Beethoven té la paraula i la música

Joan Grimalt
Joan Grimalt

Professor del dept. de Teoria, Composició i Direcció

Posa't en contacte

Què fa d'aquest compositor un clàssic?

La música té la paraula
Altres publicacions
0
Share

En ocasió del seu 250è aniversari, val la pena preguntar-se quins valors fan que, avui, encara considerem la música de Beethoven un clàssic. Vull dir, unes obres que val la pena redescobrir pel nostre compte, a cada generació. Encara que sembli estrany, per cercar la significació contemporània d’un clàssic sempre és útil imaginar el sentit de cada gest musical en el seu context original.

Hi ha tot de referències a la música del passat, a l’obra de Beethoven, que semblen connotades negativament: l’òpera seria, sobretot, que s’associava a l’Antic Règim. Sovint, Beethoven –i abans que ell Haydn i Mozart– les contraposen a referències a la comèdia, i a danses contemporànies, especialment la contradansa, com si aquestes simbolitzessin els canvis polítics i socials que tants artistes del seu temps anhelaven. Els tres “clàssics” vienesos desitgen aquests canvis ardentment, però Beethoven és el més revolucionari de tots tres. Avui voldria compartir la troballa d’un procés narratiu que indica el valor que té la Paraula profana, per a un il·lustrat com Beethoven.

La Sonata op. 2 n. 1 en Fa menor (1795) comença així: vg. ex. 1.

Ex. 1: Beethoven, Sonata op. 2 n. 1/I: començament

Ex. 1: Beethoven, Sonata op. 2 n. 1/I: començament

Hi crida l’atenció el contrast entre l’arpegi ascendent, de caràcter marcial, i la figura que el tanca, una referència inequívocament vocal. Aquesta combinació d’elements incongruents, p.e. marcials i lírics, com aquí, és un dels emblemes de la música dels ‘clàssics’ vienesos. No cal sinó recordar l’oposició que dóna perfil a l’inici de la simfonia Jupiter K. 551, composta el 1788, set anys abans que la Sonata que presento.

Després de seqüenciar els dos compassos inicials, Beethoven mamprèn el que es coneix com a “escurçament” (foreshortening): un procediment que comprimeix energia, i crea una sensació característica d’impaciència i d’acció. De tots dos elements, ‘marcial’ i ‘vocal’, el que preval de moment en aquest tema principal, als c. 7-8, és la declamació de sentit descendent, a costa del motiu instrumental ascendent. A més, l’escurçament culmina en una interrupció del discurs al c. 8: alentiment, fermata. Genealògicament, el motiu ascendent fa pensar en una crida militar; el descendent, a qui Beethoven sembla donar la preeminència, en la paraula recitada en un ambient íntim, és a dir amb el gènere líric – o, més precisament, amb l’estil ‘sensible’ (empfindsam).

Que el compositor, després de presentar aquesta dicotomia, sembli sobreposar la Paraula profana a la ‘crida’ militar és significatiu d’una mentalitat il·lustrada i pre-revolucionària. El món militar simbolitza l’autoritat, la jerarquia i el col·lectiu; la lírica en canvi és la veu individual, amb un rerefons igualitari. El Subjecte serà, efectivament, el protagonista absolut de la música del segle xix. La música instrumental que els ‘clàssics’ vienesos havien dut a l’autonomia esdevé el seu vehicle expressiu favorit, gràcies a dos factors: (1) una estructura auto-suficient, hereva de les danses barroques, i (2) la seva capacitat de fer referències expressives al paisatge sonor del seu temps.

Del punt de vista narratiu, l’Epíleg d’aquest primer moviment sembla exacerbar la diferència entre el motiu íntim (marcat ara con espressione) i l’autoritari-col·lectiu: vg. ex. 2. Els últims acords, fortissimo sforzato, semblen tancar l’obra amb un missatge tràgic que el segon moviment, Adagio, s’encarregarà de posar en qüestió.

Ex. 2: Beethoven, Sonata op. 2 n. 1/I: Epíleg

Ex. 2: Beethoven, Sonata op. 2 n. 1/I: Epíleg

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.