Encara més jazz d'exportació

Redacció ED
Redacció ED
Posa't en contacte

Quim Castelló, un altre català a Nova York

Gent Esmuc
Altres publicacions
0
Share

Si en el número d'abril, en l'espacial Jazz d'exportació, explicàvem l'experiència de graduats de l'Esmuc estudiant, vivint i tocant a Nova York, ara també és el torn de Quim Castelló. Ell va estudiar bateria a l’Esmuc durant la promoció 2011/2014, i el 2015 es va mudar a Nova York i des d’aleshores viu entre els Estats Units i Espanya, treballant com a músic de sessió. Ha estat durant dos anys el bateria resident de la “house band” del Cafe Wha de Nova York, un dels clubs més famosos del Greenwich Village. Artistes com Jimmy Hendrix, Bob Dylan o Woody Allen varen tenir els seus inicis tocant a la banda del Wha. Al llarg dels anys hi han passat un gran nombre d’artistes i bandes com Kool and the Gang, The Velvet Underground, Cat Mother & the All Night Newsboys, Bruce Springsteen o John Mayer, entre d’altres.

Com és que vas marxar a Nova York?

És una ciutat que m’encanta i em dona molta energia. Hi ha una vida musical increïble. Cada dia tens moltíssims concerts i jams. Es respira música per tot arreu. La gent balla i canta al metro. Musicalment, és la ciutat. O sigui que, un cop vaig acabar l’Esmuc i veient com estaven les coses aquí, vaig buscar la manera de marxar. Tinc molts amics a Barcelona que toquen increïblement bé i no poden viure-hi de fer bolos. És difícil i frustrant. S’han de fer classes, s’han de fer mil coses… Aleshores vaig fer audicions per aconseguir una beca de l’AIE i em van concedir la beca Tete Montoliu per anar a estudiar a la Collective School of Music de Nova York.

Com vas arribar a tocar a la house band del Cafe Wha?

Quan vaig arribar a Nova York anava molt a les jams i a escoltar música en directe. Cada nit tens concerts de primer nivell i com més s’aprèn és veient tocar els grans. Estava estudiant a la Collective i m’anaven sortint bolos i algunes gravacions, perquè la gent et coneix de veure’t a les jams i et demanen el contacte. En una gravació vaig coincidir amb un baixista molt bo, per mi un dels millors de la ciutat, que es diu Christopher Li'nard Jackson. Recordo que vam tenir molt bona onda tocant. L’endemà em va trucar per dir-me que el bateria de la seva banda (Dean James, una "bèstia parda”) no hi podia anar i em va preguntar si podia fer dos bolos, al Cafe Wha i al Groove Cafe aquella mateixa nit. I va ser gràcies a això que em van veure els amos i el director musical del Cafe Wha i, al cap d’uns dies, em van enviar un mail dient que m’havien vist tocant al seu club i que necessitaven un bateria per la house band, de dimecres a diumenge.

Com és aquesta house band?

Es tracta d’una banda de covers de funk, r’n’b, rock i tenen més d’un músic per cada instrument: dos bateries, dos baixistes, etc. Perquè cinc dies seguits fent bolos de cinc hores és “canyero”… Tenia uns dies atribuïts a la setmana, però tot és de paraula. Així funciona a la “big city": hippilàndia! A més a NYC si no hi ets no és cap problema perquè hi ha vint músics millors que tu esperant a la porta per fer aquella feina, allà ningú és imprescindible. De fet, cada vegada que marxo i passo un temps fora estic amb el dubte de si encara hi tindré el lloc, hi ha molts negres que em donen mil voltes. Els bateries que toquen al Village venen de tocar gospel a l’església i són els millors tocant aquests gèneres. Un dels meus substituts habituals al Wha era en Nathaniel Townsley, actualment bateria d’Alejandro Sanz, entre d’altres.

Com et preparaves els bolos? Assajàveu?

Quan vaig arribar a Nova York, em trucaven per un bolo d’un dia per l’altre o el mateix dia i quan preguntava quins eren els temes, la resposta era “no ho sé, ja ho veurem, toquem funk” i com a molt em passaven una llista d’Spotify dels 700 temes que més solien tocar, però tampoc era cap garantia. Un cop allà, ni ells mateixos sabien com començaríem o com acabaríem un tema. És “vine, obre les orelles i toca”. Res de partitures. Al principi em costava. A més, no entenia els codis en anglès entre ells, la manera d’empalmar els temes i seguia com podia. Però en aquest temps he desenvolupat molt la intuïció i l’orella, i he agilitzat moltíssim la memòria musical. Escoltar un tema una o dues vegades i poder-lo tocar és com llegir a vista, es treballa. Escoltar i desenganxar-te de les partitures en general crec que és el que et fa ser més musical tocant.

T’has sentit discriminat pel fet de ser blanc i tocar música negra?

A Amèrica hi ha molt de racisme de tot tipus i es nota bastant en tot, i també en la música. A mi m’agrada el funk i m’he mogut molt entre els negres. A la banda del Cafe Wha, per exemple, no hi havia hagut mai un bateria blanc i als bars del Village la majoria de músics, sobretot bateries i cantants, són negres. D’entrada, que no siguis negre i estiguis tocant la seva música no els agrada massa. Al principi, quan anava a les jams, sentia les mirades clavades. Després, quan et coneixen, si tens bon rotllo i els agrades, no hi ha problema. Però sempre acaben formant els seus clans, van a menjar junts als descansos i tenen els seus codis.

Quim Castelló al Cafe Wha

 

 

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.