Abans del jazz

Rosa Rodríguez Malé
Rosa Rodríguez Malé

Graduada en saxo i estudiant de tenora a l'Esmuc

Posa't en contacte

El saxo en l’òpera francesa del segle XIX

0
Share
Adolphe Sax
 

Adolphe Sax

“J’ai voulu créer un instrument qui par le caractère de sa voix pût se rapprocher des instruments à cordes, mais qui possédait plus de force et d’intensité que ces derniers.”

Adolphe Sax

Abans d’arribar a Amèrica i assolir un èxit que el portaria a ser conegut a tot el món, el saxo va tenir un paper destacat a l’Opéra de París, el teatre d’òpera més important de França al segle XIX, en una ciutat que s’havia convertit en el centre neuràlgic de l’òpera a nivell mundial, i en un moment en què l’òpera era el gènere de moda.

Adolphe Sax portava molts anys donant a conèixer els seus intruments i alguns compositors començaven a utilitzar-los, però es va trobar amb la reticència dels músics de l’orquestra de l’Opéra de París, que renegaven dels instruments moderns, potser perquè veien perillar la seva plaça a l’orquestra si no aprenien a tocar-los.

Donizetti va intentar incorporar un clarinet baix (instrument de Sax) a la seva òpera Dom Sébastien i no ho va aconseguir (Haine 1980: 91). Probablement degut a aquests precedents, el 1847 van oferir a Sax ser el responsable de la banda que actuaria fora d’escena en una òpera de Verdi, Jérusalem, que requeria d’alguns dels seus instruments, tot i que els músics de l’orquestra continuaven oposant-s’hi (Haine 1980: 97-98), i el resultat devia ser satisfactori ja que Sax va continuar dirigint la banda interna de l’Opéra de París fins el 1892.

Le dernier roi de Juda (1844) de Georges Kastner: la primera obra original per a saxo

La primera obra documentada per a saxo, tot i que la partitura no s’ha trobat mai, sembla que va ser una transcripció de l’obra Chant sacré d’Hector Berlioz, feta pel mateix compositor per a un sextet d’instruments d’Adolphe Sax, entre els quals hi havia un saxo baix. L’obra va ser estrenada el 3 de febrer de 1844 a la Salle des Concerts Herz de París, dirigida pel mateix Berlioz i amb Sax interpretant la part de saxòfon.

El saxo baix del que parlen probablement seria el número dos d’aquesta patent, ja que la descripció que va fer Berlioz del saxo en un article al diari Journal des Débats al 1842 [1] hi concorda força.

Patent de la família de saxòfons de 1846

Patent de la família de saxòfons de 1846. Els saxòfons de l’esquerra provindrien de la família dels ophicleides mentre que els de la part dreta provindrien de la família del clarinet baix. Font : MCBRIDE, William. “The early saxophone in patents 1838-1850 compared”. The Galpin Society Journal. 1982, vol. 35, p. 112-121.

 

Uns mesos després, Georges Kastner, bon amic de Sax, va introduir el saxo baix en Do que havia sentit en el concert de la Salle Herz, probablement millorat, en la seva òpera Le dernier roi de Juda que, com ell va mateix va explicar, és la primera obra original en incloure un saxòfon:

“Le premier saxophone créé appartenait au registre grave ; nous l’avons le premier employé à l’orchestre, dans la partition de notre grand opéra biblique, Le dernier roi de Juda [...] ; mais l’inventeur, fidèle à son principe, qui lui a toujours conseillé l’adoption de familles entières pour chaque genre, principe des plus rationnels, puisqu’il donne le moyen d’équilibrer les forces sonores et d’établir entre elles une gradation conforme aux lois de l’homogénéité; l’inventeur, dis-nous, se proposait de fabriquer des saxophones dans les principaux diapasons correspondant à ceux des voix.”(Kastner 1848: 235) [2]

Es tracta d’una òpera bíblica en dos actes i vuit quadres sobre un text de Maurice Borges. L’estrena va tenir lloc al Conservatori de París i va ser interpretada per l’orquestra de la Société des concerts, amb Adolphe Sax com a intèrpret del saxòfon baix, sota la direcció de François-Antoine Habeneck.

Tot i que es tracta d’un moment històric important per a la trajectòria de l’instrument, debutant en una obra de gran format, sembla que el saxòfon va passar desapercebut ja que en els articles de l’època no es destaca en cap cas el seu ús, ni el mateix Berlioz en fa esment en la seva crítica del concert.

A partir de la consulta del manuscrit de la segona part de l’obra (números 11-19), l’única part digitalitzada, es pot veure com al llarg de l’obra el saxo té diferents papers, totalment integrat en l’orquestra. En general actua com a baix de la secció de vent, a vegades sol o doblat per fagots i trombons, sovint també dobla els instruments greus de la corda i, almenys en dues ocasions, actua com a solista: al N. 12, on el saxo anticipa la melodia que farà després el personatge de Le Roi, i al N. 18 on toca a l’uníson amb el mateix personatge (Kastner 18??: 25, 176). [3]

Figura 2
Figura 3

Solo de saxo baix en Do al N. 12 de Le dernier roi de Juda (escrit en clau de fa en quarta). Font : KASTNER, Georges. Le dernier roi de Juda. Deuxième partie [Manuscrit]. Bibliothèque nationale de France, 18??

El saxo en l’òpera francesa: repertori destacat

La majoria d’òperes compostes al segle XIX en les quals hi intervenen saxòfons van ser representades a les diferents sales de l’Opéra de París, degut a la feina de Sax de difusió dels seus instruments sobretot en aquest teatre. Per això, la majoria d’aquestes obres segueixen els patrons de la grand opéra, gènere operístic que pràcticament estava reservat a les òperes compostes per a ser representades en aquesta institució, ja que requeria de grans efectius i les produccions eren molt costoses. La grand opéra era un espectacle en quatre o cinc actes de música ininterrompuda, amb molts personatges, cors, efectes visuals, escenografia i vestuari molt elaborats, ballet, i una orquestra molt gran que també contribuïa a l’espectacle amb efectes sonors, amb bandes en escena, i amb timbres nous i exòtics com el del saxo.

L’opéra-comique, l’altre gènere popular al segle XIX a França, tenia el seu propi escenari al Théâtre national de l’Opéra-Comique. Les produccions d’aquest gènere eren menys costoses, així com el preu de les entrades, i es distingia de la grand opéra pels arguments més contemporanis, sobre la vida quotidiana, i per tenir parts parlades.

La primera òpera amb saxo estrenada en un teatre d’òpera, però, pertany al gènere de l’opéra-comique, obra d’Armand Limnander, compositor belga nascut el 1814 que probablement coneixia a Adolphe Sax ja que tenien la mateixa edat, el dos van estudiar al Conservatori de Brussel·les amb François-Joseph Fétis, i es van traslladar a París a la mateixa època. Per això no és estrany que el saxo aparegui al Théâtre de l’Opéra-Comique, ja que el compositor segurament coneixia la feina de Sax i els seus instruments de molt a prop.

Le Château de la Barbe-Bleue (1851) i Le Maître chanteur (1852) d’Armand Limnander

A Le Château de la Berbe-Bleue, estrenada l’1 de desembre de 1851, Limnander utilitza un saxo alt (en mib) que, tot i que és utilitzat amb moderació, té alguns solos lírics. En un d’aquests solos, que apareix al número 8 del segon acte, podem veure que primer el saxo toca com a instrument solista, sobre una base harmònica formada pels metalls (trompes, trombons i trombó baix) i amb un arpegiat d’arpa, i en la segona part de la frase fa un duet a l’uníson amb el violoncel amb sordina, fet que recolza la idea de Sax de crear un instrument de vent proper al timbre de la corda (Cottrell 2012: 105). [4]

Segons Pier-Angelo Fiorentino, contemporani de Limnander, la incorporació del saxo en aquesta obra va tenir una bona rebuda i, a més, descriu una altra intervenció important de l’instrument, acompanyant un cor, juntament amb l’arpa:

“Dans l’entr’acte, un solo de saxophone a produit sur la salle entière la plus agréable impression. C’est la première fois, si je ne me trompe, qu’on emploie cet instrument au théâtre. Le célèbre inventeur de cette immense famille de saxhorns, de saxophones, de saxotrombas, etc., doit être content. Le début du saxophone alto en mi bémol a été couronné d’un plein succès.[...] Il faut louer aussi sans réserve un fort joli chœur à bouche fermée, comme M. Limnander sait les faire, accompagné par le saxophone et par la harpe.” (Fiorentino 1872: 181-182)

Tot i tractar-se d’una òpera còmica és una obra de gran format, i la temàtica també és propera a la grand opéra, la història d’un jove heroi que viatja a un lloc llunyà i desconegut, la Índia, en un temps passat, en època de Lluís XIV, per tant, amb elements exòtics i misteriosos on el timbre del saxo hi podia jugar un paper important.

Limnander devia estar content amb l’efecte sonor de l’instrument perquè, l’any següent a l’estrena de Le Château de la Barbe-Bleue, va escriure una altra òpera que incloïa també un paper per a saxo alt, Le Maître chanteur, una grand opéra en dos actes sobre un llibret de Henri Trianon, aquest cop estrenada a l’Opéra de París, a l’Académie de Musique, el 17 d’octubre de 1853.

Algunes revistes de l’època van fer esment de la intervenció del saxo en aquesta òpera. A la Gazette des beaux-arts, per exemple,posen èmfasi en el fet que és la primera vegada que s’utilitza l’instrument a l’Opéra de París:

“Le saxophone a été employé pour la première fois à l’Opéra, par M. Limnander, dans un accompagnement obligé ; l’essai a pleinement réussi ; cette suave sonorité se fond très-harmonieusement avec celle des autres membres de la grande famille symphonique.” (Prevost 1853: 261)

Hamlet (1868) d’Ambroise Thomas

Ambroise Thomas, nascut el 1811, va ser director del Conservatori de París des de la mort d’Auber, el 1871, i va escriure una vintena d’òperes, la majoria opéras- comiques, però no va assolir l’exit fins a l’estrena de Mignon (1866) i es va consagrar amb la següent òpera, Hamlet.

Hamlet és una òpera en cinc actes amb llibret de Michel Carré, estrenada el 9 de març de 1868 a la Salle Le Peletier de l’Opéra de París. L’obra inclou un saxo alt i un saxo baríton, utilitzat per primera vegada a l’òpera.

La intervenció més destacable té lloc al “Recitative et prologue”, del segon acte, on el saxo alt té un solo i una  cadenza virtuosística (Cottrell 2012: 107) [5], que acompanya un escena a la cort: la sala és plena de gent i apareixen tres actors que representen una obra teatral, sense diàleg, en la qual el so del saxo representa un món irreal, màgic.

Minuts 1:20:50-1:23:10

Henry VIII (1883) de Camille Saint-Saëns

El 1879 el saxòfon estava suficientment integrat a l’Opéra de París, ja que estava enumerat com a part de l’instrumentació oficial de l’orquestra resident, i el tocava el mateix intèrpret de clarinet baix, Louis Mayeur (Poignant 1938: 130).

Tot i axí, l’aula de saxo del Conservatori de París, creada el 1856, va deixar de funcionar el 1870 per manca de pressupost. Degut a això, alguns compositors que volien escriure per a saxòfons poc habituals es van haver de fer enrere per manca d’intèrprets. Sax havia creat dues famílies de saxòfons paral·leles, una més adequada per a orquestra (amb instruments en Fa i en Do), i l’altra per a música d’harmonies (banda), utilitzada en la música militar, en sib i mib (Gevaert 1885: 187), però aquesta última es va acabar imposant també en l’orquestra degut a que els intèrprets només es podien formar en les escoles militars.

El 1883, Camille Saint-Saëns (1835-1921) va intentar escriure un solo per a saxo en Fa en la seva obra Henry VIII, la primera òpera que estrenava a l’Opéra de París, però no va trobar músics qualificats per a poder tocar l’intrument. Finalment, va utilitzar cinc saxòfons (soprano en sib, 2 alts en mib, tenor en sib i baríton en mib) per a la banda en escena.

Arran d’aquest fet i d’altres intents frustrats per part d’altres compositors que també volien incorporar algun saxo en les seves obres, Adolphe Sax va escriure una carta al director del Conservatori, Ambroise Thomas, que havia utilitzat saxos en algunes de les seves obres, demanant-li que tornés a obrir la classe de saxo, oferint-se a fer classes gratuïtament, però no ho va aconseguir. El saxo es va seguir ensenyant en les Acadèmies de música militar, però no va tornar a sonar al Conservatori de París fins el 1942, quan Marcel Mule en va ocupar la plaça de professor.

Hulda (1885) de César Franck

César Franck (1822-1890), conegut organista i professor del Conservatori de París, va compondre dues òperes ja de gran, Hulda (1885) i Ghiselle (1890), totes dues estrenades després de la seva mort.

Hulda, escrita entre 1882 i 1885, és una òpera en tres actes amb llibret de Charles Grandmougin. L’obra completa no es va poder interpretar fins el 15 de març de 1994 a Londres, ja que anteriorment se n’havien estrenat només algunes parts, el primer i segon acte el 1894, i el tercer acte el 1904 (Van der Borren 1907: 19).

En aquesta òpera, Franck utilitza un quartet de saxos (alt, 2 tenors i baríton) en un moment del Pròleg, juntament amb un cor de pescadors. A la partitura manuscrita es pot veure l’anotació “dans les coulisses”, entre bastidors, en referència als saxòfons, que hauran d’actuar en escena però sense ser vistos, i “invisibles” per als pescadors. En aquesta escena, Hulda i la seva mare estan pregant, esperant el retorn dels homes que han sortit a caçar, i se senten les veus llunyanes dels pescadors, que no pronuncien paraules i només produeixen un murmuri tènue, acompanyats només pels saxos, que bàsicament doblen el cor.

Quan acaba la pregària, la corda intervé en tres compassos per enllaçar amb la següent secció, en la qual els pescadors comencen a pronunciar paraules en el seu cant, apareixen en escena, encara lluny, i els saxos ja no doblen la veu, sinó que fan un coixí harmònic independent amb alguns motius melòdics més lliures (Franck 1885: 43-52). [6]

En aquest cas, el timbre dels saxòfons és utilitzat perquè combina molt bé amb la veu humana, i pel seu color dolç, misteriós i melancònic, que probablement buscava Franck en aquest moment de l’obra.

Quartet de saxos al pròleg de Hulda

Quartet de saxos al pròleg de Hulda. Font: FRANCK, César. Hulda [manuscrit]. Bibliothèque nationale de France, 1885.

Le Roi de Lahore (1877) i Werther (1887) de Jules Massenet

Jules Massenet (1842-1912), deixeble d’Ambroise Thomas, va ser conegut sobretot per les seves òperes —una quarantena—, i va incloure els saxòfons alt i tenor en algunes d’elles.

Le Roi de Lahore, òpera en cinc actes amb llibret de Louis Gallet, es va estrenar el 27 d’abril de 1877 al Palais Garnier de l’Opéra de París. En aquesta obra Massenet escriu per a dos intèrprets que hauran de tocar dos saxos cadascun, un alt i un tenor. Els saxos apareixen només en el tercer acte, però amb un paper important, com a solistes i en combinació amb altres instruments de l’orquestra i amb la veu.

Aquesta part de l’òpera té lloc al Paradís, un lloc màgic amb una vegetació intensa i molta llum, on hi ha Indra, una divinitat hindú, envoltat de les ànimes dels homes i d’altres divinitats.

En un moment determinat del N.2 del ballet “Divertissement” els saxos tenen un solo a duo (Massenet 1872-1877: “Divertissement” 17). [7]

Duo de saxo alt i tenor al N. 2 del ballet “Divertissement”

Duo de saxo alt i tenor al N. 2 del ballet “Divertissement” del tercer acte de Le Roi de Lahore. Font: MASSENET, Jules. Le Roi de Lahore [manuscrit] [pdf]. Bibliothèque nationale de France, 1872-1877, “Divertissement” p. 17

A la “Scène finale” el saxo alt fa un duet amb el personatge d’Alim, Rei de Lahore, interpretat per un tenor, en un moment en què Alim demana a Indra que li perdoni la vida (Massenet 1872-1877: “Scène finale” 8-9). [8]

Duet de saxo alt i Alim a l’ “Scène final” del tercer acte de Le Roi de Lahore.

Duet de saxo alt i Alim a l’ “Scène final” del tercer acte de Le Roi de Lahore. Font: MASSENET, Jules. Le Roi de Lahore [manuscrit]. Bibliothèque nationale de France, 1872-1877, “Scène final” p.8

I al final del tercer acte, a l’”Incantation”, tornen a aparèixer els dos saxos, però de la partitura se’n desprèn que la veu del saxo tenor va ser afegida posteriorment per Massenet, ja que té un color diferent i està situat a sota de la partitura. En aquest moment de l’obra, el saxo alt forma part de l’orquestra mentre que el tenor dobla la veu aguda del cor (Massenet 1872-1877: “Incantation” 14-15). [9]

En aquesta òpera, doncs, els saxos són utilitzats en un entorn diví, en un món supraterrenal.

Duet saxo alt i Alim al 5:36

Després d’haver seguit experimentant amb els saxos alt i tenor a l’oratori La Vierge (1880) i a l’òpera Hérodiade (1881), Massenet va decidir incloure un saxo alt en la seva òpera Werther, estrenada a la Wiener Hofoper el 16 de gener de 1892.

En aquesta òpera el saxo s’integra en la textura orquestral al llarg de tota l’obra, tractat igual que la resta d’instruments, i amb petits solos, sobretot al tercer acte. Tot i haver treballat amb saxos anteriorment, al manuscrit de Werther es pot veure com Massenet encara no tenia clara la tessitura de l’instrument, sobretot pel que fa a notes massa greus, que va haver de corregir, i també se’n pot deduir que el saxo no era present de manera habitual a les orquestres d’òpera europees ja que el compositor va escriure una alternativa per a cada solo de l’instrument.

Solo de saxo alt

Solo de saxo alt (amb defecte escrit per a clarinet) a l’ària “Va! laisse couler mes larmes” del tercer acte de Werther. Font: MASSENET, Jules. Werther [manuscrit]. Bibliothèque nationale de France, 1887, p. 473

El solo més destacat del saxo en aquesta òpera és al tercer acte, a l’ària “Va! laisse couler mes larmes”, escrita per a Charlotte, el personatge femení protagonista, interpretat per una mezzosoprano. En aquesta ària Charlotte, que ha estat rellegint les cartes que li havia enviat Werther i s’ha posat a plorar penedint-se de les dures paraules que li havia dirigit, li diu a la seva germana Sophie, que intenta consolarla, que les seves llàgrimes són bones perquè si no les treu li cauran totes a dins de l’ànima i la feriran.

És un dels moments amb més tensió dramàtica de l’òpera. El saxo alt dialoga amb la veu amb una melodia sostinguda i expressiva, acompanyat suaument per uns acords en la corda. Massenet utilitza el saxo per reflectir el patiment, en una  tessitura greu per a l’instrument, que fa que el so tingui més cos. Al final de l’ària, després del clímax, quan Charlotte diu “et trop fragile, tout le brise! Tout le brise!”, el saxo és substituït per la flauta, l’oboè i el clarinet, que il·lustren la fragilitat del cor de la que parla la protagonista (Massenet 1887: 473-486). [10]

Després de Werther –una de les poques òperes franceses del segle XIX que se segueixen representant actualment— Massenet no va tornar a escriure per a saxo en les seves òperes, potser perquè Adolphe Sax va deixar de dirigir la banda de l’Opéra el 1892 i va morir el 1894 i, per tant, va desaparèixer el màxim promotor de l’instrument, almenys fora de l’ambit militar en el qual ja estava molt acceptat.

Fervaal (1895) i La légende de Saint Christophe (1915) de Vincent d’Indy

Vincent d’Indy (1851-1931), fill de família noble i religiosa que li va inculcar una disciplina moral i intel·lectual molt estricta, va estudiar composició amb César Franck. De la mà del seu mestre va conèixer la música de Wagner, que el portaria a intentar adaptar els principis del compositor alemany a la temàtica nacionalista i llegendària francesa, també des d’una vessant antisemita, tot i que, paradoxalment, també admirava molt a Meyerbeer, que era jueu.

Fervaal, òpera en un pròleg i tres actes composta entre 1889 i 1895, es va estrenar el 12 març de 1897 al Théatre de la Monnaie de Brussel·les. Emmirallant-se en Wagner, d’Indy en va escriure el llibret, basat en el poema líric Axel de l’autor suec Esaias Tegnér, però va traslladar l’acció al sud de França i va voler simbolitzar el triomf de l’amor i la puresa cristiana contra les creences paganes, i la superioritat de la cultura celta, en referència als celtes gals, que van originar França i que suposadament pertanyien a la raça ària (Huebner 1999: 326).

En aquesta òpera hi ha un paper per a quatre saxos (un soprano, dos alts i un tenor) que apareixen a la primera escena del segon acte conjuntament amb un cor de dones, situats fora d’escena, cada instrument al costat de la veu que doblarà.

Fervaal, fill d’un rei celta, està destinat a ser l’últim defensor dels antics déus i a salvar la seva terra, Cravann, dels invasors, però només ho podrà fer si renuncia a l’amor. En aquesta escena, Fervaal ha tornat a Cravann i viatja a les muntanyes per consultar la divinitat Kaito, que està envoltada d’uns núvols que han adoptat formes femenines. El cor no pronuncia paraules, ja que és Kaito qui està parlant, però contribueix a la creació d’una atmosfera màgica, juntament amb el timbre dels saxos i les escales cromàtiques ascendents que van apareixent en diferents instruments de l’orquestra (Indy 1899: 326).

Es fa difícil dubtar que d’Indy va prendre la idea d’utilitzar un quartet de saxos i un cor fora d’escena de l’òpera Hulda, del seu mestre César Franck, que segur que coneixia ja que se n’havia estrenat una part el 1894, un any abans que acabés d’escriure Fervaal.

D’Indy no va quedar del tot satisfet amb la projecció del text de Fervaal i va intentar buscar una temàtica més universal en la seva següent òpera L’Étranger, potser inspirat per Pelléas et Mélisande de Debussy. Però després de l’estrena d’aquesta nova òpera el 1903, ja va començar a treballar en el llibret d’un nou projecte, tornant a les idees wagnerianes, titulat La légende de Saint Christophe, que partia d’un text del segle XIII de Jacques de Voragine titulat La Légende dorée, però en situa l’acció al sud-est de França i els personatges de Saint Christophe i fins i tot Crist són presentats en terres franceses amb una marcada intenció regionalista.

La composició de la música va tenir lloc entre 1908 i 1915, i La légende de Saint Christophe finalment es va estrenar a l’Opéra de París el 9 de juny de 1920, un cop acabada la Primera Guerra Mundial.

En aquesta òpera apareixen sis saxòfons que doblaran les veus del cor, fora d’escena, de la mateixa manera que a Fervaal. Aquesta intervenció té lloc a la tercera escena del primer acte, en un moment en el qual un gran cor a sis veus entona un himne gregorià, Vexilla Regis, mentre va apareixent una catedral al cel, feta de núvols.

Com a Fervaal, més enllà de la funció de suport a les veus, d’Indy utilitza el timbre de la secció de saxos en un moment místic i màgic, potser també com un element identitari de la música francesa, ja que va ser l’únic compositor que va utilitzar saxos en les seves òperes després de la mort d’Adolphe Sax i abans que l’instrument tornés a Europa convertit en un símbol del jazz.

 

Bibliografia

Llibres i articles

BERLIOZ, H. “Instrumens de musique”. Journal des Débats, 12 juny, 1842.

CHAUTEMPS, Jean-Louis et al. Le Saxophone. París: Editions Jean-Claude Lattès/Salabert, 1987.

COTTRELL, Stephen. The saxophone. EUA: Yale University Press publications, 2012. ISBN: 978-0-300-10041-9.

FIORENTINO, Pier-Angelo. Les grands guignols (deuxième série). París: Michel Lévy frères, 1872, p.181-182.

GEVAERT, François-Auguste. Nouveau traité d’instrumentation. París, Brussel·les: Lemoine & Fils, 1885.

GREENHALGH, Paul. Ephemeral Vistas: The Expositions Universelles, Great Exhibitions and World’s Fairs, 1851-1939. Regne Unit: Manchester University Press, 1988. ISBN: 0719023009.

GASTOUE, Amédée. “La «Légende de Saint Christophe» de M.d’Indy, à l’Opéra de Paris”. La Tribune de Saint-Gervais : bulletin mensuel Schola cantorum, 1915.

HAINE, Malou. Adolphe Sax (1814-1894): sa vie, son oeuvre et ses instruments de musique. Brussel·les: Editions de l’Université de Bruxelles, 1980.

HUEBNER, Steven. French opera at the fin de siècle: Wagnerism, Nationalism, and Style. EUA: Oxford University Press, 1999. ISBN: 0-18-816280-4.

KASTNER, Georges. Manuel général de musique militaire. París: Didot Frères, 1848.

MCBRIDE, William. “The early saxophone in patents 1838-1850 compared”. The Galpin Society Journal. 1982, vol. 35, p. 112-121.

POIGNANT, M. “Commentaires sur la vie et les œuvres de Georges Bizet”. A: Mémoires de l’Académie des sciences, arts et belles-lettres de Dijon. Dijon: Bernigaud & Privat, 1938.

PREVOST, Hippolyte. “Revue des théâtres lyriques”. Gazette des beaux-arts. 1853, vol. 1, n. 46, p. 261

RODRÍGUEZ MALÉ, Rosa Maria. Abans del jazz: el saxo en l’òpera francesa del segle XIX. Treball fi de grau, Escola Superior de Música de Catalunya, 2016.

SADIE, Stanley [ed]. The New Grove Dictionary of Music and Musicians. Editor executiu: John Tyrell. Segona edició. Londres: Macmillan Publishers, 2001. ISBN: 0-333-60800-3.

SEGELL, Michael. The Devil’s Horn: The story of the saxophone, from noisy novelty to king of cool. EUA: Farrar, Straus and Giroux Books, 2005. ISBN-13: 9780374159382.

THOMSON, Andrew. Vincent D’Indy and His World. Oxford: Clarendon Press, 1996. ISBN: 0-19-816220-0, p.103

VAN DEN BORREN, Charles. L’œuvre dramatique de César Franck. Brussel·les: Schott, 1907.

 

Partitures

FRANCK, César. Hulda [manuscrit] [pdf]. Bibliothèque nationale de France, 1885 [Consulta : juny 2017]. Disponible a: <http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b550081537>.

INDY, Vincent d’. Fervaal [música impresa]. París: Durand & Fils, 1899.

KASTNER, Georges. Le dernier roi de Juda. Deuxième partie [Manuscrit] [pdf]. Bibliothèque nationale de France, 18?? [Consulta : juny 2017]. Disponible a: <http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b525042082>

MASSENET, Jules. Le Roi de Lahore [manuscrit] [pdf]. Bibliothèque nationale de France, 1872-1877 [Consulta : juny 2017]. Disponible a: <http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b8538999v>

MASSENET, Jules. Werther [manuscrit] [pdf]. Bibliothèque nationale de France, 1887 [Consulta : juny 2017]. Disponible a: <http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b52000495f>

 

Audiovisuals

THOMAS, Ambroise. Hamlet [DVD]. Intèrprets: Natalie Dessay, Simon Keenlyside; Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu; Director: Bertrand de Billy. Barcelona: Gran Teatre del Liceu, 2004.

MASSENET, Jules. Werther [DVD]. Intèrprets: Jonas Kaufmann, Sophie Koch; Orchestre de l’Opéra National de Paris; Director: Michel Plasson. París : Opéra National de Paris, 2014.

MASSENET, Jules. Le Roi de Lahore [DVD]. Intèrprets: Giuseppe Gipali, Ana Maria Sánchez, Vladimir Stoyanov, Riccardo Zanellato; Orchestra del Teatro de La Fenice; Director: Marcello Viotti. Venècia: La Fenice di Venezia, 2006.

 

[1] Disponible a: <http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k445866z/f3.item>

[2] Disponible a: <http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b9064148c>

[3] Disponible a: <http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b525042082>

[4] Disponible a : <https://www.google.es/search?hl=es&tbo=p&tbm=bks&q=isbn:0300190956>

[5] Disponible a : <https://www.google.es/search?hl=es&tbo=p&tbm=bks&q=isbn:0300190956>

[6] Disponible a: <http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b550081537>

[7] Disponible a: <http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b8538999v>

[8] Disponible a: <http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b8538999v>

[9] Disponible a: <http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b8538999v>

[10] Disponible a: <http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b52000495f>

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.