A l'oli

Montse Soques
Montse Soques

Màster en gestió cultural. Graduada en flabiol i tamborí per l'Esmuc.

Posa't en contacte

Retrat del sistema de gestió de les cobles

0
Share

Dins l’àmbit de la música tradicional catalana, les cobles ocupen una posició rellevant per la seva transcendència històrica (orígens populars, d’identitat, festius i orals) i per la voluminosa activitat que generen.

Són una especialització professional que s’acompanya d’una formació i es regeix per mecanismes reguladors. Per això, l’objectiu del meu treball és delimitar els paràmetres del sector per poder determinar i descriure com és el circuit professional de la música tradicional catalana per a cobla, analitzar-lo per detectar-ne les problemàtiques i proposar mesures de millora.

 

De què parlarem?

Els estudis dels instruments tradicionals, com els estudis de música antiga, teoria musical i d’altres, formen una especialitat en sí mateixa. Si ens endinsem concretament en la música tradicional, veurem com es detalla i genera dos “sub-àmbits”: el dels instruments tradicionals en sí (gralla, sac de gemecs, acordió...) i el dels instruments de la cobla (tenora, tible, flabiol...). Una segona dicotomia es produeix al confrontar els orígens populars de transmissió oral amb la nova reglamentació dels estudis: els intèrprets sovint adquireixen les habilitats interpretatives fora del sistema acadèmic estricte, tenen una inserció laboral prematura i no se'ls requereix titulació per exercir. Quin marge sustenta l’equilibri entre l’accessibilitat, la devaluació i la normativa?

Així doncs, què comporta ésser intèrpret d’un instrument tradicional? La tradició dels nostres instruments configura part de la seva concepció actual, però fins a quin punt condiciona? La tradició -paraula implícita del nostre àmbit- pren una connotació de conservació i suposa la implantació natural (heretada, acceptada, transmesa i en gran mesura inconscient) d’unes idees estètiques que finalment dibuixen l’oferta musical. Les noves tendències suposen un trencament o variació de les inèrcies del mercat i dels públics i demanen una atenció especial.

En un àmbit amb tant pes històric, cultural i polític, és imprescindible constatar quin és el paper que juguen les institucions públiques, així com la resta d’agents. La promoció (o no) de la cultura tradicional, les polítiques culturals que s’hi implementen (conservadores, regeneradores, passives, intervencionistes...), les normatives i les anàlisis, són determinants per auscultar la salut del sector i la seva continuïtat. 

 

Som com som gràcies al nostre origen

Segons l’estudi fet per Joaquim Rabaseda, Anna Costal i Jaume Ayats (Sardanes, 2009) la “cerdana” (sardana curta) ja formava part dels balls de moda als segles XVI i XVII. Aquests balls s’iniciaren a les comarques del Bisbat de Girona, del Bisbat de Perpinyà i a l’àrea Pirinenca (estesa fins a Andorra), eren molt diversos (de parella, rotllana...), estaven mal vistos per l’església i s’associaven a la disbauxa. Les formacions musicals que els interpretaven eren obertes (no hi havia ni nombre, ni instruments fixos, ni nom que les identifiqués), encara que era molt freqüent la parella de cornamusa amb flabiol i tamborí (actualment coneguda com a “mitja cobla”) o formacions d’entre un a quatre músics (normalment nissagues familiars que combinaven la pràctica musical amb oficis artesans) i el repertori era farcit de cançons populars i melodies de moda del moment que es transmetien oralment.

Ja al segle XIX, melodies romàntiques extretes de motius bèl·lics i d’òperes d’autors com Rossini i Bellini n’ompliren els compassos, naixé la sardana llarga, el conegut ritme de “dos corxeres i una negra” i l’art de comptar i repartir. Aquesta modernització fou conseqüència del rebuig de la cultura i la ideologia de l’Antic Règim (vinculat al contrapàs), per donar lloc al Nou Règim (sardana) que pretenia un individu independent, valors col·lectius laics i l’oci com a variable autònoma, vertebradora i generadora de nous comportaments socials. El músic era exemple d’home emprenedor, autosuficient i autònom gràcies a la seva capacitat d’esforç i procurat d’una situació liberal (exempt de tasques canòniques).

Durant la Renaixença[1] (portes del segle XX), la sardana rebutjà la vinculació amb altres gèneres –com l’òpera i la sarsuela–, retornà a les formes clàssiques amb un estil més simfònic (començaren a conviure les sardanes “balladores” amb les de “concert”), se’n fomentà la internacionalització i es mostrà a favor del catalanisme[2] i de la identitat catalana, promovent-la entre totes les capes socials i arreu de Catalunya. Paral·lelament, se’n fixà la forma musical, naixé la cobla com a conjunt instrumental fix d’onze músics, es milloraren les condicions tècniques dels instruments i sorgí la figura del solista.

Actualment, es manté la forma i la instrumentació del segle XX -incloent notòries millores tècniques als instruments-, amb el despertar d’un esperit innovador en nous formats i estils que pretén renovar el gènere. Alguns exemples en serien la Sardanova, la Sardana lliure, les fusions creades amb Roger Mas, Gazpacho i un llarg etcètera.

COBLES

 

Què hem esbrinat

Com es pot intuir a partir del context, moltes de les particularitats actuals del sector provenen de la seva pròpia dinàmica històrica; el passat ens explica el present i per complementar-lo hem inclòs experiències directes de músics en actiu, qüestionaris respostos per les cobles, un sistema d’anàlisi inspirat amb el del CONCA (L’Avaluació Estratègica – Model metodològic) on creàvem indicadors generals (àrees de recerca) i dins d’aquests els específics (particularitats de cada àrea) i la utilització de dades provinents de l’Idescat, la Confederació Sardanista i associacions sardanistes. Com és sabut, les estadístiques poden camuflar casos que no s’adapten exactament al perfil majoritari, per això cal jutjar aquests resultats amb cura i flexibilitat.

 

Si treballes al món de la cobla, sàpigues que: l’esquelet i les condicions de treball

Actualment les cobles ofereixen una mitjana de 60 actuacions anuals concentrades majoritàriament a les províncies de Barcelona i Girona, i que tenen lloc sobretot durant els períodes estivals (segurament per la vinculació històrica a les festivitats). La tipologia de feines té relació directa amb el nombre d’actuacions: més ocupació equival a més variabilitat de projectes i major participació als aplecs. Les cobles que ofereixen nous formats encara són minoria i es nodreixen de les actuacions convencionals.

Que les actuacions es concentrin a l’estiu propicia que es realitzin a l’aire lliure, sense haver resolt correctament els aspectes tècnics (l’exemple per excel·lència seria l’escenari al sol, al migdia i en ple estiu) i no acostuma a haver-hi cap document contractual on s’especifiquin les necessitats, fet que evidencia la necessitat d'una regulació, la vulnerabilitat de les parts i la bona voluntat necessària a l’hora d’acordar resolucions (per exemple en cas de cancel·lació per pluja).

GRÀFIC-1
Què ens diuen les lleis

Al no existir una legislació específica ni una forma jurídica concreta, les cobles han optat per seguir les mateixes directrius que la resta de col·lectius artístics. Aquest modus dificulta la compatibilitat d’ocupacions (la majoria dels músics compaginen diverses feines), una adaptació favorable i mollejada de la legislació, despeses molt elevades en relació a la facturació, transaccions desprotegides com es comentava anteriorment i dificultats per plasmar quina és la realitat econòmica del sector (la paraula és el segell majoritari de la contractació de les actuacions).

La gallina dels ous d’or

El catxet que les cobles reben a canvi de les actuacions representa la principal -i pràcticament única- font d’ingressos directa (una mitjana del 75% de les actuacions realitzades en un any són sense taquilla i en cas d’haver-n’hi, acostuma a beneficiar l’organitzador). Indirectament, cal remarcar que les agrupacions contractants acostumen a rebre subvencions públiques.

La xifra del catxet es fixa subjectivament (no existeixen unes condicions aprovades i implementades pel conjunt de cobles). Hi ha unes inèrcies de sector amb mínims i màxims, sustentats -com bona part dels productes generalistes- sobre lleis d’oferta i demanda, el prestigi de cada conjunt -les més cares també són les més sol·licitades-, les despeses en desplaçaments o si figures com el director hi participen directament, entre d’altres. Tot i ser criteris subjectius, la relació de catxets entre les cobles queda organitzada en coherència, amb preus que guarden relació entre sí, el nombre de ballades i/o la tipologia de les actuacions (aplecs, nous formats, ballades...).

A diferència de la majoria de professions, no es tenen en compte les hores destinades a l’actuació i la facturació anual es determina segons el total de ballades realitzades (que tenen un catxet similar, pel fet d'exercir en zones pràcticament delimitades) i no en relació a la inversió que requereix cada actuació (per exemple assajos extra o més hores de cotxe).

La datació del cobrament dels catxets és molt irregular –pot demorar-se més de 3 mesos-, amb l’agreujant que els músics en depenen directament per rebre la seva remuneració -és pràcticament l’única font d’ingressos de la formació- i aquests són molt ajustats (no tenen en compte la inversió prèvia). Per tot, esdevé realment difícil mantenir-se únicament dels ingressos d’una cobla.

Els catxets i les nòmines poden liquidar-se en metàl·lic, via transferència bancària o amb talons i declaren que els guanys que obtenen es destinen majoritàriament a sufragar despeses de gestió i impostos, apel·lant que és complicat invertir en nous formats que majoritàriament han de subvencionar directament els músics.

GRÀFIC 2
Estudies o treballes?

La possibilitat d’obtenir una titulació superior en interpretació d’instruments tradicionals ajuda a igualar-ne la categoria i millora la consideració vers la resta i la professionalització del sector. La mitjana de 4 músics amb estudis específics per cobla (un 39% dels intèrprets que exerceixen) es manté per igual entre les cobles amb més actuacions i les que en tenen menys, i demostra que la formació encara és una opció voluntària i “innecessària” (no es té en compte a l’hora d’accedir a les formacions, mantenint l’aire popular i successori). No sembla estrany si hi contraposem les condicions laborals ja esmentades (només un 30% del total dels intèrprets enquestats tenen com a única ocupació la cobla); és considera, majoritàriament, una pràctica complementària.

Qui mana aquí?

Els càrrecs que permeten el funcionament de les cobles estan repartits entre els mateixos membres de la formació, el què afavoreix el tracte cap al públic/organitzador (hi contacten directament) i redueix despeses de gestió (queden absorbides internament com en petites empreses familiars). Els càrrecs han variat històricament; per exemple, el de solista, que era el responsable i líder, pràcticament ha desaparegut i podem trobar-hi el de representant, programador o comptable, entre d’altres. Malauradament, només en un 55% dels casos es percep una remuneració per aquestes responsabilitats i, a l’igual que els catxets generals, no està estipulada globalment.

D’entre els càrrecs, s’observa que n’hi ha de generalitzats (el 100% de les cobles l’incorporen) com el de programador o “repertorista”, el de representant (que en un 95% dels casos és un músic i només en un 5 % és extern a la formació) o el de comptable (amb un 80% de presència  interna i un 20% de cobles que el prefereixen extern).  L’encarregat d’organitzar els desplaçaments, la comunicació, la direcció musical o el vestuari serien exemples de càrrecs amb menys expansió (no figuren en totes les agrupacions). En relació als nous formats, només un 30% de les cobles disposen d’un equip o persona amb l’objectiu de treballar-hi.

Percentatge de cobles que disposen d'aquests càrrecs
Representació per part dels propis músics 95
Representació externa 5
Solista 35
Comptabilitat 80
Repertori 100
Repartiment de km 60
Comunicació 70
Espectacles de nou format 30
Dietes 30
Vestuari 65
Direcció musical 75
Ens escolten?

Tot i que el 100% de les cobles enquestades reconeix no haver fet mai cap estudi de públic, coincideixen a l’hora de descriure’l: té una edat compresa entre els 50 i els 80 anys, li apassiona la dansa i el seu ambient, li atrau la cobla i el virtuosisme, en alguns casos es tracta de turistes, manté una relació cordial i amistosa amb els músics, li agrada tenir-hi contacte, es desplaça als indrets on s’organitzen les ballades i acostuma a ser fix i personalitzat. Per altra banda, afirmen trobar-se en dificultats per generar-ne de nou.

La cobla ha incorporat les TIC i diverses xarxes socials com facebook (l’utilitzen un 85% de les cobles) o twitter (un 30%) entre d’altres; plataformes especialitzades com la de la Confederació Sardanista (l’utilitzen un 70% de les cobles), les agendes culturals (utilitzades per un 65% de les cobles), a més dels mitjans convencionals per difondre la seva activitat.

Nombre de cobles enquestades que utilitzen els següents mitjans de comunicació
Soundcloud 2
TV 2
Revistes 5
Diaris 6
Facebook 27
Agendes culturals 13
Federació sardanista 22
Twitter 11
Emissores de ràdio 6
Instagram 6
Newsletter 2
La visió de les cobles

D’entre les aportacions de les cobles més significants, es detecta una profunda voluntat de millora del sector, sobretot en relació a les condicions de treball (emplaçaments en bon estat, adequats a la climatologia...) i a les relacions laborals (penalització de les demores de liquidació, una fórmula jurídica específica, convenis i agregació com a sector,  millora dels catxets...). Entenen que cal voluntat conjunta per part de tots els agents implicats (cobles, organitzadors, institucions...) i que no és la tendència, que és complicat desviar les inèrcies automàtiques -sobretot davant la possibilitat de guanyar competitivitat individual- i que la manca de regulació no ho afavoreix, però mantenen que és factible dur-ho a terme.

 

Per acabar

Desitjo que, tot i la llunyana narrativa, desvieu l’enteniment de la fredor de cada gràfica, cada xifra i cada lletra per extreure’n la veritable figura d’on emana (i que és veritablement): un/a músic -com tu-, un/a treballador/a -com tu- i un/a apassionat/da -com tu- que diàriament ofereixen l’emoció i l’experiència a tothom qui vulgui recollir-la. Us invito a descobrir allò que certament és la cobla -res del que hagi dit aquí- i a llegir l’únic document que la perfila minuciosament: ella mateixa. Una vegada coneguda, entendreu com de petit és aquest article.

IMATGE 3

 

 

[1] Moviment cultural vuitcentista promotor de la recuperació de la llengua i la literatura catalanes (IEC, 2015). Les corals, els castells i les sardanes, entre d’altres, esdevenen símbols del nou catalanisme, iniciant, així, un procés de folklorització i d’institucionalització de nombroses tradicions i mites catalans.

[2] Cal tenir en compte que la victòria de la Lliga Regionalista de Catalunya a les eleccions del 1901 s’associà a un moviment catalanista i conservador (volia recuperar i establir factors d’identitat), en oposició al moviment d’esquerra radical de Lerroux, que en el seu discurs vinculava el moviment obrer amb l’anticatalanisme. Per aquest motiu i per primera vegada, la sardana semblava anar en contra del moviment republicà i tornava a adquirir un simbolisme polític, aquesta vegada de “dretes” provocant fins i tot aldarulls.

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.