És greu, no ser grau?

Conseqüències de la duplicitat de titulacions

Des d’ara sense altra denominació específica que la de títol superior de música, la sentència del Tribunal Suprem ha retirat la nomenclatura de ‘grau’ a tots els estudis artístics superiors que des de fa dos anys s’impartien a centres com l’ESMUC. Això obliga altre cop a mantenir una duplicitat de titulacions i a nomenclatures sinònimes entre els estudis que atorguen les universitats i els centres d’ensenyament superior. Quines altres conseqüències, abast i rèpliques pot tenir aquesta sentència?

A dues veus
Altres publicacions
0
Share

Cap d'Estudis de l'Esmuc

Professor de Musicologia de l'Esmuc

S’ha d’insistir en què la sentència del Tribunal Suprem sobre l’anul·lació d’alguns punts del Reial Decret 1614/2009 d’ordenació dels ensenyaments artístics superiors no el modifica substancialment i, per tant, no ha d’implicar canvis ens els ensenyaments que impartim, ni de grau ni de postgrau. Declarant nuls els articles 7.1, 8, 11, 12 i la disposició addicional setena del Reial Decret, el que s’invalida és la denominació de “grau” per als estudis que impartim a escoles com la nostra. A més a més, la sentència crea problemes amb d’altres decrets i normativa posteriors, que ja havien assumit aquesta denominació i, per tant, els invalida totalment o parcial, de manera que probablement hauran de ser reformulats. 

El nostre centre i els altres on s’ofereixen estudis de música, de dansa, d’art dramàtic, de restauració i conservació, o d’arts plàstiques i disseny, quedem sense una nomenclatura adient per a les titulacions superiors dels nostres estudis, però en cap cas s’ha posat en dubte la seva equiparació a les que ofereixen les universitats. Ans al contrari, la sentència ratifica la inclusió dels ensenyaments artístics superiors i els seus títols dins l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), així com la seva analogia amb els estudis universitaris, literalment amb “el mateix valor i estimació d’ambdós tant en allò acadèmic com per a l’exercici professional”. Queden garantides, doncs, la igualtat de formació i oportunitats que ofereixen les nostres titulacions i les universitàries. La sentència no es refereix als estudis de postgrau i màster, i per tant es podran organitzar com fins ara, i les seves titulacions no sofreixen cap alteració nominal.

De fet, segurament per l’època en què fou redactada, la LOE no explicitava la titulació de “grau” per als estudis superiors artístics, tot i que els descriu i els equipara en la pràctica als estudis de grau universitari. Aquesta situació en què la sentència ara ens deixa als centres superiors de l’Estat com l’ESMUC, cal pensar que és transitòria, a l’espera de com es pronunciï el Ministeri d’Educació. Un dels elements que l’Administració haurà de tenir en compte és els possibles conflictes amb la normativa europea, que ens ha de regir pel fet de compartir l’Espai Europeu d’Educació Superior. Buscant una confluència de totes les denominacions possibles per a les titulacions superiors, només s’hi distingeixen dos possibles nivells, el de grau (o Bachelor) i el de postgrau (o Master). La denominació de grau, independentment de qui l’atorgués, anava en aquesta direcció unificadora i no deixava lloc a dubtes sobre la tipologia dels estudis que oferim. Havent-hi contradiccions entre la normativa estatal i l’europea, probablement la sentència del Tribunal Suprem no serà la darrera paraula en aquest tema, tot i que de moment obliga a retirar aquesta denominació. Moltes veus, tant dels mateixos centres artístics superiors com sindicats, reclamen una solució que resolgui aquesta absència de nom escaient per als nostres estudis, i que a tota Europa han batejat com a grau. Si ningú no dubta de la qualitat del nostre ensenyament ni de fer-lo equiparable al de les universitats, si la normativa europea ha simplificat nomenclatures, per què mantenir la dualitat, per què construir una sinonímia inútil? El nom no fa la cosa, però la conté.

El 13 de gener de 2012 el Tribunal Suprem va anul·lar els articles 7.1, 8, 11, 12 i la disposició addicional setena del Reial decret 1614/2009 d’ordenació dels ensenyaments artístics superiors. Amb això els conservatoris perdem la facultat d'atorgar el grau de Bolonya i tornem al títol superior de conservatori que hem tingut sempre.

El debat que suscita la sentència, particularment animat a les xarxes socials, ha estat una passarel·la de despropòsits sense fonament. La resolució no és l'apocalipsi. Seguirem com hem estat fins ara. Els propers titulats tindran, per bé o per mal, els mateixos reconeixements, oportunitats i dificultats que han tingut tots els titulats de l'ESMUC.

Els ordenaments dels Ensenyaments Artístics Superiors (EAS) reflecteixen la contumàcia de les polítiques educatives de l'estat espanyol, ja del tot insostenible. Enfront d’això, hi ha qui advoca per la inserció dels EAS a la universitat, com si fos la panacea que les curarà de tots els seus mals. No és així. Se n’exageren desmesuradament les virtuts i no es contempla cap dels seus múltiples problemes. Malgrat que entenc la urgència d’un ordenament coherent, em sembla que la discussió "universitat sí" - "universitat no" és un fals dilema i una cortina de fum que amaga problemes més bàsics.

La possibilitat de tenir un règim universitari o para universitari a l'ESMUC inquieta molts companys. Preocupen sobretot els requeriments sobre el desenvolupament d'àrees de postgrau, la titulació del professorat i la investigació. No obstant això, sigui quina sigui la solució a les ordenances dels EAS, igualment hem de desenvolupar aquests punts perquè així ho requereix el mandat europeu.

Cal aconseguir una ràtio mínima de professors amb postgrau. Al llarg dels últims anys, molts dels nostres col·legues, incloent intèrprets, han obtingut algun postgrau o estan a punt d'obtenir-lo. Diversos professors que tenim el grau hem col·laborat en la direcció o codirecció d'algunes de les seves tesis, en assessories formals i informals i en els tribunals de defensa. Per continuar amb el procés no cal anar a la universitat. Molts conservatoris europeus, com l'ESMUC, tenen programes de postgrau summament interessants. Crec que és el moment d'estrènyer la col·laboració entre els professors que tenim experiència en dissenyar i dirigir projectes de tesi i els professors que estan considerant fer un postgrau. Segur que es poden generar idees i estratègies que optimitzin les iniciatives personals en el nostre entorn.

La creació de postgraus professionalitzadors és un altre imperatiu europeu i, per tant, hem de seguir pensant en programes útils per desenvolupar recursos humans musicals d'excel·lència. Per això cal conciliar tres aspectes: el que requereix la societat, els recursos de què disposem, i les característiques i demandes de l'alumnat que sol·licita cursar els nostres màsters. Aquesta àrea dóna la oportunitat als estudiants d’assolir competències per millorar la seva adaptació i la transformació de l'entorn de treball musical, a nivell de mercat però també a altres nivells d'acció cultural.

La investigació, per la seva banda, s'ha de desenvolupar d'acord amb l'objectiu fonamental de l'ESMUC: formar músics pràctics, intèrprets i creadors de gran nivell. Afortunadament ja tenim una instància que s'encarregarà de coordinar els treballs de màster i investigació. Amb això treballarem més articulats perquè els projectes de recerca tendeixin a desenvolupar i reforçar els continguts del màster i del grau, implementant àrees i projectes de recerca realment útils per al treball de l’ESMUC. Molts de nosaltres, que ens especialitzem en el treball teòric, ens sentim enormement satisfets quan, en projectes de fi de carrera o màster, els nostres estudiants –tant d’àrees teòriques com intèrprets o compositors- continuen les nostres línies de recerca o troben útils les nostres publicacions. Moltes de les línies de recerca que hem obert o continuat han estat marcades per les necessitats dels nostres estudiants.

D’entre els col·legues de l'ESMUC llicenciats i amb grau de doctor, no en conec cap que cregui que aquest procés hagi de traslladar mecànicament el model universitari a la nostra escola. Molts critiquem aquest model amb duresa i no el volem repetir. La majoria pensem que l'ESMUC ha de trobar la seva pròpia identitat, la orientació i les tasques que ha d’aportar a la societat. En aquest àmbit està tot per fer, i per això cal la col·laboració de tothom.

Ara és moment que, tant els que hem orientat la nostra especialitat professional musical cap a l’acadèmic, en terrenys com la investigació o la planificació pedagògica, col·laborem amb els col·legues instrumentistes o creadors per complir aquests mandats. Un exemple d'aquesta col·laboració es fa palesa en els projectes de fi del Màster en Interpretació de la Música Antiga del curs 2010-2011. Per un ordenament legal, només professors amb grau de doctor podien participar oficialment en els tribunals. No obstant això, es va acordar que hi assistissin també els professors d'instrument i decidir entre tots la nota final, que es registraria en unes actes firmades només pel personal acreditat.

Aquest és el tipus de col·laboració que hem de tenir. I aquests són els passos que hem de seguir, independentment de la solució que es doni per l'ordenament dels EAS... i dels errors o encerts del Tribunal Suprem.

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.

Contingut Actual

Número 6, març 2012

Contingut Anterior
Números anteriors
Veure tots els números de L'ESMUC digital