Pla
Amanda Camacho Pérez
Inés Cárdenas Martínez
Nel Cardo Trullàs
Inés Castells Campo
Martí Delgado Pont
Paula Diz Parrondo
Nicola Drissner
Isaac Oliu Fernández
Martí Font Barniol
Nicolás Igual Bujeda
Mario Rabanal Freire
Aina Ribes Millet
Eliezer Samuel Rengifo Ross
Paula Ros Izquierdo
Dixon David Scola Vivas
Gerard Seguí Andújar
Stefanija Udicki
                                                              
Viola
Jaume Bosser Toca
Leire Martínez De Rituerto Mangana
Irimia Menchero Santín
Alicia Millán García
Marta Muñoz Saura
                                                              
Violoncel
Cesc Corominas               
Sergi Garcia Cabrera
Yang Ligero Trasobares
Lucía Morcillo Gavín
                                                              
Contrabaix
Núria Carreras Marceló
Bruno Gil Moreno De Mora Sardà
Sílvia Roca Gómez

La comunitat educativa de l’ESMUC pot beneficiar-se del descompte que ofereix el Palau de la Música per a la seva programació. Tota la informació pot consultar-se al butlletí intern No t’ho perdis.

Més informació