“La vida és així...”

Rosa Tamarit
Rosa Tamarit Latorre

Tècnica de Publicacions de l'Esmuc

Posa't en contacte

Tòpics i sexisme a les lletres de cançons

La música té la paraula
Altres publicacions
0
Share

Als anys cinquanta, Juanito Valderrama cantava: “tengo que hacer un rosario / con tus dientes de marfil / para que pueda besarlo / cuando esté lejos de tí”; una estrofa que, avui dia, faria fugir les dones esfereïdes i amb les mandíbules ben serrades. I és que les lletres d’alguns boleros, coplas, tangos o cançons de postguerra, interpretades al segle XXI i en sentit literal, donarien lloc a més d’una ordre d’allunyament o pena de presó.

No cal recular gaire per detectar estereotips de gènere en les cançons. Als anys del blanc i negre, gairebé totes les figures femenines retratades per la música popular eren o bé l’esposa i mare abnegada, o bé "l’altra”, l’outsider que, per haver-se saltat les normes, quedava exclosa de qualsevol dret. Corazón loco reflecteix perfectament aquests rols i l’actitud de l’home envers cadascun d’ells. Les dones, tant les “bones” com les “dolentes”, eren en qualsevol cas éssers sense entitat pròpia, supeditades al mascle i alliçonades ja de ben petites per assumir el seu paper (secundari) a la societat.

Si és cert que les cançons reflecteixen la seva època, trobar tòpics misògins en una òpera del segle XIX és previsible i justificat. El més preocupant és que, tossut i contra pronòstic, el sexisme es perpetua en el temps i va esquitxant per (desagradable) sorpresa també la música actual, des de la de grups ben populars com els Rolling Stones, Police o Guns and Roses, fins la de cantautors com l’ara qüestionat Joaquin Sabina, amb capítols sencers dedicats a la música melòdica italiana i al reggaeton.

Ha estat precisament aquest darrer estil el que ha generat un rebuig més frontal pel masclisme provocador de les seves lletres i posada en escena, davant del risc que els joves que habitualment escolten aquesta música acabin assumint com a normal el paper de la dona com a joguina sexual i el de l'home com a agent dominant i dominador. 

Tanmateix, de tots els estereotips reflectits a les cançons, el del mascle “benevolent” i paternalista tan abundant per exemple a la música country és molt més subtil i, per això, pot fer que les dones acceptin la dominació enlloc rebel·lar-s’hi. De fet, gestos encara freqüents, com pagar el sopar, sostenir la porta o enretirar la cadira a les dones són considerats com a cavallerosos, quan en realitat fan palesa la creença que elles (el “sexe dèbil”, l’anomenen) no es poden valdre per si mateixes.

Si és cert doncs que les cançons reflecteixen la seva època, la conclusió és clara: encara queda molt per fer.

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.