La paraula té la música

Rubén López Cano
Rubén López Cano

Professor de Musicologia de l'Esmuc

Posa't en contacte

La dimensió musical del llenguatge parlat

La música té la paraula
Altres publicacions
0
Share
poema - cartell Fmsbw (1918) de Raoul Hausmann
 

Poema - cartell Fmsbw (1918) de Raoul Hausmann

La música té la paraula... però... què passa quan és la paraula qui posseeix la música? Algunes branques de la paleontologia i la psicologia evolucionista asseguren que el llenguatge i la música han nascut plegats i que tant evolutivament com neurològica tenen molt en comú. Steven Mithen al seu The Singing Neanderthals. The Origins of Music, Language, Mind, and Body (2005), afirma que al menys a partir de l’Homo ergaster, fa uns dos milions d’anys, es va desenvolupar un sistema de comunicació holístic, manipulador, multimodal, musical i mimètic (que per les seves sigles anomena Hmmmmm) del qual es van derivar el llenguatge parlat i la música: tots dos es van generar junts d’una manera codeterminada i interdependent.

Al llarg del seu desenvolupament a occident, llenguatge i música han col·laborat en múltiples ocasions i de diverses maneres. D’algunes d’aquestes col·laboracions han sorgit algunes de les pàgines més belles de l'art musical. En d’altres, aquesta proximitat ha generat teories musicals que pretenen explicar aspectes profunds del funcionament del fet musical mitjançant analogies amb la paraula parlada. Però en altres moments, aquesta col·laboració artística ha donat lloc a formes expressives fascinants.

Per exemple, les avantguardes històriques de principis del segle XX, en un esforç per capturar l’expressió medul·lar de cadascuna de les arts, van decidir desposseir el llenguatge parlat de la seva dimensió referencial per explorar els seus aspectes estrictament sonors. La poesia fonètica va treballar la paraula com a matèria amorfa, en brut, sense cos semàntic però amb un gruix sònic important.

Totes les formes artístiques tenen un cànon. Fins i tot les avantguardes més experimentals. Indubtablement, al centre del cànon de la poesia fonètica hi ha la Ursonate (ca. 1930) de Kurt Schwitters (1887 - 1948) basada en el poema - cartell Fmsbw (1918) de Raoul Hausmann que il·lustra aquest article.

Poema i partitura executada pel mateix Schwitters
 
Performance actual del poema per Jaap Blonk

 

Les derives artístiques hereves d’aquestes avantguardes han forjat el concepte de poema sonor per referir-se a aquesta frontera indòmita en què la diferència entre paraula i música s’extravia de manera inevitable. Com totes les propostes de l’anomenat art sonor, els seus discursos, cànons estètics i relat històric estan en plena formació. Per això podem trobar fenòmens de construcció del seu propi relat molt peculiars.

Per exemple, el paper de Demetrio Stratos dins d’aquesta branca de les avantguardes experimentals és tan extraordinari com desconcertant. D’origen turc i establert a Italia, Stratos va començar com a baladista de rock and roll. Després es va integrar a la banda de rock progressiu filocomunista Area. Allà va descobrir que tenia quelcom molt estrany empresonat a la gola. Aquella cosa, que els experts anomenen la veu Stratos, era capaç de fer coses com la Flautofonie. Ara, el vell roquer desaparegut ja fa molts anys és un dels pares fundadors de l’art experimental dels nostres dies.

Flautofonie de Demetrio Stratos
 
Sobre el personatge

 

Una altra dimensió d’aquestes derives paraula-música la tenim per descomptat en el treball de Bartomeu Ferrando, performer valencià que segueix la ruta de Joan Brossa i que fa de la sintaxi el motiu i la matèria de la seva poesía:

 

En aquesta òrbita trobem també el treball del Flatus Vocis Trio integrat pel mateix Ferrando, Fátima Miranda y Llorens Barber, que trasllada els llocs comuns de les discussions quotidianes a un escenari d’art:

 

La dimensió musical de la paraula és un fet que ens repta a navegar per camins que no hauríem sospitat. Ens atrevirem a capbussar-nos en aquestes aigües?

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.