Tot el camp és un clam

Laura Mutgé Pi
Laura Mutgé Pi

Presidenta de la Jove Associació de Musicologia de Catalunya, graduada en Musicologia i estudiant del màster de Musicoteràpia a l'ESMUC

Posa't en contacte

Entre la pagesia i la música

0
Share

El descobriment

Un divendres del mes d’agost a les set de la tarda vaig anar a veure un pagès conegut meu, al mig del Taga, la muntanya del poble de Bruguera. Vaig arribar-hi una mica abans que ell perquè havia de pujar un bon tros a peu; potser vaig tardar uns 15 o 20 minuts fins al punt de trobada i, mentre anava pujant, va arribar ell, conduint una moto de trial i transportant un sac de 25 kg de sal subjectat al seient del vehicle. Va començar a pujar per la muntanya amb la moto mentre jo seguia tirant amunt, però en comptes d’agafar el camí més adequat per anar ascendint, va anar enfilant-se fent zig-zag, anant d’un costat a l’altre tot produint una sèrie de sons amb la boca, una mena de crits molt forts i amb molta potència, combinats amb una sèrie de xiulets que sobresortien del soroll del motor de la moto. Em va avançar, anant d’un lloc a un altre amb aquells crits fins que es va aturar a una zona més rocosa i planera. Allà va "aparcar" el vehicle, va descarregar el sac de sal i en va repartir petits munts sobre un seguit de roques de superfície més plana. A tot això, jo continuava pujant fins aquest lloc rocós, anomenat saleres, i vaig començar a sentir molt rebombori, provocat per les esquelles del ramat de vaques i els seus brams. Venien totes cap a les saleres a buscar la sal, unes més tranquil·lament tot caminant i altres més enèrgiques i nervioses corrent frenèticament cap on era el pagès que seguia fent aquesta mena de crits. Va ser la primera vegada que vaig sentir algú clamar al bestiar i les seves conseqüències; és a dir, vaig poder sentir per primer cop la comunicació que utilitzen els pagesos amb les vaques.

Per arribar a entendre en major o menor mesura com clamar, quan i perquè, havia d'aprendre al mateix temps el funcionament i les dinàmiques de la vida i el treball de pagès. Així doncs, per aconseguir els coneixements que volia, vaig anar a viure amb els pagesos, a treballar de pagès.

Article Clam1

Quin sentit té el clam?

Quan vaig iniciar aquesta recerca, la meva hipòtesi era que el clam tenia un sentit: que permetia una millora en la qualitat de la feina del ramader, establia una connexió entre aquest i el bestiar i, com a conseqüència, hi havia una millora en la qualitat de vida de les vaques. Sense el clam, el pagès hauria de dedicar més treball i esforç per aconseguir els mateixos resultats.

Per poder afirmar que el clam té algun sentit, vaig aferrar-me a la idea que el fet de clamar millora o facilita la qualitat de la feina del ramader. És a dir, el clam és una eina que ajuda el pagès en la seva feina. El que vaig dur a terme per validar o refutar la meva hipòtesi va ser observar tot un seguit de situacions i veure com s’hi encabia el clam. Després, recrear mentalment les mateixes escenes però sense el clam, amb l’objectiu de veure quines conseqüències, positives o negatives n’extreia. En el cas que, sense el clam, les conseqüències fossin positives o simplement neutres (ni millor ni pitjor), la meva hipòtesi quedaria refutada. Si traient el clam les conseqüències fossin negatives, ajudaria a reforçar la meva hipòtesi que el clam, en efecte, te sentit, i que aquest consisteix en part, en millorar la feina del pagès. Les situacions observables foren: 1) donar sal, 2) buscar unes vaques en concret, i 3) trobar un vedell.

1) Donar sal: a l’estiu les vaques estan a la muntanya (no com a l'hivern, que baixen als camps on la temperatura els és més suportable), però aproximadament un cop a la setmana se’ls ha de donar sal, ja que necessiten sals mineral i, si el pagès no els les proporciona, llepen les roques i això els pot provocar problemes estomacals. Les vaques, però, no van sempre totes juntes, sinó que cada una pot anar pel seu compte. Com sabran doncs, quan el ramader els ha portat la sal? Una de les maneres és clamar-les i conduir-les fins a les saleres, tot i que normalment, com que coneixen el seu territori, ja saben a on estan. Què passaria si el pagès no clamés? Com sabrien aquestes vaques si tenen sal o no? El que haurien de fer és anar a mirar-ho elles mateixes. I això vol dir que la vaca hauria de fer més exercici i, per tant, estaria fent servir energia que hauria de guardar-se per l’hivern.

2) Buscar vaques: hi ha moments en què el ramader necessita anar a observar una vaca, ja sigui perquè ha de parir, perquè està malalta o ferida, etc. Si el pagès clama, la vaca reconeix aquesta crida i l'associa a quelcom positiu, ja sigui menjar o sal, i per tant és probable que vagi fins on hi ha el pagès clamant. Un cop aquesta és a prop, i per tranquil·litzar-la, el ramader podrà clamar amb expressions com ‘miiish’, d’una manera més suau. No puc afirmar si realment això tranquil·litza al bestiar, només puc testimoniar que sembla que ho faci, perquè les vaques no estan tant nervioses i es queden més quietes. Per altra banda, el pagès pot necessitar trobar una vaca per veure si el vedell ha mamat (entre altres indicadors, es pot saber per si la vaca te el berguer molt net, senyal que ha mamat o el te molt buit). Si no clama, el que haurà de fer és anar a buscar ell mateix la vaca en qüestió. Això comportarà més temps en la majoria dels casos i, per tant, més risc per a la vida del vedell en cas que aquest no hagi mamat.

3) Trobar un vedell: quan una vaca pareix acostuma a allunyar-se del ramat. Si la vaca és inexperta, el lloc triat per a donar a llum potser no és l’adequat. De vegades, les vaques van a parir a llocs amb molta bardissa o males herbes, i això fa que, quan neix el vedell, pugui caure a sobre i quedi enredat, sense poder sortir-ne. El pagès sap aproximadament quan ha de parir cada una de les seves vaques prenyades, i dies abans que ho facin les ha d’anar vigilant per assegurar-se que tot surti bé. Quan veu que una de les seves vaques ha parit però no troba el vedell, sap que hi ha hagut alguna complicació, ja que una vaca mai deixaria a la seva criatura acabada de néixer tota sola. Les vaques el vedell de les quals ha quedat enredat en alguna bardissa acostumen a ser inexpertes i, al no poder cuidar del seu fill, es posen molt nervioses; per tant, si el pagès s’hi ha d’acostar per buscar la cria, l’haurà de relaxar o tranquil·litzar d’alguna manera perquè sinó l’abordarà (atacarà). Com he esmentat anteriorment, una de les maneres per calmar a la vaca és clamant ‘miiish’, d’una manera suau, però si es tracta de trobar el vedell caldrà fer més coses. Hem de pensar que és una situació molt delicada, doncs el vedell acabat de néixer necessita prendre calostre (la primera llet de la mare) per aconseguir anticossos. Si ha quedat enredat, però, no podrà mamar i morirà. Per això és important que el pagès no tardi en trobar-lo. Per una banda pot pronunciar el clam que he anomenat ‘miiish’, però no serà suficient. El que caldrà fer és clamar com si fos el mateix vedell, pronunciant un so pràcticament igual que el seu bram, una mena de ‘meee’, un so no gaire fort i nasal. D’aquesta manera, la vaca es va confiant i mostra el lloc on hi ha la seva criatura; per la seva part, el vedell, al sentir un altre bram igual que el seu també començarà a bramar, indicant al pagès a on es troba i així poder ser rescatat finalment. Ara bé, com trobem el vedell sense clamar? Trobar-lo potser no costarà excessivament si el pagès sap a on ha anat a parir la vaca, però no la podrà tranquil·litzar de cap manera. És per això que tot i que no ho puc afirmar rotundament, la part final de la hipòtesi que he formulat on exposo que gràcies al clam hi ha una millora en la qualitat de vida de l’animal em refereixo a això, a aquesta connexió entre el pagès i l’animal que permet el clam.

Article Clam2

Desglossem i tornem a recordar la hipòtesi de treball: 

  • El clam te un sentit 
  • Permet una millora en la qualitat de la feina del ramader 
  • Estableix una connexió entre aquest i el bestiar 
  • Com a conseqüència, hi ha una millora en la qualitat de vida de les vaques

Així doncs, més que un sentit, podríem dir que el clam te diversos sentits, alguns dels quals són facilitar la feina del ramader, ja que estalvia temps i esforç. També millora la vida de les vaques, ja que permet tranquil·litzar-les en moments d’estrès, com és al buscar el vedell o les vacunacions, ajudant-les i calmant-les en moments d’estrès o angoixa. Tot això és possible doncs, gràcies a la connexió entre pagès i animal que el clam proporciona. Per tant, el sentit del clam és fer de vincle entre el pagès i el bestiar.

La intenció és el que compta

La meva intenció va ser, des d'un bon principi, aprendre el món de la pagesia i recopilar un coneixement que semblava quasi perdut, transmès de manera oral de generació en generació; una informació que no només es refereix a una sola cosa, com per exemple el clam, sinó que és tota una sèrie de coneixements relacionats entre sí i que han anat formant una realitat; podríem anomenar-la "el món de pagès". És una realitat de la qual no s’han deixat gaires testimonis escrits ─molt menys documents sonors─ i que poca gent ha mirat amb ulls estudiosos. Pocs són els que l’han observat o considerat pertinent per fer-ne un objecte d’estudi, no només específic d’aquest tema, sinó que contribueixi a crear un pont, una xarxa o un vincle entre aquesta "vida o món de pagès" i la resta de la societat.

Aquest va ser el principal repte del meu treball, juntament amb aconseguir crear un pont entre el "món de pagès" i la música ─o més concretament el so─ i el nexe que ho va permetre va ser el clam. En cap cas vaig pretendre crear una gran bibliografia (ni tan sols petita), o molts documents de testimonis orals; simplement vaig decidir absorbir, com si fos una esponja, tots els coneixements possibles i la manera que em va semblar més lògica va ser anant a treballar amb els pagesos, amb les vaques, i veure i descobrir aquest món des de dins, com a participant i no com a simple observador.

Tota la informació ve donada per la meva pròpia experiència, els documents escrits i les recopilacions audiovisuals i de so que he pogut realitzar. Podríem dir que la principal font bibliogràfica del meu treball vaig acabar sent jo mateixa. El gran problema amb què vaig haver de batallar és que no vaig trobar cap font documental on es parli explícitament del clam dels pagesos, fet que em va portar a creure que deuen ser molt escasses o inexistents. Sí que hi ha llibres que parlen de la vida al camp, de la feina de pagès o de les eines o els costums, tot i que la majoria expliquen temps passats, només parlen de la societat actual de passada, i no s'aturen a reflexionar o descriure el clam; simplement l’anomenen. El que vaig pretendre va ser omplir el buit que envolta aquest fenomen, destacar-lo com a una activitat important i interessant per ser estudiada i mirada amb atenció. Crec que és una part molt especial i viva encara del nostre patrimoni.

Esperit de superació

Per a mi el clam va ser també un pretext per poder fer allò que desitjava: conèixer més i més a fons el mon de la pagesia. Aprofitant que tenia un conegut que és pagès, li vaig explicar la situació i de seguida em va posar a treballar amb ell entre els poblets de Bruguera, Ribes de Freser, Pardines, Queralbs, Campelles i el Baell, a la Vall de Ribes. Així vaig poder estar tot un estiu submergida en aquest univers. 

Per determinades tasques de la feina de pagès, moltes vegades cal la col·laboració de diversos ramaders. D'aquesta manera els vaig anar coneixent tots i es va crear un intercanvi d’interessos: jo els ajudava amb petites feines i ells, sense ser-ne conscients, m’ensenyaven el seu món. Aquest procés va durar uns tres mesos de manera intensiva, però ha continuat de manera més intermitent fins a dia d’avui.

En un primer moment, vaig intentar deslligar-me del meu interès en el clam, fet que vaig recuperar un cop fet el treball intensiu de camp. Cal tenir en compte que el món de pagès és majoritàriament masculí, que els que s’hi dediquen acostumen a ser adults i són persones que normalment han viscut a la zona des de fa generacions. Per això vaig pensar que sent jo una noia, jove i de Barcelona, hauria de fer alguna cosa perquè em tinguessin una certa consideració. Anant a treballar amb ells, no només vaig poder ajudar en certa mesura, sinó que els vaig mostrar un gran interès i respecte per la seva feina. Així, quan va arribar el moment de fer les entrevistes, el seu interès per les meves preguntes també va ser molt més gran i sincer que no pas si només hagués anat a fer unes quantes gravacions en dies puntuals.

M’agradaria recalcar els tres obstacles que vaig haver de superar. Primer de tot, sempre em refereixo al món de pagès i no pas al món de pagesa; a la Vall de Ribes és un entorn exclusivament masculí. El segon va ser la meva edat, molt per sota de la mitjana dels pagesos de la vall, que ronda els 45-50 anys, tot i que també hi ha un petit sector de jovent. El tercer i últim obstacle fou la meva procedència, Mollet del Vallès, pel què directament em van catalogar com algú de Barcelona, conegut popularment com a 'pixapí'. Per tant vaig haver de demostrar que no hi havia cap impediment per una noia jove i de ciutat per poder fer dignament la feina de pagesa.

De cara al futur

El treball tracta de l’anàlisi sonora dels clams dels pagesos, però què passa amb les vaques? De cara al futur, crec que donaria una visió i enfocament molt innovadors si es fes el mateix estudi sonor però amb els sons del bestiar, disciplina coneguda com a zoomusicologia.

El que espero amb aquest projecte és que aporti informació sobre aquest fenomen sonor i que ajudi a la comprensió del clam no només a la Vall de Ribes, sinó a qualsevol territori. Seria molt interessant però, que la investigació no es quedés aturada aquí, sinó que seguís estudiant el clam en diferents països i regions, per veure’n les similituds i les diferències sonores, d’execució, els usos que se li dóna, la feina i la vida d’aquelles persones que el duen a terme, etc. Així doncs, encara queda molta feina per fer!

Article Clam3

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.