El parany del llenguatge

Assumpta Mateu
Assumpta Mateu

Professora de cant i de Lied a l'Esmuc

Posa't en contacte

Reflexions personals sobre la lliçó inaugural del curs

La música té la paraula
Altres publicacions
0
Share
Jorge Wagensberg
 

Jorge Wagensberg va ser el convidat en l'acte inaugural del curs 2015-16

A l'acte d'inauguració d'aquest curs de l'Esmuc, ens deia el senyor Wagensberg que els científics, els més avançats, s'estan trobant amb un problema: no tenen llenguatge per expressar allò que estan descobrint en l'implacable i arrabassador avenç en el procés d'investigació de la física i, al capdavall, de la vida.

Se m'acudia una pregunta: què diem quan parlem de llenguatge? A què anomenem llenguatge?

Si no recordo malament, ens deia també el senyor Wagensberg que nosaltres, els músics, teníem la sort de comptar amb un llenguatge universal que tantes coses podia expressar...!

Bé... no sé...

Un llenguatge en què el missatge sistemàticament sorgeix d'algú diferent de qui l'emet es pot considerar un llenguatge? ¿Podríem dir que el català és un llenguatge, si només el féssim servir per interpretar obres de teatre escrites per grans dramaturgs, però mai per comunicar-nos amb nosaltres mateixos ni per expressar espontàniament allò que se'ns acut o que volem compartir amb l'entorn? Si només ens dediquéssim a interpretar i reinterpretar l'obra d'altri, podríem triar quina obra representem, això sí, i segur que durant molt de temps fins i tot ens permetria descobrir parts de nosaltres mateixos que no reconeixeríem fora d'ella. Ens podríem convertir en grans actors. Grans artesans de l'ús, la bellesa i l'orfebreria de les paraules. Fins i tot en grans filòsofs i crítics literaris. Podríem viure i fer viure vivències ben interessants. Però... on quedaria la nostra connexió amb la part de nosaltres mateixos que nota què som, com s'expressa això que som i com fer-ho arribar?

Tots convertits en actors. Ningú parlaria en primera persona.

I d'això podríem seguir-ne dient llenguatge?

Però tornem encara a la ciència: a què es refereixen els científics quan parlen del llenguatge verbal?

N'hi ha alguns, els que han tingut i tenen connexions amb si mateixos i amb la vida més enllà del llenguatge tradicional, que ja fa temps que veuen que si la ciència s'ha de seguir explicant i teixint a través d'aquest llenguatge que usem, es topa amb una porta tancada. Però que el problema potser no és de la ciència, sinó del llenguatge. Que el llenguatge verbal només és una eina -una!- amb la que ens hem acostumat a fer servir el cervell. I que aquesta linealitat de pensament, aquest sant i esforçat regle, per llarg que pugui ser, i per molt que vulgui donar de si, sempre mesurarà metres lineals. Res més. De superfícies, ens en pot donar una remota idea. Més remota, de volum. Però, per voluntat que hi posi i que hi posem, res ens pot dir sobre la multidimensionalitat i el ves a saber. (Que, ben mirat, deu ser del que més hi ha!)

I això és així. Ves per on. Però mentre no ens n'acabem d'adonar, anem donant voltes i més voltes al pobre i desgastat regle que no té més cera que la que crema. Podem estirar-lo més i més. Estiraganyar-lo. Aplicar-hi metroconventors fisiconuclears de reacció megalopreminobelar, però el regle mai no ens podrà mostrar per on va la vida. El llenguatge verbal i el pensament desenvolupat a través d'ell només ens permeten percebre una extensió lineal de la vida. (O sigui, res).

Els més aferrissats enamorats del seu propi pensament desenvolupat a través del llenguatge neguen que hi hagi res més fora d'aquest pensament. Parlen de la “consciència” i la “matèria inconscient”. Com qui parla del que és i el que no és. Apa. Assumpte arreglat. Al cap i a la fi, si mesures el pes amb un termòmetre quedarà científicament demostrat que el pes no existeix perquè el termòmetre no el registra.

Però...

Però abans del llenguatge, després del llenguatge... col·locant el llenguatge en l'honorable calaix que li correspon, sempre hi ha hagut més vida més enllà.

La impremta, l'escriptura, l'oratòria i la retòrica, els tan autobombats mitjans de comunicació i tants personantges crescuts, admirats i retroalimentats pel seu inacabable i invasor bla, bla, bla han acabat girant el mitjó i el llenguatge s'ha menjat el pensament. I el pensament s'ha menjat la vida. I aquí estem.

Bastant perduts. Molt lluny de la terra i de la vida. Amb tot comprat i amb una globalitzada sensació de manca de sentit i de buit.

Queda la resistència. És clar. Sempre queda una llavor oblidada que espera trobar algun dia un polsim de terra per poder tornar la vida a la vida.

L'art podria ser una d'aquestes llavors. La música per exemple. Però ara mateix, una llavor una mica transgènica. Segrestada ella també pel llenguatge del pensament lineal i per la neurociència. Aïllada també de la terra i de la vida. De la humanitat de la persona i del seu saber al marge del saber. Del seu tan immensament savi no saber.

La música, usada pràcticament només per repetir discursos i no per buscar el camí de cadascú, no per cantar allò que la vida expressa de manera única i intransferible en cadascun de nosaltres, és una música molt poc poderosa.

La música era una línia de fuga. Era. O ho podia ser. Però se l'ha segrestat i se l'ha modificat genèticament per a que s'adigui a la lògica linealitat del bla, bla, bla. La pobra linealitat del bla, bla, bla que fa que només hi hagi lloc per allò que poc té a veure amb la vida de debò.

On queda la música com a preuada llavor que pot tornar la vida a la vida? La música com a vivència que ens permet sentir, notar, saber i deixar finalment de saber, que més enllà del pensament i de la capacitat del llenguatge que usem hi ha més vida?

Amb tot el meu respecte i agraïment per tota aquella bona gent que honestament ha cregut fer un favor a la música i a la humanitat afirmant que la música és un llenguatge, o afirmant que la música provoca un plaer intel·lectual que la neurociència podrà explicar algun dia, estimats, jo, sense cap més suport científic ni venerable que el meu honest, propi, íntim i viu no saber, us porto la contrària: la música, tal com jo la sento, no és un llenguatge -o almenys no en el sentit lineal de la paraula- ni és un objecte estètic que simplement activa una part concreta del nostre cervell. La música és una altra cosa. Va més enllà del que podem registrar amb les eines que normalment usem. I del que el status quo considera digne d'esmentar.

Si estem disposats a deixar les eines habituals i a sortir dels esquemes ni que sigui per un moment...

... ens trobem amb aquell moment màgic que tots hem viscut alguna vegada en la música.

En realitat, tots ho sabem, què és la música. I on ens pot dur. Però com que ho sabem amb una part de nosaltres que no pot sortir als diaris, ni a les estadístiques ni als doctorats, i ni tan sols es pot mesurar amb el regle del pensament lineal, no ens hi cap. I no ens la permetem.

Doncs avui em permeto dir que preferiria que la música no sortís als diaris. Que no sortís a les estadístiques ni als pressupostos.

Fins i tot diria que m'agradaria més que la música fos un llenguatge silent que anés cap endins. Que ens permetés reconèixer per on va la vida real de la que cadascun de nosaltres som portadors i canals.

Sí. Sé que em tiro pedres a la teulada.

Però és que potser, en aquest cas, quedar-se sense sostre seria una bona oportunitat per veure els estels.

Potser.

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.