Músics espanyols a l'exili

Laura Nogueras
Laura Nogueras

Llicenciada en Humanitats i graduada per l'Esmuc

Posa't en contacte

La creativitat artística que neix d'una vivència traumàtica 

6
Share
Pau Casals
 

En silenciar el seu violoncel, Pau Casals va fer el major sacrifici de la seva vida; el seu exili polític es va convertir en un empresonament artístic.

Al llarg de la Història hem vist com molts pobles s’han vist obligats a fer les maletes i buscar una nova llar lluny de casa seva. En principi, direm que ningú no deixa la seva terra si no és per una causa major. Ningú no se’n va a l’aventura per gust, ans al contrari, la majoria dels mortals volen viure tranquils i progressar a la terra que els ha vist néixer. El segle xx, amb la Guerra Civil Espanyola, primer; la Revolució Soviètica i l’eclosió dels feixismes més tard, viurà l’auge de les migracions per motius ideològics; pot dir-se que serà un segle pròdig en trasbalsos de població que modificaran el mapa de la intel·lectualitat mundial. 

Sis compositors (Salvador Bacarisse, Pau Casals, Manuel de Falla, Robert Gerhard, Rodolfo Halffter i Jaume Pahissa) van haver d’abandonar aquest país per qüestions polítiques, exiliar-se i començar una nova vida lluny de casa; sis intel·lectuals que aparentment no tenien gaire relació entre ells, però que a partir de la seva vida a l’exili compartiren experiències similars.

Ambient cultural abans de la Guerra

Per entendre per què tots aquells músics van haver de fer les maletes i marxar, és interessant veure què va succeir a Espanya abans que esclatés la Guerra Civil, no només a nivell polític i social, sinó també en l’àmbit cultural. Per començar, cal distingir dos focus culturals essencials: Madrid i Barcelona, ciutats que van seguir uns corrents artístics diferents i van acollir la majoria d’intel·lectuals del país.

A Madrid, el 1930 es va presentar a la Residencia de Estudiantes el denominat Grupo de los Ocho, de la República o Generació del 27. Aquest grup de joves compositors representava una nova via en el desenvolupament de la música espanyola del segle xx i tenia com a  protagonistes Ernesto i Rodolfo Halffter, Gustavo Pittaluga, Rosita Garcia Ascot, Salvador Bacarisse, Julián Bautista, Fernando Remacha i Juan José Mantecón. El Grup va néixer amb la voluntat de representar la nova vida musical de Madrid i unir tothom sota un mateix credo artístic. Com va dir Rodolfo Halffter:

"

«Nuestro objetivo principal, harto ambicioso, consistía en hallar una solución adecuada a la necesidad de renovar el leguaje musical español y unirnos a las corrientes del pensamiento europeo. Falla nos había señalado la manera de alcanzar esa meta».[1]

"

Com bé senyala Halffter, el músic gadità, juntament amb el crític musical Adolfo Salazar, foren els autèntics instigadors del Grup. El primer va ser un referent musical i un mestre per alguns dels membres, mentre que l’altre els va fer molta publicitat amb les seves crítiques als diaris més influents del moment. La vida del Grup va ser curta però, al llarg d’aquell període d’exaltació artística que fou la Segona República, van tenir l’oportunitat de fer dos concert plegats a Barcelona i Madrid. A part de compondre diverses obres que es van divulgar gràcies als Concursos Nacionals, la majoria d’ells van acostar la música a altres disciplines culturals i van introduir un canvi intel·lectual pel qual el compositor va esdevenir també historiador i musicòleg. Durant aquells anys la musicologia va fer un salt qualitatiu important i el músic va deixar de ser només un compositor o un intèrpret. 

Cal destacar les relacions que van existir entre músics i poetes, i les col·laboracions que van fer plegats. En l’àmbit poètic, va sobresortir l’arxiconegut grup literari de la Generación del 27. Aquest grup de poetes va estar compromès amb el seu temps i amb les lletres i arts del país; músics i poetes van treballar plegats en nombroses activitats de la Residencia de Estudiantes. Tot i que aquella institució no tenia un departament exclusivament dedicat a la música, els compositors col·laboraven en obres i recitals de poesia dels diferents escriptors i assistien assíduament a les conferències i concerts de l’Auditorium. El 1936, amb l’esclat de la Guerra i l’assassinat de García Lorca, l’exili fou una sortida per a la majoria d’intel·lectuals d’aquell grup.

Pel que fa a Barcelona, el període de 1900 a 1939 fou un dels més rics musicalment. Com explica Xosé Aviñoa: «És un període fortament determinat per la inquietud de la modernitat, frisosa en els temps del Modernisme, racional i adulta en el Noucentisme, vigorosa en els moments de la República i de les escaramusses avantguardistes, capaç d’engendrar institucions, activitats, i d’encendre el llum de la inspiració creativa per tal de fer possible que, al final del període determinat per la Guerra Civil, la societat musical d’aquest cantó de l’Estat fos especialment adulta i hagués assolit un reconeixement internacional de primer ordre».[2] 

Exili de sis músics

Grup dels vuit, sense Mompou, a l'Ateneu Barcelonès

En aquesta època van néixer diverses associacions musicals, com l’Associació de Música de Càmera, que va estrenar obres dels compositors del moment i va comptar amb intèrprets de primera fila. A la vegada també va néixer l’Orquestra Pau Casals, que va oferir concerts en llocs molt emblemàtics i va dur a terme una programació molt exhaustiva de la mà del ja famós violoncel·lista del Vendrell. L’ambient de la República va ser propici per donar embranzida a nous projectes, es vivien anys d’eufòria, la joventut tenia ganes d’innovar i l’ambient cultural era idoni per fer-ho. A banda d’aquelles formacions, a Catalunya també va néixer un grup de vuit compositors –Compositors Independents Catalans- format per Frederic Mompou, Manel Blancafort, Eduard Toldrà, Ricard Lamote, Robert Gerhard, Baltasar Samper, Joan Gilbert Camins i Agustí Grau. Aquell grup només va realitzar un concert l’any 1931 i, a causa de la poca informació que hi ha, és difícil determinar quina era la seva orientació, sobretot si tenim en compte que estaven barrejats noucentistes com Toldrà i experimentalistes com Gerhard. Aquest últim va ser el músic més important del Grup; el seu caràcter innovador i afí al corrent dodecafònic el va fer més interessant i, mentre va viure a Barcelona, es va comprometre amb tots els projectes musicals del moment. Gràcies als seus contactes amb els compositors del moviment de la segona Escola de Viena, la seva ciutat va gaudir de la visita de Schönberg, Berg o Webern. Catalunya va viure una època de gran activitat musical en la qual no només va brillar l’àmbit instrumental, sinó també el moviment coral, que va florir encapçalat per l’Orfeó Català.

L’exili de sis músics

Després de veure quin fou el panorama musical abans de la Guerra, ens endinsarem en el futur dels sis compositors més significatius que van viure a l’exili; els que van aportar coses més interessats musicalment parlant i els que comptaven amb un repertori més ampli per a violí. Dins del Grup de Madrid, hi va haver dos compositors destacats que van marxar del país: Salvador Bacarisse i Rodolfo Halffter.

Bacarisse va desplaçar-se a París on, després de viure uns anys molt precàriament, va aconseguir una feina a una ràdio francesa i va emprendre de nou la composició. D’entre les obres que va compondre a l’exili destaca, sobretot, el Concertino per a guitarra. Malauradament, gran part de la seva obra no ha estat publicada, però es conserva a la Fundación Juan March de Madrid. Investigant, hem trobat obres molt interessants, d’una gran subtilesa i musicalitat, com l’Adagio per a violí i piano. La creació de Bacarisse a l’exili no va ser gaire prolífica, i alhora va ser injustament oblidada. El compositor madrileny decidí no tornar a trepitjar mai més Espanya i morir en una altra terra.

Rodolfo Halffter va marxar més lluny, es va instal·lar en un país que es va convertir en el centre d’acollida de la diàspora republicana, Mèxic. Allà, Rodolfo es va integrar de seguida a la vida musical del país. Per començar, va tenir la sort de coincidir amb altres músics exiliats de la seva generació, com Salazar, Pittaluga o Samper. Halffter, només arribar, va compondre el Concert per a violí i orquestra, una peça que ja mostrava les seves inquietuds vers el dodecafonisme, un nou corrent musical europeu del qual el compositor madrileny es va convertir en un autèntic mestre a Mèxic. Mentre Europa vivia del passat gloriós dels seus compositors, a Sud-amèrica els músics estaven creant un art lliure d’influències i a la vegada una música actual de gran qualitat. Les obres de Rodolfo agafaven cada vegada més embranzida, fins al punt que moltes d’elles s’interpretaven aquí; arran d’aquest fet, a partir de 1960 visitava Espanya assíduament, però mai fins al punt d’instal·lar-s’hi. Com ell mateix afirmava, era molt difícil trencar amb tot i deixar la seva vida i família allà.

Manuel de Falla

Manuel de Falla, Rosa García Ascot i Jesús Bal y Gay a la Residencia de Estudiantes

Manuel de Falla, un músic abastament conegut, va marxar també a l’exili. La seva partença ha creat controvèrsia, ja que mentre alguns opinen que fou una fugida per evitar la imminent eclosió de la Segona Guerra Mundial, altres pensen que va ser un exili en tota regla. Falla mai no es va mostrar afí a cap dels dos grups enfrontats a la Guerra; simplement no estava al costat dels Republicans, perquè sent tan religiós com era, no tolerava la crema d’esglésies; però, per una altra banda, no volia tenir res a veure amb aquells que van assassinar cruelment el poeta i compatriota Federico García Lorca. Fos com fos, Falla abandonà Granada el 1939 per viatjar a Buenos Aires. La seva vida a aquest nou país va estar extremadament lligada a l’Atlàntida, inspirada en el poema de Jacint Verdaguer. Desgraciadament, la seva salut ja estava molt deteriorada i vivia obsessionat amb les vitamines i els corrents d’aires. Falla va tenir l’oportunitat de tornar un cop va acabar la Guerra Mundial, però va refusar la invitació del Govern espanyol i va decidir quedar-se a la ciutat de l’Alta Gracia fins que morí el 1946, havent deixat inacabada la que havia de ser la seva gran obra.

Pel que fa als músics catalans, en primer lloc cal citar Pau Casals, el músic que va mantenir una actitud més compromesa i que, a més de ser un gran professional, va defensar sempre la seva terra i va lluitar a favor de la pau. Casals, que es va significar sempre al costat de la República i va tenir una forta identitat catalana, va haver d’exiliar-se en rebre amenaces com la del general Queipo de Llano, que deia amb sarcasme que: «cuando cogieran a Casals, le cortarían ambos brazos a la altura del codo». Va passar la primera etapa del seu exili a Prades (França), on va viure uns anys molts durs. Casals tenia l’esperança que, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, el bàndol republicà acabaria amb els feixismes i, per tant, enderrocaria el règim de Franco. No va ser així, i el violoncel·lista va decidir que no podia acceptar més aplaudiments i premis mentre el dictador continués al poder i els seus compatriotes visquessin sota un règim autoritari. La decisió de silenciar el seu violoncel fou el major sacrifici de la seva vida; el seu exili polític es va convertir en un empresonament artístic.

L’any 1954, Casals tingué l’oportunitat de tornar a Sant Salvador per acomiadar una bona amiga; aquella tornada fou una experiència molt nostàlgica. Després d’aquella visita, el seu amic Eugene Istomin li va fer veure que no podia seguir entrant i sortint de Catalunya i a la vegada restar a l’exili. Així, Casals mai més va tornar a trepitjar la seva terra i s’exilià definitivament a Puerto Rico. Fou un músic molt compromès políticament; els seus ideals van determinar les decisions i les renúncies més importants de la seva vida. Una vessant poc coneguda de Casals són les seves composicions. Pau Casals té obres molt impressionants, però que malauradament no s’interpreten gaire. La seva Sonata per a violí i piano és una peça de primer nivell, que fins l’any passat no s’havia publicat. Durant la seva vida, Casals va ser reticent a permetre la publicació de les seves obres i, per aquest motiu, només es coneixien aquelles que van difondre els seus amics. Amb el temps esperem que la seva faceta de compositor sigui més coneguda.

Un altre músic català que va haver d’exiliar-se fou Jaume Pahissa, que es va instal·lar a   Buenos Aires. Pahissa va participar molt activament en moltes de les activitats que organitzaven altres catalans exiliats. A part de compondre i dirigir orquestres, va escriure la biografia de Manuel de Falla, amb qui va mantenir una estreta relació durant la seva estada a l’Argentina. Pahissa, l’any 1961, va rebre un permís per visitar Catalunya, i va assistir a tots els actes que li van preparar. Tot i això, va decidir tornar al país d’exili i morir allà.

El darrer músic exiliat fou Robert Gerhard, un compositor transgressor que assolí la fama al seu exili a Cambridge. En aquesta ciutat va compondre les seves obres més importants, totes de caràcter dodecafònic, una tècnica que va anar millorant amb el pas del temps. Fou un dels pocs músics que va viure la seva època daurada musical a l’exili; és més, els anglesos el consideren un dels seus millors compositors. L’any 1950, la seva música ja s’interpretava arreu d’Europa, fet que el va portar a Espanya a presentar les seves obres més d’una vegada. Gerhard va ser un músic amb una vida intel·lectual molt activa, ja que no es va dedicar només a compondre, sinó que també va escriure nombrosos articles sobre música.

El trasbals de l’exili

A través de la vida i la interpretació d’algunes obres d’aquests músics, hem pogut veure com cada un d’ells va viure el seu exili personal. En general, l’experiència va ser molt dura i dolorosa; encara que la majoria trobés al seu país d’acollida un ambient propici per desenvolupar la seva vida, tots es van enyorar d’una manera o altra. El desterrament va suposar un sotrac en les seves vides, i cadascun d’ells va veure com tots els ideals pels quals havien lluitat desapareixien, i no tenien més remei que abandonar la seva terra. S’ha de reconèixer que justament aquells que es van poder exiliar, en certa manera, van ser uns afortunats, ja que el cost del passatge del vaixell a Mèxic amb la família no era pas barat. Per tant, si més no, van tenir la sort i els diners per pagar-se aquests desplaçaments i començar una nova vida. Altres que es van quedar no van tenir la mateixa sort…

Els països receptors d’exiliats republicans es van enriquir enormement gràcies a l’arribada massiva d’intel·lectuals, en general. Aquells artistes van estrènyer la seva relació amb el seu país d’acollida, la qual cosa va redundar en benefici de les dues parts. Un altre punt en comú entre els exiliats és el difícil retorn, ja que no tots van voler tornar o van tenir l’oportunitat de fer-ho i, els que ho van fer, no s’hi van voler instal·lar definitivament. Tot havia canviat massa: ni el país era el mateix, ni ells eren els que havien fet l’equipatge feia tant de temps. S’ha de dir que la música d’aquells compositors arribava a aquest país tot i la dictadura. A Franco ni li agradaven les novetats musicals ni n’estava al corrent, però no li hagués importat que aquells intel·lectuals tornessin a casa: haurien aportat sensació de normalitat al país.

Tot i la vivència traumàtica que suposa ser bandejat del propi país, un sent la inquietud de descobrir noves coses i tirar endavant. Sortir de l’ordre conegut és una experiència fèrtil; l’exili entès com una fugida de la monotonia és consubstancial a la naturalesa humana. Si afirmem que en períodes difícils hi ha més creativitat, no seria erroni pensar que l’exili, en certa manera, és creatiu. És allà on emprenem un camí nou; on, de fet, obrim un camí i no ens limitem a seguir els passos dels que s'han enfrontat a la “jungla” abans que nosaltres. Tanmateix, l’exili representa una commoció molt forta per qui el pateix.

 (1) HALFFTER, Rodolfo. Manuel de Falla y los compositores del Grupo de Madrid. Música en la Generación del 27. Homenaje a Lorca 1915-1939, Emilio Casares (comissari exposició). Madrid: Instituto Nacional de artes escénicas, 1986, p. 38.

 (2) AVIÑOA, Xosé. Del modernisme a la Guerra Civil, IV. En AVIÑOA, Xosé. Història de la música catalana, valenciana i balear. Barcelona: Edicions 62, 2002, p. 11.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

AVIÑOA, Xosé«Del modernisme a la Guerra Civil»A: Història de la música catalana, valenciana i balear (Director Xosé Aviñoa). Barcelona: Edicions 62, 2002.

BALDOCK, Robert. Pau Casals. Barcelona: Paidós Ibérica, 1992.

PAHISSA, Jaume. Vida y obra de Manuel de Falla. Buenos Aires: Ricordi Americana, 1956.

PALACIOS, Maria. La renovación musical en Madrid durante la Dictadura de Primo de Rivera, El Grupo de los ocho (1923-1931). Madrid: Sociedad Española de Musicología, 2008.

PERSIA, Jorge de. «Falla en Argentina: en torno a Homenajes». A: Manuel de Falla tra la Espagna e l’Europa. Pinamonti, Paolo (ed.) Firenze: Leo Olschki, 1987.

VV.AA. Música en la Generación del 27. Homenaje a Lorca 1915-1939. Emilio Casares (comissari exposició). Madrid: Instituto Nacional de Artes Escénicas, 1986.

Comentaris (6)

Log in or create a user account to comment.

Felicitats a l'autora

Com afeccionada a la música, haig de manifestar que l'article "Músics espanyols a l'exili" de Laura Nogueras m'ha semblat nou, exhaustiu i molt ben documentat. Però com a persona m'ha entristit molt que des de la revista d'una escola superior de música l'autora sigui insultada per haver comès l'imperdonable delicte d'anomenar espanyol a un músic català.
Potser s'equivocava Pau Casals quan va dir: "la música, aquest meravellòs llenguatge universal hauria de ser font de comunicació entre els homes".

El llenguatge no és neutre

Laura Nogueras, tal i com ho descriu molt bé la Mar Rosàs, el llenguatge no és neutre. Amb el llenguatge no només s'expressa el pensament, sinó que també el conforma. Dues idees:

1 Més enllà dels nacionalismes: quina connexió musical tenen Casals, Gerhard o Pahissa amb els músics de la Residencia de Estudiantes? Dóna la sensació que apliques l'argument de UPyD (amb allò de "lo que nos une" amb la foto del DNI espanyol) i que amb aquest argument passes per davant de qualsevol altra consideració.

2 I ara sí, amb els temes identitaris: és cert que el trauma de la guerra civil és el denominador comú d'aquest músics. Però això no els fa o els deixa de fer espanyols. El resultat de la guerra civil fa que allò que aquests músics puguin tenir alguna cosa en comú és l'exili. Res més. I precisament per això que et dic, que agafis la figura de Casals (sabent qui era) i utilitzis el seu exili per qualificar-lo d'espanyol... Això grinyola. Estic convençut que tu mateixa ho veus. És cert que Casals mai va escriure en un paper que fos independentista. Però només cal escoltar el seu discurs a les Nacions Unides per tenir una "pista" de quins eren els seus sentiments.


Salut, i per la resta de l'article felicitats.