Diego Martín-Etxebarria

Xavier Tudela i Guillermo Lana
Xavier Tudela i Guillermo Lana

Estudiants de Direcció de l'Esmuc

Posa't en contacte

"Els músics no necessiten que els diguis quan tocar, sinó com"

L'entrevista
Altres publicacions
0
Share
Diego Martín-Etxebarria
 

Diego Martín-Etxebarria © Michal Novak

Diego Martin-Etxebarria, nascut a Bilbao i graduat a l’ESMUC, és un clar exemple d’humilitat, constància, esforç i passió; ja que amb només 39 anys ha demostrat ser més que mereixedor de la brillant carrera musical, com a director d’orquestra i d’òpera, que està construint tant a nivell nacional com internacional.

Guanyador del primer premi Hideo Saitoi el premi Asahidel 17è Concurs Internacional de Direcció de Tokio, entre altres prestigiosos guardons i reconeixements, compagina la constant recerca de la bellesa, enriquiment i interpretació musical com a director principal resident i vice-director musical general al Theater Krefeld-Mönchengladbach(Alemanya). Aquests dies l'hem pogut observar de prop als assajos i al concert on va dirigir l'OBC, el proppassat gener.

Amb quants anys et va sorgir la necessitat d’estudiar música?

La necessitat, no ho sé, però el que sí sé és que, amb 7 o 8 anys, ja volia ser director d’orquestra, ja que ho vaig veure a la televisió; probablement fou Enrique García Asensio. Vaig veure que aquell home havia de ser un geni, ja que controlava tota aquella gent. Jo volia ser com ell.

Com que m’era igual, el primer instrument que vaig escollir va ser el piano, perquè sabia que havia de tocar algun instrument per poder dirigir. Finalment, com que a la banda del poble hi faltaven places de fagot, trombó i oboè, em vaig decantar per aquest últim per ser el més petit!

Quan va esdevenir la transició de l’oboè a la direcció?

Fins fa poc l’he anat mantenint. Tota l’experiència que tingui un director dins de l’orquestra, benvinguda sigui, perquè així saps què pots demanar i què no. És molt habitual que els directors/es hagin estat pianistes; s’ha d’estudiar el repertori, però si simplement estudies mirant la partitura, crec que hi falta alguna cosa.

La música no es mira, la música se sent, però és clar, hi ha excepcions com Carlos Kleiber, que va començar molt tard la música i no tocava absolutament res, i va arribar a ser un dels millors directors del món!

Els últims concerts que vaig fer van ser a Dresden a finals del 2010. Però quan afortunadament tenia més feina com a director, i no pas com a intèrpret, vaig anar deixant l’instrument. Al 2009 vaig guanyar la plaça com a director titular de Freiburg i l’acumulació de treball va ser tanta que l’instrument va quedar progressivament aparcat...

La gent jove, de la nostra edat, per exemple, està molt més acostumada a anar a concerts de pop/rock que de clàssica...

És molt fàcil acostumar-se a peces de tres minuts, on es repeteixen cinc cops la tornada. Ara, a aquesta gent diguem-los que vinguin a veure la Cinquena de Txaikovski, quaranta-cinc minuts on no hi ha tornada... Per tant, hauríem de pensar, esforçar-nos a escoltar..., és com anar a un museu i, a més, exigir-nos a estar concentrats! Un altre condicionant és que aquests concerts van amplificats: compara la quantitat de gent que hi cap al Palau Sant Jordi!

Anteriorment a la teva formació superior de música a l’ESMUC, havies fet algun primer contacte amb la direcció orquestral o era un món nou per a tu?

Efectivament, no sabia ni portar el compàs! El que jo mai recomanaré es començar des de zero amb la tècnica de direcció. 

Per què aquí a Barcelona?

El Musikene (centre superior de música del País Basc) encara no estava a punt, i em van dir que s’anava a inaugurar a partir del novembre. Això, juntament amb els dubtes suscitats per ser el primer any de la reforma educativa, va ser el condicionant per venir a Barcelona. 

Vas fer el postgrau a Weimar, vas estar a Dresden i a Siena... Com d'important és per a tu educar-te fora del teu país natal o d'Erasmus?

És imprescindible! Primer, vaig anar a Alemanya perquè és l’epicentre de la música clàssica, porten segles fent això, les Hochschule porten funcionant prop de cent anys. Allà no canvien el seu pla educatiu sinó que l’han adaptat a la seva manera. Generalment tots els músics, o gairebé tots, o s’han format allà o ho faran més tard...

I dos: com a persona, necessites saber que estàs a un lloc on no ho controles tot, de fet, on no controles gairebé res. Has de saber què és ser estranger durant un any.

Batuta: sí o no?

Com heu vist, ara sí, però abans no l’utilitzava. Si no saps com utilitzar-la, pots donar massa informacions i confondre els músics. 

Quina és la diferència fonamental entre dirigir una orquestra juvenil o de conservatori i una professional, posem com exemple, l'OBC?

Bé..., aquest és un cas una mica peculiar perquè vaig estudiar aquí i hi ha molts músics d’aquesta orquestra que els/les vaig tenir com a professors/es. És una situació molt estranya!

Com creus que han anat evolucionant les orquestres després de no tenir un únic director de per vida? Ara no trobem un so “Fürtwangler” o un so “Celibidache”, al canviar de directors/es...

Primer, la música s’ha convertit en un mercat, és un negoci. Un músic no pot viure sense un mànager, per això, contra menys durin les titularitats, millor. Dos, els avantatges que els vols siguin molt més econòmics et permeten estar a qualsevol part del món. I tres, la paciència de les orquestres... Però això també passa amb els equips de futbol, quants entrenadors arriben a renovar contractes durant anys?

Per a tu, de forma simple, què és la direcció?

Jo m’imagino un bot de ràfting amb un timoner. Si jo no ajudo i em quedo allà assegut, per norma els remers aniran esquivant les pedres, la barca no es tombarà i arribarem al final del riu. Ara, si la dificultat dels ràpids és extrema, és possible que la barca acabi xocant i bolquem. El meu treball, doncs, és haver-me estudiat prèviament el riu. Ells no necessiten entrades perquè ja saben comptar. No necessiten que els diguis quan tocar, sinó com.

Què fas tu com a director perquè l’instrumentista estableixi una consciència global de l’obra, comptant que només disposa d’una part d’aquesta totalitat que és l’obra?

Jo utilitzo molt el: “Si us plau, en aquest passatge, escoltin això: ...” Si per exemple, els hi dius als trombons: “Si us plau, més piano”, s’han de donar explicacions del perquè. Més piano en relació a què?

I la tècnica de direcció? Com s’arreglen les orquestres per poder seguir tants directors/es i gestos diferents?

En allò metafísic, l’orquestra es mou més per l’energia interna que per la tècnica. Si alguna cosa va malament, és perquè no estàs convençut del que fas. No t’imagines el que nota l’orquestra quan el director està nerviós, cansat... Òbviament, s’ha de tenir un gest clar, però també has d’estar segur de tu mateix i mai imitar la tècnica dels grans.

Veiem que a la direcció coral no hi ha gairebé diferenciació entre homes i dones... Opines que encara avui en dia podem trobar sexisme dins de la música? Això predomina en el camp de la direcció orquestral?

Evidentment!

Però per què creus que s’accentua aquesta discriminació o desigualtat numèrica?

Doncs mira, els cors “de tota la vida” han tingut dones com a integrants. Era imprescindible. Quant fa que és normal que hi hagi dones a les orquestres? Quatre dies... Però fa falta més temps, perquè encara avui dia segueixen havent-hi prejudicis. En el món del cor, com que “sempre” hi ha hagut dones, el fet que una d’elles passés a l’altre costat, era una cosa més normal.  Ara estem arribant inevitablement a un punt de discriminació positiva. Ha d’existir una promoció cap a les dones en aquest camp, perquè si no ho fomentes perquè tinguin sortida, les altres no s’animaran.

Ara ja s’estan promocionant directores, però a nivell internacional dubto que ara mateix pugui anomenar més de deu, les quals hagin sigut reconegudes o assignades com a “cap de teatre” (que no és el cas de les “Kapellmeister” – Mestresses de Capella).

Llegeix aquest contingut en castellà:

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.