Els efectes de la crisi en l'ensenyament musical

Oportunitat o amenaça?

Diuen que en xinès "crisi" s'escriu amb dos ideogrames, el de "perill" i el d'"oportunitat". Els més entesos afirmen, però, que tampoc és ben bé així, que el segon caràcter més aviat vol dir "punt crucial". Potser tampoc és del tot veritat que la crisi actual, en el món de l'educació musical, és un moment d'oportunitat, sinò més aviat una cruïlla decisòria cap a diversos destins. Quins poden ser els de més trajectòria, com ens hem de reinventar, com sortejar els obstacles que el moment ens imposa?

A dues veus
Altres publicacions
0
Share

Professor del Dept. de Teoria, Composició i Direcció. Cap del departament entre 2001 i 2014

Cap del Departament de Producció i Gestió de l'Esmuc

Resultaria ociós fer un escrit sobre les amenaces que la crisi representa per a l’educació musical. Qualsevol afectat en podria esmentar diverses quan, de fet, algunes d’aquestes amenaces ja han passat a la categoria de fets consumats. La situació a la base de la piràmide —les escoles de música— ha quedat en molts casos per sota de la precarietat, obligant a un esforç enorme per part d’unes famílies ja molt castigades per altres vies, mentre que al nivell superior ens trobem, de la mà d’un fort increment de matrícules en alguns centres, amb uns nivells salarials del tot indignes de la trajectòria professional i altíssima especialització que defineix bona part del professorat. Uns nivells salarials que finalment comencen a representar una seriosa amenaça per a la sostenibilitat dels aspectes qualitatius necessaris per a la competitivitat i inserció en el mercat nacional i internacional, objectiu d’aquest tipus d’estudis.

Si l’amenaça per l’educació musical és forta i va fent camí, no cal dir que, pel que fa al panorama laboral d’aquells estudiants que van acabant els estudis de grau i han d’incorporar-se al mercat professional, la crisi no ha fet sinó empitjorar una situació social i de consum musical que a casa nostra ja era enormement deficitària. Podem dir que plou sobre mullat.

L’augment necessari de preparació, esforç i qualitat en l’alumnat, fet que podria comportar un mercat amb menys oportunitats i, per tant, més competitiu, no és una equació que pugui funcionar en un mercat precari, mancat de recursos públics i privats, sovint endogàmic i amb programadors reincidents. És novament la sortida a l’estranger i l’exercici a nivell internacional allò que pot animar els nostres estudiants a cercar l’excel·lència com a única via per inserir-se amb possibilitats d’èxit en un mercat molt exigent i competitiu. 

La crisi, per als centres educatius, hauria de suposar una exigència per reestructurar i optimitzar el seu funcionament en funció dels seus resultats educatius, que caldria mesurar, amb criteris objectius, pels nivells de qualitat, de professionalització i d’inserció laboral assolits pels seus graduats.

Però si bé és cert que la crisi genera major competitivitat entre els professionals de la música presents i futurs, no ho és menys que també en genera entre els centres educatius que han de lluitar per mantenir un nivell de qualitat, de resultats, de demanda i de prestigi que justifiqui i els procuri el màxim de recursos i ingressos necessaris. Empesos per aquesta exigència, la crisi potencia i accelera l’aparició de nous programes i estratègies educatives per guanyar mercat i trobar noves formes de generar ingressos. L’oferta de cursos i màsters que va apareixent a molts centres de l’estat, la cursa per fer-se un lloc en el mercat d’educació a distància, la col·laboració amb altres centres amb ensenyaments i propostes artístiques “musicalitzables” (dansa, teatre, cinema, arquitectura...), la cerca de la visibilitat social i del reconeixement professional, són elements impulsors de noves dinàmiques i formats que poden ajudar a renovar i repensar els ensenyaments musicals i que poden acabar aportant una renovació en la manera d’entendre tant l’ensenyament com la mateixa professió de músic, obrint el seu exercici a una major diversitat de camps, de formats artístics i d’oportunitats professionals que les contemplades tradicionalment. La urgència per trobar noves fórmules per apaigavar els efectes de la crisi portarà segurament a intents poc o mal dissenyats, excessivament improvisats i infructuosos, quan no contraproduents. Però tot i que no sembla que l’imperatiu econòmic hauria de ser el millor motor ni la més saludable de les motivacions per a repensar i introduir nous esquemes en el món i en el pensament de la formació musical, el cert és que aquí, com en altres camps, sovint és la necessitat la que desperta l’enginy. La renovació sol néixer fruit de les crisis que converteixen els models en caducs, i rarament es produeix en èpoques de comoditat i reafirmació. Tancant el cercle, podríem dir que són precisament les amenaces les que poden empènyer a l’acció i a la recerca de noves oportunitats.

Tot i que això no hauria de portar ningú a celebrar el mal moment que travessem ni, encara menys, a justificar l’impacte terriblement injust i devastador que la crisi està tenint en moltes persones, així com en el panorama musical general, qui sàpiga veure més enllà de la urgència de cobrir necessitats de finançament puntuals i aprofiti per trencar inèrcies, per construir i impulsar noves dinàmiques de forma sòlida, meditada i amb encert, serà qui acabi sortint reforçat quan la crisi comenci a afluixar. Pel contrari, qui només hagi treballat amb objectius pecuniaris a curt termini, desballestant els fonaments de qualitat i prestigi per generar un estalvi immediat o a curt termini, quedarà definitivament relegat quan la crisi deixi de ser l’excusa per camuflar la davallada, i haurà perdut definitivament la cursa amb els seus competidors. Qualsevol pot funcionar raonablement bé en època de vaques grasses. És precisament en època de crisi que es posa a prova la capacitat i solidesa de les persones i les institucions.

La crisi és el (segon) gran tema del moment. Tots estem preocupats i tots en patim les conseqüències. Des de la proximitat d’amics o familiars que estan a l’atur i que viuen en una situació propera a la desesperació, a treballadors públics que pateixen una reducció dels seus salaris (sovint sota aquest eufemisme d’eliminació de la paga “extra”, que és una reducció del sou anual i que els qui tenim dotze pagues ho experimentem amb més claredat que ningú), a unes retallades que afecten de manera directa serveis públics bàsics com la sanitat i l’educació. Aquesta realitat objectiva amb greus efectes en la qualitat de vida de les persones, també té unes conseqüències de carácter més intangible: la inseguretat sobre el present i sobre el futur, la por, la manca d’il·lusió… En definitiva, la crisi és fonamentalment un problema molt greu, el problema col·lectiu més greu que tenim. I no es veu cap llum a curt ni a mig termini perquè no només forma part de les crisis econòmiques de carácter cíclic, sinó que té un important component estructural, sistèmic i global.

Per tant, donar arguments a favor dels elements és una tasca difícil. No voldria semblar un d’aquests nous xarlatans de fira que, en format power-point i inspirats en llibres dels que vénen als aeroports, diuen frases tan cíniques com buides de contingut: que tota crisi és una oportunitat o que, en japonès, crisi té un significat positiu. Molt bé −em venen ganes de contestar−, i els aturats ¿com han de pagar els lloguers?.

Ara bé, en l’àmbit de la cultura sí que podem aprofitar la crisi per sortir d’una crisi que ja teníem, però que la bonança econòmica ens permetia dissimular. Per una banda, hi ha una qüestió de legitimitat i per una altra de gestió i eficiència.

La cultura no necessita cap procés de legitimació especial. La creació, la producció, el consum, la programació musical són activitats que els individus o els col·lectius tenen el dret a desenvolupar sense retre comptes a ningú ni sobre el seu sentit, ni sobre la seva justificació última. No obstant això, quan ens referim a polítiques culturals, a recursos públics destinats a la la cultura sí que cal legitimació, sentit. I durant massa temps hem donat per suposat que el sentit, a les polítiques culturals, li venia “de fàbrica”. La cultura és un bé, l’Estat ha de protegir-lo i els discursos sobre la seva legitimitat són, en últim terme, un exercici de retòrica. Però la crisi ens ha posat davant del mirall del que som. I no n’he sortit massa ben parats. Les protestes contra les retallades en sanitat o en educació han tingut al darrera un suport ciutadà força generalitzat. En canvi, quan des del sector cultural (i hi incloc els ensenyaments artístics superiors) ens hem girat per veure com la ciutadania per a qui treballem donava suport a les nostres reivindicacions, hem constatat que estàvem sols. Les reclamacions pel dret a la cultura han esdevingut corporatives. Legítimament corporatives, però només corporatives. I això ens hauria de fer pensar.

Relegitimar la política cultural. Aquest és el primer repte que ens planteja la crisi. Fer veure tothom que allò que nosaltres sabem o creiem (que els serveis culturals són un pilar bàsic de l’estat del benestar) és cert. I ho és perquè resol situacions concretes. Perquè el benestar, la felicitat, la capacitat crítica, la qualitat de vida, l’aprofundiment de la democràcia, hi tenen molt a veure. I no només com a conceptes abstractes, que també, sinó com a factors concrets en els quals incideix allò que fem des de la creació i la cultura. Entendre que com a músics, com a intel·lectuals, com a creadors, si ens movem en l’espai públic i amb recursos públics hem de tenir clar per a qui treballem: per a la ciutadania. Reforçar i repensar aquestes reflexions des de la vessant més pràctica possible és un dels efectes positius que pot tenir la crisi, sempre i quan la pròpia crisi ens permeti sobreviure.

L’altre gran repte està en el com. En una època de crisi és més necessari que mai gestionar amb la màxima eficiència i donant sentit a allò que fem amb tots els recursos. Això significa prioritzar, però també significa prendre decisions valentes. També implica que cal retre comptes i que cal posar la màxima imaginació a l’hora d’obtenir recursos extraordinaris. En definitiva, que cal fer allò que des de sempre hauríem d’haver fet però que ara ens ve imposat per una realitat molt tossuda.

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.