Què defensem quan defensem la música clàssica?

Rubén López Cano
Rubén López Cano

Professor de Musicologia de l'Esmuc

Posa't en contacte

 

La música té la paraula
Altres publicacions
0
Share

La música clàssica està en crisi. [1] El seu públic disminueix alhora que envelleix; la mitjana d'edat d'abonats a temporades simfòniques augmenta considerablement; els índexs d'audiència de les emissores especialitzades baixen sense remei i les discogràfiques ni tan sols accedeixen a donar qualsevol dada sobre les seves vendes. [2] Tot això ho sabem des de fa temps.
El tema preocupa estudiants i ocupa alguns centres. El Conservatori de La Haia, per exemple, va iniciar fa uns anys un programa de màster que atén aquesta problemàtica des d'una perspectiva artística. La seva transcendència ha fet que es converteixi en un projecte europeu en el qual col·laboren diversos centres del continent: Music Master for New Audiences and Innovative Practice (NAIP). Desafortunadament a l'Esmuc, tot i tenir recursos humans capacitats per a això, no existeix una iniciativa similar. Ara bé, el tema és abordat amb certa freqüència en treballs de final de grau o de màster, on els i les estudiants proposen diverses estratègies per atreure nous públics i renovar alguns aspectes d'aquesta tradició.
Fa uns anys, Albert Gumí em va comentar que això de l'envelliment del públic ho venia sentint des que era estudiant. Si això fos una tendència inexorable, comentava, ara les sales estarien completament buides per defunció d'oients. Afortunadament això no ha passat. Però com que la mitjana d'edat no fa sinó pujar, podem concloure que la clàssica s'ha convertit en una música d'edat [3] que, com el bolero o el tango clàssic, interpel·la fonamentalment una franja de població amb edats que superen els cinquanta anys. Quan ens fem grans tendim a assistir més a concerts simfònics i llavors entrem en l'estadística. A més, aquesta ens diu que amb el pas dels anys, ens incorporem al gaudi de la gran tradició de música d'art occidental cada vegada més vells.

¿És possible que els grans compositors com Mozart i les seves obres tornin a atraure una audiència àmplia i recuperin les exitoses vendes d'entrades i discos d'altres temps? De fet ho fan. Músics com James Rhodes, Ara Malikian o André Rieu són capaços de vendre grans quantitats de discos o abarrotar els enormes espais on presenten algunes de les pàgines més conegudes de la música clàssica. Me la jugo a que aquesta última frase no ha agradat. És veritat que Rieu i similars no representen "la música clàssica" sinó el seu crossover cap a una altra escena musical diferent en valors estètics. Molts col·legues es queixen del mal gust de les seves presentacions i de la baixa qualitat de les seves interpretacions. Però, ¿de debò és tan dolent?

Sovint faig comparar als meus estudiants la seva interpretació, per exemple, del Bolero de Ravel, amb alguna altra d'alguna orquestra més acceptable per a ells. Els tempi escollits, el seu fraseig, afinació i interpretació en general no és massa diferent. El que no suportem és el mal gust de la seva posada en escena: l'escenari mateix, els focs artificials, la col·locació i vestimenta dels músics i, per descomptat, les afectades reaccions del públic. En efecte, ens burlem d'aquests potentats negats en llàgrimes vivint experiències artístiques elevades i paroxístiques amb el sector més xaró del repertori clàssic. No obstant això, ¿aconseguir aquests nivells d'emoció no és l'objectiu que persegueix tot músic? Sembla ser que no en tenim prou amb què el repertori de la clàssica tingui una segona oportunitat en una altra escena. Què defensem llavors quan defensem la música clàssica?

En un concert recent, Daniel Barenboim, un cop més, va aturar la seva interpretació i va reprendre la gent que aplaudia entre moviments i li feia fotos. En un moment donat va encarar-se al públic i els va dir: "Sé que estem tots molt emocionats ... però, si us plau, escoltin fins al final". És ben sabut que Barenboim també es preocupa pel lloc marginal al qual s'està relegant la música clàssica en la cultura actual i que, en la seva opinió, això es resol amb una educació musical adequada a les escoles. Però també sabem que a l'època de Mozart, Beethoven o Brahms, els concerts solien muntar-se amb retalls d'obres senceres i que el públic comentava i aplaudia quan li donava la gana. El silenci i control absolut del so de l'espai de concert és en gran mesura una influència de l'experiència d'escolta fonogràfica en espais domèstics privats mitjançant la tecnologia que porta amb nosaltres amb prou feines més de cent anys.

Els casos esmentats apunten que quan defensem la música clàssica no en tenim prou amb preservar un cúmul de compositors i obres i fer que s'escoltin constantment. No en tenim prou amb què siguin conegudes per un públic ampli que compri els seus discos, vulgui assistir als concerts i visqui intenses experiències estètiques amb elles. Quan defensem la música clàssica en realitat defensem una manera específica d'interpretar-la, una manera concreta de presentar-la i una manera singular d'escoltar-la. És a dir, una sèrie de conductes, normes i rituals que teixim al voltant d'aquests compositors i obres. La paradoxa històrica és que al llarg dels últims cent anys, el cànon ha fet que els compositors i les obres que es toquen no canviïn, però sí les conductes i maneres d'interpretar-les i escoltar-les. Malgrat que no estem gaire disposats a transformar els rituals d'escolta actuals, el més lògic seria que canviïn de nou i que les noves audiències descobreixin els seus propis motius per estimar la música clàssica i seguir fent-la immortal. Tal com ho vam fer al segle XX. I potser això es vegi travessat de selfies, posts en directe i exclamacions de goig, tot i que la música encara no hagi acabat. Admetem-ho, quan defensem la música clàssica, en realitat el que defensem són les nostres maneres d'interpretar-la, comprendre-la i escoltar-la. Ens defensem a nosaltres, no als vells mestres ni les seves grans obres.

 

Llegeix aquest article en castellà

 

[1] El tema de la crisi de la música clàssica és polèmic. Alguns afirmen que la clàssica simplement està morta. Altres diuen que gaudeix de salut i normalitat. Segur que algú menteix: aquestes afirmacions necessiten molts matisos. A Espanya amb prou feines hi ha estadístiques per fonamentar aquestes afirmacions amb dades. Però les estadístiques als Estats Units, no són gens esperançadores.

[2] Recordem, però, que el disc més venut de 2016 és de música clàssica. El tema conté moltes paradoxes.

[3] Músiques d'edat ("músicas etarias") són les que estan destinades a franges d'edat determinades: les músiques per a adolescents, per a nens, per a majors. Algunes músiques envelleixen amb el seu públic com el xarleston, el mambo o cert rock and roll. Altres interpel·len el mateix grup d'edat malgrat el pas dels anys. com la música per a nens com les cançons del Club Super 3 a Catalunya; Maria Elena Walsh a l'Argentina o Cri-cri a Mèxic.

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.