Núria Sempere

Sara Martínez
Sara Martínez

Estudiant de Musicologia de l'ESMUC

Posa't en contacte

“Hem de treballar molt encara perquè la igualtat sigui possible”

L'entrevista
Altres publicacions
0
Share

Fa poc més d'un un mes que és la que la nova directora general de l’Esmuc. Professora del Departament de Producció i Gestió de l’Escola, havia estat membre delprimer equip directiu. A més a més, és membre i presidenta fundadora de la junta directiva de l'Associació Catalana d’Escoles de Música (ACEM) i també ha estat fins ara directora de l’Escola Municipal de Música - Centre de les Arts de l’Hospitalet. Sempere ha participat en diversos projectes per a la inclusió social, sobretot en la línia de que sigui més fàcil d’accedir a tothom als estudis musicals.

El dia 3 de desembre vas quedar a l’hora de dinar amb tot el professorat i alumnat de l’Esmuc per preguntar quins eren els problemes actuals en els quals el teu paper tenia una funció rellevant. Quins van ser els temes més importants i en quins creus que s’hi podrà actuar?

Hi va haver sobretot molts temes que tenen a veure amb l'organització de l’Escola i amb la participació. En concret, n'hi va haver onze que quasi bé me’ls he quedat com a molt prioritaris. El primer, és la relació del personal docent amb el personal no docent i amb l’alumnat per sentir-se complementaris, és a dir, perquè se sentin realment part de la mateixa institució. Un segon tema és que també serà prioritària la igualtat entre homes i dones, tant en els continguts de les matèries com en les dinàmiques de classe, la tercera qüestió. Hem de treballar molt encara perquè aquesta igualtat sigui possible, on realment el tractament del gènere sigui present a la classe i les estudiants de l’Escola tinguin la paraula. També en la quarta qüestió va sorgir la tutoria: cal encara posar-hi més pes, aprofundir-la, posar-hi més eines i accions més decidides. La cinquena són les eines tecnològiques en les aules, sobretot a les classes que no són col·lectives, i per tant pensar en les eines tecnològiques a l’instrument, als conjunts, és a dir, què passa amb la tecnologia en les aules. L’avaluació també va sorgir com un element a meditar, com un element a posar sobre la taula i a ser considerat. La setena, el model d’escola, i si veritablement és interdisciplinari i és transversal. On per exemple, en un concert que fem en un centre cívic no només participin estudiants d’interpretació, sinó també estudiants de musicologia o de pedagogia. La vuitena, és l’exigència i l’excel·lència, com la protegim, com la desenvolupem, però alhora com protegim els estudiants de la pressió que suposa buscar continuadament l’excel·lència. La novena és la recerca i com incardinar-la en la jornada del professorat. Un altre, la relació amb el sistema educatiu, és a dir, com ens relacionem amb els centres de procedència de l’estudiantat. I l'última és la relació amb el sistema professional, com garantim l'ocupabilitat dels estudiants quan acabin i la influència sobre les estructures professionals.

És la primera vegada que en els divuit anys de funcionament de l’Escola els dos màxims càrrecs de responsabilitat són realitzats per dones. Trobes important aquest canvi?

Sí. Són canvis realitzats per dones i per dues professores de l’Escola, és a dir, que les dues qüestions em semblen veritablement molt rellevants perquè d’una banda es dona veu a un col·lectiu que a l’Escola és minoritari (en nombre de professores) i per una altra banda, es posa en la direcció general una professora de l’Escola. Això no en havia passat mai fora de la època del Pep Borràs, que tenia els dos càrrecs junts. Tanmateix, espero que aquesta rellevància es tradueixi amb una nova manera de fer participativa, amb una manera de fer que dialoga, que escolta i sobretot, que implanta de manera natural els canvis que es puguin produir comptant amb tota la comunitat educativa.

 

"

M’he compromès a que totes les decisions siguin públiques i argumentades, és a dir, que no hi hagi decisions arbitràries de la direcció general, sinó que les decisions siguin compartides per tots els òrgans de govern col·legiats de l’escola.

"

 

Juntament amb Melissa Mercadal, aspireu a que “l’Esmuc sigui l’únic centre públic d’estudis superiors musicals, amb un model formatiu integral que pretengui continuar sent un referent per la seva excel·lència formativa i per la seva diversitat”. Com et veus treballant conjuntament amb la nova directora acadèmica?

L’estructura directiva de l’Escola contempla una direcció general que és la que acomboia les dues mirades que necessita l’Escola: la mirada acadèmica i artística, que és la que implanta la Melissa Mercadal; i la mirada gerencial, que és la que implanta en Jordi Salgado, gerent de l’Escola. Llavors aquesta direcció general el que ha de de fer és, de cara endins, poder acomboiar les dues perspectives; i de cara enfora, posar dempeus tota la incardinació de l’Esmuc amb tot el sistema. Llavors, jo tinc els dos braços sobre la responsabilitat sobre el diàleg entre la part gerencial i l'acadèmica. No és només important que treballi amb la Melissa —que òbviament hi treballaré, i hi treballaré molt bé i ja hi estem treballant, perquè compartim la mateixa mirada—, sinó que tinc la responsabilitat que aquesta mirada s’ajusti al context organitzatiu en el qual l’Escola es desenvolupa.

He llegit que t'agradaria l’Esmuc fos estímul de l’ecosistema musical i referència de gestió transparent. Quines són les teves propostes com nova directora?

Primer de tot relacionar-nos amb tot l’ecosistema musical, ja que no ens hi hem relacionat prou: ens hem relacionat amb un cert ecosistema musical. És a dir, que la nostra relació amb el sistema educatiu, amb les escoles de música i amb els conservatoris, em proposo deixar que ens influenciïn tant en ells com nosaltres els volem influir. Pel que fa a l’ecosistema professional, primer de tot volem ser garants de tots els drets professionals, i per tant que en el nostre comportament des del punt de vista contractual, també de risc i de contemporaneïtat, hem de ser l’escola que pugui obrir les expectatives que els professionals, de vegades, condicionats pel mercat, no acaben de poder obrir. Pel que fa la transparència, m’he compromès a que totes les decisions siguin públiques i argumentades, és a dir, que no hi hagi decisions arbitràries de la direcció general, sinó que les decisions siguin compartides per tots els òrgans de govern col·legiats de l’escola.

Has participat en diversos projectes per a la inclusió social, sobretot en la línia de que sigui més fàcil accedir a tothom als estudis musicals. En l’Escola Municipal de Música-Centre de les Arts de L’Hospitalet en la qual treballaves vas aconseguir que un 28% d’usuaris fossin migrants. Què et mou a fer projectes d’inclusió social?

Els projectes d’inclusió responen a garantir, des dels serveis públics, els drets de tota la població a la pràctica musical i/o artística independentment dels seus orígens culturals, bagatges sociològics o diversitats funcionals. Els professionals que estem al capdavant dels serveis públics som els responsables de vetllar-hi a banda que, com és el meu cas, en fem una causa personal.

A l’escola de música també fèieu classes a les escoles d’educació primària. D’on va sorgir aquesta iniciativa?

Per poder garantir aquests drets de participació artística dels col·lectius que sovint n’estan allunyats, cal generar-ne el gust, l’hàbit, la naturalitat i la necessitat. Posant els instruments a l’escola, despertant les destreses individuals i fent-ne una pràctica col·lectiva, normalitzem una situació que per molts infants era insòlita. Hi ha molts exemples d’aquesta naturalesa al nostre entorn europeu ("Un infant, un instrument", "Orquestra a l’escola"...) i a L’Hospitalet ho vàrem posar en marxa en diversos llenguatges musicals: Jazz ‘New Orleans’, Jazz manouche; Orquestra de corda (quatre escoles); Instruments de vent de l’orquestra; Teatre i Dansa. En total, nou escoles de primària que obtenien millors resultats en les proves de competències bàsiques de primària i que provocaven que un 6,5% dels seus alumnes continuessin fent música a l’escola de música un cop acabat el programa a la primària.

 

"

Els projectes d’inclusió responen a garantir, des dels serveis públics, els drets de tota la població a la pràctica musical i/o artística independentment dels seus orígens culturals, bagatges sociològics o diversitats funcionals. 

"

 

Per què creus que la música ens beneficia educativament?

Els resultats són clars, com per exemple els millors resultats acadèmics en matemàtiques i, de fet, hi ha molts estudis que avalen aquesta influència de la pràctica musical sobre els resultats acadèmics. Segurament el fet de posar en pràctica els elements necessaris per tocar un instrument en grup (concentració, atenció...) o individualment (disciplina...) genera en els alumnes uns hàbits molt significatius. A banda del goig dels resultats artístics i l’eixamplament dels universos estètics o l’orgull dels resultats compartits.

Avui en dia és difícil compaginar els estudis amb l’aprenentatge musical. Què en penses sobre el projecte pilot de l’Oriol Martorell? I de que a la majoria de conservatoris només s'ensenyi música clàssica?

El règim general i el règim especial són absolutament complementaris. Ha de ser una acció tutorial molt decidida la que ajudi a cada estudiant a poder donar el màxim amb el dos àmbits. És veritat que els centres integrats com l’Oriol Martorell ajuden en aquesta complementarietat dels estudis, però també és veritat que aquest centre, com altres centres integrats, encara s’orienta a un estil de música, que és la clàssica i contemporània. A més a més, hi ha un biaix territorial. Són qüestions que hem d’abordar com a país i que hem de garantir que els joves puguin fer música i puguin fer el batxillerat si aquesta és la seva intenció. I per tant, hi hagi una acció tutorial on s'avaluï aquesta càrrega de treball personal. L’altra solució és pensar que altres models educatius europeus potser ajuden en aquesta competitivitat, perquè a vegades el problema no està en aquesta càrrega de treball personal, sinó en la distribució horària setmanal de les classes.

En un article publicat a la Vanguardia el 2012 defenses que “La idea que ha mogut als mestres per dur a terme la integració social sempre ha estat popularitzar la música, crear afició. No fer classes interminables de solfeig, sinó ensenyar a tocar un instrument en companyia, en grup, en orquestra”. Què en penses sobre aquesta metodologia d’aprenentatge?

Segurament té a veure amb la meva experiència en una educació musical tradicional, basada en la desconnexió entre l’aprenentatge instrumental i l’aprenentatge no instrumental. Si aquesta desconnexió desapareix, serà més senzill fer més ampli el nombre de persones que disfruten fent música junts.

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.