La música als espais públics

Molts restaurants consideren de bon to la presència de música ambiental, que redueixi el soroll de la vaixella o la incomoditat d’un silenci. També els ho sembla a línies ferroviàries, supermercats, serveis d’atenció telefónica o a les sales d’espera, regalant-nos un fil musical que, tot i no haver-lo sol·licitat, pot resultar balsàmic. Fins a quin punt, quins són els límits entre ús i abús de la música? 

A dues veus
Altres publicacions
0
Share

Estudiant de Musicologia de l'Esmuc

Pianista i gestor musical graduat per l'Esmuc.
Director de www.otocreations.com  

Com a músic, la idea de fil musical m’evoca versions instrumentals rebullides de cançons dels Beatles, música clàssica al tren i un bucle de 45 segons de Britney Spears que es repetirà deu vegades abans no m’atengui la operadora. Com a musicòleg, en canvi, em sembla fascinant: una combinació del pitjor malson d’Adorno i de neuromusicologia aplicada. M’explicaré...

Quan fa gairebé cent anys es va fundar l’empresa Muzak, la primera empresa de fil musical, es dirigia a un mercat que ja existia: la ràdio ja era corrent i alguns grans magatzems fins i tot tenien emissora pròpia. Muzak, però, es preuava de no oferir entreteniment, sinó tecnologia empresarial: afirmaven que la seva música havia estat dissenyada per a fondre’s amb l’entorn i millorar o bé la productivitat dels treballadors, gestionant el seu ritme de treball i de concentració, o bé les vendes, suggestionant als clients perquè romanguessin més temps als comerços: la “música de fons” (background music), els arranjaments instrumentals de música popular que tots coneixem; música per a ser sentida, no escoltada.

En aquest cas, doncs, el més rellevant de la música no és la seva dimensió social o cultural (de fet, ni tan sols l’hem d’escoltar) sinó el seu (pretès) efecte neuro-psicològic o fins i tot acústic (si parlem d’esmorteir el soroll de coberts i converses alienes als restaurants). La música esdevé una eina, una tecnologia i, atesa la seva inconspicuïtat, ho fa malgrat ella mateixa. I atès que està pensada per actuar sobre el nostre inconscient, ho fa malgrat nosaltres mateixos.

Ara bé, la proliferació d’associacions com la britànica Pipedown demostra que un sector de la població no tan sols escolta el que només hauria de sentir, sinó que a més, no els agrada; i per motius tan diversos com la qualitat de la música (músics, melòmans i seguidors de l’escola de Frankfurt), la seva monotonia (clients i treballadors de comerços, especialment per Nadal) o els seus efectes acústics (els sords parcials, que depenen d’audífons).

Pel que fa als músics, penso que probablement som hipersensibles a la música, incapaços de deixar de fixar-nos en ella per molt inconspícua que sigui. I precisament perquè fem d’ella la nostra professió, potser a alguns ens costa veure-la relegada a la categoria de mobiliari (malgrat Satie), o d’eina comercial.

Per tant, a l’hora de plantejar-me quins són els límits de l’ús de la música ambiental m’haig de plantejar qui la fa servir i amb quina finalitat. Quan els empresaris i administradors dels espais públics contracten un servei de fil musical (o se’l fan ells mateixos), ho fan per millorar la nostra experiència al seu restaurant, comerç, etc.? Aleshores, penso que potser simplement estan mal informats pel que fa a la música “que agrada a tothom”. Ara bé, si el que volen és influir en el meu comportament sense que me n’adoni, com a potencial treballador, client o vàndal de vagons de tren m’haig de demanar: de debò cal?

La presència de la música en espais públics o semipúblics (estacions, places comercials, botigues, serveis d'atenció telefònics etc.) forma part de la nostra quotidianitat més immediata. I és a causa de la nostra natural manca de distància crítica, que tendim a tolerar i acceptar mansament "el que ens posin de fons". En el millor dels casos, ens limitem a acceptar o rebutjar amb major o menor grau d'indiferència el tipus de música i la qualitat de la programació del que sona al nostre entorn. Una cop més, ens conformem. 

Si som a l’estació de metro és per desplaçar-nos, no per gaudir d’una ensucrada versió de All of me adaptada per a orquestra de jazz "simfònic". I al pàrquing subterrani del centre comercial tampoc no pretenem descobrir una curiosa versió adaptada per a quartet de cordes de Winds of Change de Scorpions. Tot i això, coincidiran amb mi que hi ha fils musicals més ben fets que altres; seleccions que resulten eficaces per relaxar-nos, enfront d’altres que fan doblement exasperant l'espera telefònica.
Sobre si hi ha un "ús" o "abús" en la utilització de la música com un element funcional, cal recordar la quantitat de botigues, bars i sales que tenen incorporats fils musicals "per defecte", amb volums excessius, programacions repetitives i arbitràries que no reflecteixen ni expressen res en particular (excepte el bon o mal gust del propietari). Si a això afegim el bombardeig de sons i sorolls constant de la nostra ciutat, el resultat més habitual és que, un cop passat l’aclaparament inicial, s'instal·li en el transeünt / oient / consumidor l'apatia, el conformisme i la indiferència.

Ara bé, considero que això es deu més al fet que Barcelona és una ciutat amb alts nivells de pol·lució acústica que no pas a l'existència dels fils musicals. Si la "contaminació auditiva" general de la ciutat estigués millor regulada, segurament la música, fins i tot en els seus usos més "funcionals", s’apreciaria millor. I això actuaria en benefici de tots.

No cal ser un especialista per adonar-se que la dimensió acústica és un dels aspectes formals més descuidats, en comparació amb el disseny, l'olor o la il·luminació dels espais. De la mateixa manera que la societat de consum ha desenvolupat el culte al disseny, i ha aconseguit que cada institució, marca o organització requereixi una tipografia o un logotip que els identifiqui, la tendència suggereix que hi haurà una demanda d'empreses i professionals especialitzats en el sector de la producció musical per encàrrec, en la creació de track lists amb una línia estètica precisa i definida, i en la tecnologia associada per implementar el so i la música com a dos elements més de màrqueting susceptibles de ser regulats, controlats i manipulats per crear algun tipus d'identificació o emoció particular en l'oient / consumidor.

La pregunta següent i inevitable és: aquesta utilització de la música i serveis derivats vinculats al consum, actua a favor, en contra, o de manera complementària a "La Música, el major bé conegut pels mortals i el cel que habita entre els vius "*?
La resposta queda pendent per a un proper article.
 
 (*) Joseph Addison, "A song for St. Cecilia 's Day", a AC Gulthkelch (comp.), The Miscellaneous Works of Joseph Addison, Londres: G. Bell, 1914, p. 22.

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.

Números anteriors
Veure tots els números de L'ESMUC digital