It’s alive!

David Drudis
David Drudis

Estudiant de Musicologia de l'Esmuc

Posa't en contacte

L’Orfeo de Monteverdi al Teatro Real de Madrid

Gent ESMUC
Altres publicacions
0
Share
intèrprets
 

Els intèrprets de L’Orfeo de Monteverdi a la Sala Gayarre del Teatro Real de Madrid

Un escenari gairebé buit: set cadires, unes poques peces de roba de carrer (de molt bon gust, es va comentar) i un mínim atrezzo; una pantalla de llum de fons, i setze joves cantants i instrumentistes, set d’ells d’aquesta casa, que van fer que cobressin autèntica vida el passat diumenge 25 de març en una representació mínima i fascinant de l’Orfeo de Monteverdi a la Sala Gayarre del Teatro Real.

Els intèrprets, sota la direcció musical de José Antonio Montaño i escènica de Rita Cosentino, s’enfrontaven a la tasca difícil de fer entenedor un Orfeo reduït a la mínima expressió: una hora de duració, un decorat reminiscent d’una producció de Willy Decker, una secció de cordes reduïda a dos violins i una viola de braç, un continu reduït a clave, tiorba, viola de gamba i la indispensable arpa doppia, i una secció de vents formada només per dues flautes de bec. E basta. La paraula barroc quedava reduïda només al seu significat acadèmic.

El resultat va ser inesperat (penso que inclús per als organitzadors): un cop passat el mal tràngol de la fanfara que dóna inici a l’òpera, una mica empobrida per la manca d’instruments (però d’altra banda totalment congruent amb les dimensions de la producció), vàrem gaudir d’una representació humana i directa en què els intèrprets, deslliurats de tot artifici, van aconseguir transmetre pels seus propis mitjans tota l’emoció de l’obra de Monteverdi. Les escasses dimensions de la sala i l’austeritat de l’escena ens van permetre gaudir plenament d’una interpretació excel·lent, plena de teatralitat, i gaudir de cada detall, de cada nota, de cada mínim gest de músics i cantants. Una aposta arriscada, car el més mínim error s’hagués fet igualment evident.

El concert era una de les vuit funcions especials per a públic infantil que es van fer entre el 24 i el 28 de març al teatre madrileny, i el resultat d’un taller musical i teatral de dues setmanes de duració que ha comptat amb els professors convidats Tony Millán, Jesús Sánchez, Juan Portilla, Carlos Mena, Hiro Kurasaki i Gustavo Tambascio. Set dels intèrprets són estudiants de grau o màster a l’ESMUC, o hi han acabat els seus estudis: es tracta de l’arpista Sara Águeda, la violinista Maria del Mar Blasco, el contratenor Hugo Bolívar, la violagambista Anna Casademunt, el baríton Josep Ramón Olivé, el tiorbista Ferràn Pisà i la clavecinista Deni Torres. Els intèrprets es van incorporar al planter, format per músics d’arreu l’Estat espanyol, després d’una audició a Madrid celebrada el desembre passat.

Pensant en el públic infantil, l’Orfeo es va escurçar: vàrem veure el preludi de La musica, una versió reduïda dels actes 1 i 2, el duet d’Orfeo i Caronte de l’acte 3 i l’acte 4 gairebé íntegre. El veterà de RNE Fernando Palacios va encarregar-se de la narració, omplint els buits argumentals i fent més accessible l’obra als nens, alhora que aportant una breu introducció històrica de l’òpera. Els cantants aportaven, quan el seu personatge ho permetia, les parts dels altres personatges i el cor que mancaven. Sense perjudicar la comprensió de l’obra, realitzaven ells mateixos els subtils canvis requerits a l’estrada i fins i tot en algun moment es maquillaven a escena. Tot plegat molt enginyós, alhora que donava una impressió metaargumental fascinadora: va resultar molt agradable veure Plutone (inconfusible, amb la roba i els llavis negres) cantant lloances a la natura i la vida amb els altres pastors i pastores..., i després fent un mutis discret (horror!) just quan Euridice surt d’escena.

En conclusió, penso que Montaño i l’equip organitzador van aconseguir una producció idònia per al públic infantil, precisament perquè és d’una qualitat indiscutible i prou adequada per al públic adult. Després de veure-la m’han quedat les ganes de veure més òperes amb el mateix enfoc, en un entorn auster i íntim, i convertides en peces de cambra. Potser tindrem sort i properament podrem gaudir d’aquest Orfeo a Barcelona. O com a mínim podran els nostres fill(e)s i germanet(e)s...

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.

Contingut Actual

Número 7, abril 2012

Contingut Anterior
Números anteriors
Veure tots els números de L'ESMUC digital