La música que puntualitza la festa

Anaís Falcó
Anaís Falcó Ibáñez

Graduada en Musicologia per l'Esmuc

Posa't en contacte

Sant Sebastià a Cadaqués

0
Share
Sant Sebastià
 

Sardanes al migdia

Entrar en festa implica sortir de la quotidianitat. El dia de festa és un dia sagrat pel poble que el té, i a Cadaqués és també així. Sant Sebastià és l’ermita que hi ha fora del nucli urbà, elevada a la muntanya, i és a la vegada la festa que s’hi celebra un cop l’any per la diada del sant. És una d’aquestes festes en què es puja al santuari a fer la missa i a la vegada es dina pel voltant. L’espai i el temps es construeixen únicament per a aquest dia, i la música és l’encarregada de dotar de contingut la narració del temps i enllaçar els elements de l’espai figurat.

Quan percebem el poble

Pujar en una ermita comporta un desplaçament que sovint es fa a peu. Durant aquest desplaçament es transporta el cos cap a la festa. Distanciar-se del poble per poder sentir-lo provoca fer-lo abastable i construir-lo amb aspectes simbòlics i sensorials, despullar-lo. Des de dalt del santuari el poble es veu amb les distàncies reduïdes entre les cases. Anna Maria Dalí ho descriu així: “Un cop a dalt, Cadaqués es veu petit, molt petit, però tot ell té una perfecció de miniatura.”[1] I així es troba la gent, en un espai en miniatura que només és possible un cop l’any. L’anècdota que ho explicita és que l’ermita és propietat privada i només s’hi pot anar d’aquesta manera aquell sol dia durant l’any. Allà, el cos és excitat a través de tots els sentits i s’entra en una situació que sensorialment s’allunya del dia a dia més auster: el fum, l’allioli, l’apinyament de cossos en ser dins a missa, les salutacions visualitzades constantment i el so d’instruments i de veus que criden, parlen i canten.

Veure la música participant com una percepció sensorial més, a l’hora de formar una construcció de ritual, és quelcom que els musicòlegs Jaume Ayats, Anna Costal, Iris Gayete i Joaquim Rabaseda han anomenat “retòrica dels sentits”.[2] Si es planteja així, es pot analitzar perquè uns moments són emocionalment més forts i com s’hi arriba. El cant dels goigs pot ser-ne un exemple. Els goigs es canten al final de la missa. La missa, en ella mateixa ja es construeix amb espera i seguint una retòrica pels moments més culminants, o el mateix miracle. La gent s’ha desplaçat, ha fet un got de vi, s’ha amuntegat a dins l’església i allà s’ha sentit el silenci de la massa i les veus de tots conjuntament. L’església es troba tota encesa amb els ciris i les decoracions de flor seca i el cant dels escolans i del cor d’homes va apareixent amb proximitat, i fugint dels cànons estètics acadèmics. Un cop s’ha combregat i es dóna per finalitzada la missa és quan tothom s’encén a cantar els goigs. Els goigs expliquen la raó de ser allà, aproximen la part celestial amb la terrenal propera, i sobretot, al·ludeixen al propi territori. A vegades, la gent que no ha volgut assistir a missa entra per sentir cantar els goigs. És un moment en què se sent, amb tots els sentits, el grup present, el grup que només podia ser imaginat en altres situacions. És un moment d’himne del poble i de la festa.

En el cas de Sant Sebastià, concretament, trobar-se i reconstruir el poble és la finalitat de la festa. Cadaqués és un poble que rep una gran quantitat de turisme al llarg de l’any, però sobretot durant “el bon temps”. El nombre de forasters pot superar sis vegades la població durant el mes d’agost. Tot i així, hi ha un hivern, un temps de clima dur, d’accentuació de l’aïllament i de retrobament. El lloc queda separat de l’Empordà pel final dels Pirineus, i obert al rigor del mar. És un petit territori que s’ha construït de manera única i amb els trets identitaris molt marcats. Viure-hi tot l’any es basa en la il·lusió de continuar sent com s’és i retrobar-se lluny de la pàtina que els difumina a l’estiu. El calendari econòmic es basa a l’entorn d’aquest bon temps i l’hivern és necessari per posar-ho tot a lloc. No es pot ser amfitrió tot l’any. A l’hivern cal trobar-se amb el nucli de Cadaqués, sense forasters, i orgullosos de tenir aquest contrast estacional marcat. 

Ermita de Sant Sebastià

Ermita de Sant Sebastià

Les festes d’hivern passen a ser no només un fet, sinó necessàries. Serveixen d’eix i de culminació d’aquest moment de construir-se com a poble. Per tal raó, la il·lusió de fer la festa es basa en aquest retrobament lliure de qualsevol estranger. Tot foraster suposarà una pèrdua d’il·lusió i una possible destrucció de la mateixa festa. La festa és viva quan manté el sentit social que la fa ser. I és que la festa no és merament un gaudi, molt menys lleure, sinó un temps de reconstrucció tens i a llocs com Cadaqués, bàsic. A Sant Sebastià la música i el ball esdevenen moments de culminació d’aquesta recerca dins la festa. Responen a la necessitat de percebre el grup individualment.

La música que fa el temps

“El temps és una muntanya que es desengruna
a les mans de milers de buscadors de plata.
Anostrem almenys aquestes hores
i fem que hi hagi llum a la memòria.” (8-11)[3]

Tel-Aviv, Manuel Forcano 

Les festes d’hivern es marquen per la foscor al voltant del solstici d’hivern. Segueixen tot un cicle que va de Sant Martí, a mig novembre, fins Carnestoltes. En aquest temps es troba un moment molt rellevant a la societat: el Nadal i el canvi d’any. Esdevé un temps de regeneració en l’escassetat que presenta la natura. En aquest moment del calendari s’hi han acumulat un seguit de contrastos amb aquest fred que presenta l’hivern. Abans de Nadal es celebra la fertilitat, de la terra o les persones, culminat amb el Nadal i la seva focalització a la infantesa. L’absurd i l’excés van prenent possessió, i passat Nadal es celebra, amb optimisme, que tot tornarà a néixer, com ho ha fet el sol, o el nou any. Tot pot culminar amb la gran disbauxa del Carnaval.

Sant Sebastià és una festa marcada per les poques hores de sol. La foscor fa que el dia sigui curt, i per això s’intenta ser a dalt l’ermita el més d’hora possible. Els joves són els primers que volen ser-hi i veure-hi sortir el sol, i també els últims a marxar-ne. Durant aquest dia s’és en un altre espai, i també s’és en un temps que fuig del de la quotidianitat. L’organització del temps no es basa en les hores del rellotge. De la mateixa manera que l’espai existeix d’aquesta manera només un cop l’any, el temps també. A la vegada, la sensació és que tot sigui etern. Un país de “Mai més” que fa que les fotografies siguin sempre en la mateixa situació, però la gent  canviï i sigui la mostra del pas del temps. La percepció que se’n té és la d’un cicle d’un dia que un cop l’any es repeteix. Aquesta il·lusió provoca que la festa es modifiqui per si sola, i la discontinuïtat històrica no sigui present a l’hora de viure-ho.

En aquest espai temporal de la festa la música s’encarrega de puntualitzar els moments que organitzen el dia en relació al sol.  Quan es narra el dia de la festa es fa seguint una successió de continguts. En aquest cas: es puja, hi ha la missa i es canten els goigs, després hi ha tres sardanes, aleshores es dina, després hi ha jocs i es ballen patacades, tot seguit es baixa i hi ha sardanes al poble. Els moments musicals emmarquen estones amb contingut i ajuden a imaginar i sentir la successió del temps en el dia de festa. A més a més, quan es balla l’emoció és la més forta, la que es busca, i la que fa que la festa sigui reeixida. Així es pot entendre la importància de recordar aquestes estones. La música actua de divisòria del temps dotant de contingut emotiu i sensorial certs moments del dia.

a) Missa i goigs

Quan es fa la missa és la raó original de ser allà, és la resolució del fet de pujar fins l’ermita i no quedar-se al poble. El model de cantar dels escolans i el cor d’homes durant la missa no respon als cànons estètics i models acadèmics. Potencien el mode 1 de la veu, l’anomenada veu de pit, per buscar la potència de certes vibracions que provoquen el conjunt de veus i una entrega corporal més gran. Aquests models fan que l’activitat tingui un interès per als qui en participen. No s’ha de complir amb cap imatge cap a fora, el que es vol sentir és l’experiència de cantar plegats i sentir-ho corporalment, i aquests models ho permeten.

Un cop acabada la missa tothom canta els goigs. Es pot cantar llegint el full de goig, o si més no, la tornada és el que pot arribar a sortir de la boca de cada individu: “En Pení aspre muntanya, oh què consolació.” Els goigs tanquen aquest moment per donar pas a l’emborratxada dels sentits amb els excessos de la festa.

Cant dels goigs. Autor, Gianni Ginesi

Cant dels goigs. Auror: Gianni Ginesi

b) Sardanes i dinar

Sortint de l’església hi ha tres sardanes que un cop acabes indiquen que és hora de dinar. Les sardanes impliquen el ballar, i per tant permetre relacionar-se i divertir-se, lluny de ser una dansa simbòlica de catalanitat. Els músics tenen un paper distingit, i són els únics que són servits al dinar, ocupant l’interior de l’església. L’orquestra, i és així com s’anomena la “cobla” a Cadaqués, ara ja no fa l’ofici, però hi havia tocat en anys anteriors. Els músics són l’únic element del dia pagat per l’ajuntament. Per tal raó, a través del tractament en l’elecció de la cobla, la informació que se’ls ha donat i el resultat, es pot demostrar una implicació menor o major per part de l’ajuntament amb la festa. L’elecció dels músics pot esdevenir el resultat de l’actuació del poder, i la representació de poders és quelcom present en l’espai festiu. La ballada de sardanes es troba en un moment d’aperitiu, de migdia i d’alegria. Per tothom, hagin entrat a missa o no, esdevenen una marca que l’ofici s’ha acabat i que s’obre l’hora del dinar.

El dinar es fa en colles distribuïdes per totes les feixes. Els més joves es disposen als llocs més elevats, als límits de l’espai de la festa. Els més grans es situen a prop de l’ermita. L’organització per colles és un preàmbul i una construcció bàsica per després poder fer-ne la de grup. Formar part d’una colla vol dir formar part d’un grup del poble. Un foraster difícilment pot formar part d’una colla i és per això que ser-ne d’una vol dir formar part del poble. Cada colla té el seu espai que cada any es repeteix. No es diu, però cada una en té el seu i no un altre, es respecta. L’espai de cada colla és un dels codis implícits i tensos de la festa, que trencar-lo podria comportar conflicte. Aquest espai es marca amb el foc del menjar, el cistell i la mateixa gent sent-hi. A partir d’aquí cadascú va deambulant entre les colles per saludar-se i compartir, amb el gust, el menjar i beure. És una durada de petits enllaços i de suma de relacions entre la gent del poble. Un foraster intentant fer com un local pot causar el conflicte, perquè ja d’entrada aquell que ningú ha convidat significa la desil·lusió de realitzar la festa, i la tensió inherent pot sortir a la llum. El dinar, segons com, és degustar el propi territori. Pot ser problemàtic, ja que alguns aliments locals poden estar en conflicte. És el cas de les ‘garotes’, eriçons de mar, què a causa de la seva explotació en grans vaixells de fora han passat a no haver-n’hi. L’allioli, és aleshores el gust fort que lliga tots els aliments presents, i motiu de tast entre colles.

c) Patacades i jocs

Passat el temps de dinar, l’estómac ple, el vi fent efecte i el goig d’haver-se trobat amb la gent, vénen els jocs, però sobretot, les patacades. Marquen el final del dinar i l’inici de començar a baixar, perquè és el moment en què el sol es pon a la muntanya. Les patacades són un ball cantat en què es permet transgredir, mitjançant quartetes satíriques, dient missatges pujats de to, rancúnies amb ironia, absurditats i exaltació d’un component eròtic.[4] Es ballen en rotllana, agafats de les mans, fent sardana. El moviment dels braços i el desplaçament caminat segueixen l’estructura que es canta, variable en cada ocasió. Les quartetes, pròpiament les patacades, les canta un de sol mentre el grup les repeteix. Les sàtires varien i es diuen segons l’atzar porta a la memòria. N’hi ha que són necessàriament consecutives. A diferència del que es pot pensar per assimilació a altres models és que hi ha una improvisació seguint un diàleg, o que hi hauria sigut en algun temps, però les patacades segueixen un altre model, i segurament l’haurien seguit anteriorment. Fan un repàs local del poble i de la situació i diuen les barbaritats d’unes corrandes que tots han sentit i que s’adapten en cada època i situació. Es troben en un moment de fer neteja i transgredir per tornar a recomençar un cop passades, com el testament d’un Carnestoltes. Ballar, fer, cantar o dir patacades vol dir aquest moment i no pas una tonada en sí. Apareixen en situació de cant ballat, i per tant, altres cançons de disbauxa hi són presents de tant en tant. Moviment i veu formen uns gestos dialogant, només possibles amb el grup, i passa a ser un moment de revisió i reconstrucció del poble fonamental. Tot i així, per la seva peculiaritat i casualitats que han fet tenir aquest model viu i present, hi ha hagut una sobrevaloració i per tant un lleuger procés de folklorització.[5] Això ha provocat que l’ull de forasters interessats per un suposat model de ‘cançó amb text improvisat’ es desplacés a formar part de les patacades fent que perdés interès per una part de la població, sobretot els més joves, que no veuen la gràcia de riure entre desconeguts ni la transgressió que suposa.

Patacades. Autor, Gianni Ginesi

Patacades. Autor: Gianni Ginesi

Acabades les patacades se segueixen fent jocs mentre uns quants recullen i van baixant la muntanya. És un temps de sensacions barrejades, havent dinat, cantat i ballat, que es volen mantenir tant com es pugui. Els jocs que es fan permeten una altra relació entre la gent i demostracions de força, exaltant el cos i amb violències controlades. El ‘borinot’ és un joc en què es pica, el ‘mare’ és de força i resistència, tots dos d’astúcia. També es salta a corda. El saltar a corda també provoca un cant entre petits i grans combinat amb el salt. Els jocs apareixen a la tarda, i omplen espais de temps més suaus i de transició entre moments culminants.

d) Cap de Creus

Un cop s’és a baix hi ha una ballada de sardanes. Allà al poble, el sol s’ha post més tard i encara queda claror. Però, durant el ball la llum va desapareixent. Els músics toquen, uns quants ballen, altres beuen més al Casino i molts salten a corda tot cantant. Finalment ve l’última sardana, que és la que ha esdevingut l’himne implícit de Cadaqués: Cap de Creus, de Rafael Cabrises (1888-1950). Aquesta sardana té lletra composta per Joaquim Gay, i és en gran part sabuda per la gent de Cadaqués. Aquesta sardana la va a ballar tothom qui encara és allà. Per a molts, sobretot joves, serà la única sardana que ballen a l’any. Passa a ser una sardana esbojarrada, cantada en els trossos que la sil·labització de la lletra i el ball ho permeten, i que coincideix en el moment de la última claror. La sardana esperada, esbojarrada i més participa apareix just en el moment en que s’entra en la foscor absoluta. És la puntualització del moment, i és a la vegada la síntesi del que són les festes d’hivern: un contrast ple d’absurditats, excessos, alegria i sentiment de grup amb la fredor de l’hivern.

Sardanes al capvespre

Sardanes al capvespre

La música en moments concrets de col·lectivitat crea successió i consciència temporal a la festa. Amb la música hi ha punts àlgids i culminants al dia que ajuden a separar cada moment de manera contínua. El sol s’hi està poques hores i s’aprofita cada moment i espai de temps per viure amb els cinc sentits desperts, per sentir la comunitat local. Les campanes sonen de bon matí al poble i no marquen les hores: diuen que és festa, un nou temps, i que toca pujar a l’ermita, a aquells que encara no són a dalt mentre surt el sol. La successió de cantar a missa, fer-ne himne dels goigs, ballar, dir amb permissivitat quan es canta i finalment ballar i cantar la sardana del propi territori és la que ordena la jornada. En el dia de festa s’hi van sumant percepcions diverses, però la gestió dels moments culminants la fa intrínsicament la música, mentre puntualitza els diferents moments del dia en relació al sol.

Bibliografia

Jaume AYATS, dir. (2006). Córrer la sardana: balls, joves i conflictes. Barcelona: Rafael Dalmau, editor. ISBN: 84-232-0698-X

Jaume AYATS (2007). Les chants traditionnels de pays catalans. (Isatis). Tolosa: Centre occitan des musiques et danses traditionnelles Tolouse Midi-Pyrénées. ISBN: 978-2-950847-44-7

Jaume AYATS (2009). Explica’m una altra cançó: Tió, Nadal i Reis. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. ISBN: 978-84-232-0736-7

Jaume AYATS (2010). “Cantar allò que no es pot dir: les cançons de Sant Antoni a Artà, Mallorca” dins Revista transcultural de música. [EN LÍNIA]. Desembre 2010. Núm. 14. Sibe, Sociedad d’Etnomusicología. [Data de consulta: 3 de gener de 2011]. ISSN: 1697-0101 Disponible a: <www.sibetrans.com/trans/trans14/art14.htm>

Jaume AYATS, Anna COSTAL i Iris GAYETE (2010). Cantadors del Pallars: cants religiosos detradició oral al Pirineu. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. ISBN: 978-84-232-0744-2

Jaume AYATS, Anna COSTAL, Iris GAYETE i Joaquim RABASEDA (2011). “Polyphonies, bodies and rhetoric of senses: latin chants in Corsica and the Pyrenees”. Dins Transposition: musiques et sciences sociales. [en línia]. Gener 2011. Núm. 1 “Polyphonie et société”. Fabula. [data de consulta: gener 2011]. ISSN: 2110-6134 Disponible a: <http://www.transposition-revue.org/article/polyphonies-bodies-and-rhetoric-of?lang=fr>

Franco CARDINI (1983). Días Sagrados: Tradición popular en las culturals Euromediterráneas. Barcelona: Editorial Argos Vergara, 1984. ISBN: 84-7178-894-2

Anna Maria DALÍ (1951). Tot l’any a Cadaqués. Barcelona: Editorial Joventut. [s.n.]

Anaís FALCÓ (2011). Patacades, parenostres i sardanes: documentació i anàlisi de la festa de Sant Sebastià de Cadaqués. Joaquim Rabaseda (dir.). Projecte final. Barcelona: Escola Superior de Música de Catalunya

Manuel FORCANO (2000). “Tel-Aviv” dins Corint. Barcelona: Edicions Proa. ISBN 84-8437-102-6

Claude GAIGNEBET (1974). Le carnaval: essais de mythologie populaire. París: Payot. ISBN: 2-228-27270-5

Josep MARTÍ (1996). El folklorismo: uso y abuso de la tradición. Barcelona: Ronsel. ISBN: 84-88413-43-2

Josep MARTÍ (2010). “Entendre una festa” a Francesc VICENS (2010). Diguem visca Sant Antoni: una aproximació musical a la festa. Palma: Edicions Documenta Balear. Pàgs. 11-16. ISBN: 978-84-15081-30-2

Edward MUIR (1997). Fiesta y rito en la Europa moderna. Madrid: Editorial Complutense, 2001. ISBN 84-7491-597-X

Joaquim RABASEDA (2009). “Les nadales i el malestar de la felicitat”. L’Avenç, núm. 352, desembre, pàgs. 70 i 71. ISSN: 0210.0150

Josefina ROMA (2009). “Les ermites com a nus de contradiccions”. Revista de música i cultura popular Caramella. Juliol-desembre 2009, núm. 21. Pàgs. 4-7. ISSN: 1888-0827

Joan SOLER i AMIGÓ, dir. (2006). Tradicionari: Enciclopèdia de cultura popular de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. ISBN (Enciclopèdia Catalana): 978-84-412-1390-6

Francesc VICENS (2010). Diguem visca Sant Antoni: una aproximació musical a la festa. Palma: Edicions Documenta Balear. ISBN: 978-84-15081-30-2

Agnès VILLADARY (1968). Fête et vie quotidienne. París: Les éditions ouvrières. [s.n.]

Notes

[1] DALÍ, 1951:10.

[2] AYATS, COSTAL, GAYETE i RABASEDA , 2011

[3] FORCANO, 2000: 60 [v.10-11]

[4] Exemples de patacades:  Ex. 1. “Una barca en veig venir│carregada d’estisores│per tallar ses males llengües│a ses dones xerradores.” (FALCÓ, 2011: 103-P4). Ex. 2. “Una figa per ser bona│ha de tenir tres senyals│sequillona, colltorcida i│pessigada d’es pardal.” (FALCÓ, 2011: 104-P20)

[5] Terme utilitzat segons MARTÍ, 1996.

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.

Números anteriors
Veure tots els números de L'ESMUC digital