Joan Guinjoan

Irene Collado
Irene Collado

Estudiant de Musicologia de l'Esmuc

Posa't en contacte

"El que més admiro de l'Esmuc és el grup de joves compositors de música contemporània que n'ha sortit"

L'entrevista
Altres publicacions
0
Share

Nascut a Riudoms, al Baix Camp, el 1931, Joan Guinjoan es defineix sovint com "un compositor del Mare Nostrum amb esperit cartesià", és a dir, ciutadà del món per bé que hereu de la seva terra natal, una persona extravertida, amable i plena d'experiències. La seva llarga carrera l'ha col·locat com un dels compositors catalans més importants, deixant al seu pas un ampli catàleg d'obres, premis i estrenes.

Em rep molt amablement a la seva casa de Barcelona, molt il·lusionat per l'entrevista ja que, segons em comenta, té una gran estima a l'Esmuc. En el seu escriptori, paper pautat i la seva col·lecció de pipes. La resta de l'estudi l'omplen una mar de llibres i dos pianos, un d'ells elèctric, encara que ell es considera "dels pocs que no tenen ni ordinador ni internet i continua component amb paper i llapis".

Per a qui encara no conegui el seu treball, i dins de la multitud de propostes compositives de les últimes dècades, on situaria la seva música?

A França van tenir un Olivier Messiaen que va unir la tradició amb l'avantguarda. A Itàlia van tenir Petrassi –encara que menys conegut–. A Polònia van tenir Szymanowski, i per això van tenir un Penderecki i un Lutoslawski. A Alemanya, quan va acabar la guerra, va ser l'època del post-serialisme en què hi havia bons artesans, però on la imaginació va quedar diluïda. Així i tot, d'aquest país van sortir compositors com Lachenmann. A Espanya, l'últim va ser Falla, un compositor que buscava, que investigava, però amb qui s'acaba un llenguatge que no donava més de si –prova d'això és L'Atlàntida–. El que va quedar després d'ell va ser El concierto de Aranjuez, perquè Gerhard va marxar a Cambridge. Als 50 van començar Luis de Pablo, Cristóbal Halffter... i 10 anys més tard vaig començar jo, quan vaig deixar el piano. Pràcticament es va començar de bell nou, ja que les fronteres estaven tancades. En aquest país s'ha fet una evolució immensa ja que sense tots aquests bagatges que altres llocs han tingut, ens hem anat creant a la nostra manera els nostres llenguatges, amb la nostra particularitat.

I com la definiria?

L'origen d'un compositor és molt important: jo sóc de camp i a més de platja, i crec que això hauria de influenciar el compositor. Et diré també que els anys compten molt. Tinc música d'una època que estic molt content d'haver-la fet, però avui no la faria. Actualment m'he tornat una mica clàssic en el sentit que la meva darrera obra, Recordant Chopin, la vaig compondre pensant en els nocturns de Chopin de la forma en què els tocava Horowitz quan el vaig veure per televisió. També depèn de la vida que ha portat cadascú. Jo he conegut la literatura romàntica i clàssica del piano, he estat "pianista de cafè" tocant tangos a París per guanyar diners. He conegut el jazz tocant al Jamboree, tocant molt malament [afegeix entre rialles]. Quan faig música, segurament que tota aquesta trajectòria deixa reminiscències en les meves obres. No sóc un compositor d'antítesi sinó de continuació i intento posar sempre alguna cosa de Guinjoan.

Ara que parla de la influència de tantes músiques diferents, com ha viscut els prejudicis musicals al llarg de la seva carrera fins al dia d'avui?

Recordo una època en què quan un compositor posava un cant popular en una obra deien: "Aquest ha sortit d'un manicomi!". Avui hi ha llibertat total, s'han perdut molts prejudicis. Encara recordo quan deien que la música de Montsalvatge "retardava", i la seva música avui té el seu valor. Personalment estic molt content d'haver conegut tot tipus de músiques, jazz, tangos, cúmbies... a mi m'agraden totes aquelles en què hi trobo alguna cosa que val la pena.

En quin estat diria que es troba la composició contemporània i quins camins creu que pot prendre?

Actualment són tantes les iniciatives, que jo em pregunto –una mica de broma–: seria possible avui trobar un sol compositor com un Stravinski o Bartók, o seria alguna cosa estranya? Avui dia es fa bona música, se'n fa poca, però hi ha gent jove que la fa. La llibertat total és una arma de doble tall ja que el que passa és que tot s'ha quedat en un estat relatiu i costa molt dir per on va la música actual. Crec que existiran les tendències que siguin: de freqüències, sorolls, timbres, harmònics, formes... però mentre existeixi l'ésser humà, hi haurà imaginació, poca o molta però n'hi haurà. I és veritat el que deia Einstein: "Si busques coses diferents no facis sempre el mateix". Si jo escolto una obra, el de menys és la fórmula amb la qual estigui feta perquè al final el que m'interessa és si, des de la meva sensibilitat, puc dir: "aquí passa alguna cosa".

S'ha dit moltes vegades que la música contemporània ha de ser explicada amb un discurs adherit perquè el públic l'entengui. ¿Personalment i enfocat a la seva obra, creu que aquest discurs és necessari?

Posaré l'exemple de dues obres meves: la Simfonia n º 3  Sincrotró Alba i Verbum. Quan em van fer els encàrrecs em van mostrar la maquinària del sincrotró i em van informar sobre el genoma humà... Jo, ignorant en aquests temes, vaig escoltar i ho vaig estudiar. Al principi els vaig dir que estarien encantats amb un bon compositor de electroacústica, perquè jo tinc el meu lloc, jo conec els meus instruments i la meva orquestra però el que em deien no ho podia traduir directament. Així i tot van insistir-hi i vaig realitzar els encàrrecs amb una condició: que no hi hagués cap discurs, ni científic, ni biomatemàtic, ni res. A partir de les seves explicacions dins d'aquesta nova temàtica –interessantíssima, per descomptat–, jo en vaig prendre el que, en la meva ment musical, podia excitar la meva imaginació i vaig intentar plasmar aquesta inspiració amb sons.

A la taula rodona del festival Mixtur d'enguany es va parlar de la situació de la música contemporània. A la pregunta de "per què les grans sales no programaven música del nostre temps?", la resposta de Santi Barguñó, el director de Neu Records, va trencar amb tots els tòpics: "La nova creació atrau un altre públic i necessita crear els seus propis espais". Creu que la música contemporània arribarà a reconciliar-se amb el públic o ha de buscar nous espais i un nou públic?

El pitjor de tot és que no se'n programa, els empresaris tenen por perquè els primers que no volen fer aquesta música són les "figures". Ara ha de ser gent jove que faci alguna cosa perquè algú interessat en aquesta música no en troba ni tan sols un cicle. Tenim un grup molt professional, per exemple, el Barcelona 216 però, quan fan un concert? Amb Diabolus in Música treballàvem perquè teníem un encàrrec, és a dir, un concert ben remunerat. Però ara als intèrprets els paguen una misèria i no hi ha dret, tan difícil que és preparar un concert.

Estic totalment d'acord en buscar nous auditoris, nous espais, perquè actualment la música no acaba amb un concert normal sinó que cada vegada l'espectacle compta més; no sé si per bé o per mal però en aquest moment és així.

Que això [Mixtur] s'hagi fet, amb unes condicions tan tristes per a la música contemporània com les que tenim en aquest moment a Barcelona, significa el primer gran èxit, sobretot des d'un punt de vista estructural, d'omplir un gran buit, de tenir un lloc. Encara que no els conegui personalment, estic encantat que algú hagi reaccionat. Però això ha de multiplicar-se com una bola de neu. Arribarà el moment en què es faci un concert i no només hi anirà aquell que li interessi la música contemporània –que és el qui impulsarà això en un primer moment–, sinó que hi assistirà qualsevol públic, qualsevol que s'interessi per la música.

I quin paper juga la divulgació en tot això?

A l'època que jo vaig ser crític musical, des de l'any 67 al 75 escrivíem pàgines i pàgines al Diario de Barcelona sobre música contemporània. Tots aquests noms com Schoenberg i Berg han desaparegut dels diaris, i tenen els cossos calents encara! Ja no parlem dels joves compositors: hi ha molts talents que ni es coneixen i això és una pena.

I quin hi juga, o millor dit, hi ha jugat l'educació pública obligatòria?

Bé, jo l'estat de les escoles públiques ara no el conec a la perfecció. El que sí puc dir és que vaig estar com a assessor musical de les escoles públiques de Barcelona del 72 al 78 i portava nou escoles d'educació general bàsica  –que era fins als 14 anys–. Els vaig fer iniciació musical des de Gabrieli fins a portar un sintetitzador a l'escola perquè veiessin el que era la música electrònica. Va ser una època meravellosa.

I pel que fa a l'Esmuc, què li sembla el plantejament pedagògic del grau en Composició?

Em sembla molt encertat que cada alumne tingui un professor fonamental tot l'any. Ara, en qualsevol conservatori les classes d'orquestració al meu entendre són vitals. Cal orquestrar obres bàsiques com la primera Simfonia de cambra Op. 9 de Schoenberg o la seva Op. 29, el primer moviment de Música per a cordes, percussió i celesta de Bartók, la suite d'Història d'un soldat (la part dels set instruments) i les Tres peces per a quartet de corda de Stravinsky i el Op. 22 de Webern, el segon moviment. No s'ha de fer per imitar sinó per conèixer, i després d'això que cada un desenvolupi la seva pròpia personalitat compositiva. El que més admiro de l'Esmuc és el grup de joves compositors de música contemporània que n'ha sortit, un testimoni directe d'aquesta música.

A més de rebre nombrosos premis al llarg de la seva carrera, fa unes setmanes se celebrava la 13a edició del que porta el seu nom: el Premi Internacional Joan Guinjoan. Què significa per a un compositor rebre un premi en un concurs –a més de la compensació econòmica–, i quin és l'objectiu del concurs Joan Guinjoan des de la seva fundació fins avui?

El compositor en sent el suport, veu que hi ha un interès pel que fa. Econòmicament, l'únic premi que val la pena és el del BBVA, que et donen 400.000 euros nets i que solen atorgar a científics –solen haver-hi moltes crítiques quan l'han donat a compositors–. Però amb un premi com el de l'Esmuc, en el qual pot haver pocs diners, l'important és que es toca l'obra i així és com es comença. El seu objectiu és divulgar i promocionar la música contemporània. A més, des d'un punt de vista qualitatiu, es presenten obres de primeríssima qualitat, i això és prestigi per a l'Escola.

Per acabar, pregunta obligada: en què està treballant ara?

Estic treballant en una obra per a acordió i orquestra on estic patint una mica, però val la pena perquè la tocarà l'Iñaki Alberdi, que és un instrumentista fantàstic. Jo volia fer una suite... i ja veurem com acabarà. De moment tinc dos moviments de tres i s'ha de estrenar d'aquí a poc. Després tinc dos encàrrecs pendents, una òpera de cambra però d'estil una mica desenfadat, anti intel·lectual, similar a El diari, i una altra obra en motiu de l'Any Internacional de la Llum.

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.