Manel Camp

David Drudis
David Drudis

Estudiant de Musicologia de l'Esmuc

Posa't en contacte

Pianista, cap del Departament de Jazz i Música Moderna de l'Esmuc

L'entrevista
Altres publicacions
0
Share

Més de cinquanta anys d’experiència com a intèrpret i arranjador, i més de trenta com a docent. Més que veterà, podríem dir que en Manel Camp és membre fundador de l’escena jazz i de música moderna a Catalunya: quan el jazz era (gairebé literalment) underground, ell era a primera línia. I quan encara no hi havia escoles, ell era entre els qui les van fundar. Un testimoni de luxe per a explicar-nos com eren les coses aleshores i fins a quin punt han canviat.

Vas començar la teva carrera professional als anys 60. Quina formació havia pogut tenir un músic de jazz aleshores? On vas estudiar?

El meu pare era músic i em va començar a fer classes a casa a partir dels 7 anys. Més endavant jo feia classes amb una professora a Manresa i baixava a examinar-me a Barcelona, i amb això vaig poder fer els vuit cursos de piano, harmonia... bé, el “Títol Professional”, que en deien aleshores. I després durant molts anys vaig estar molt interessat per la música contemporània i vaig treballar amb en Joan Guinjoan, que just acabava d’arribar de la Schola Cantorum de París i va accedir a fer-me classes de serialisme, de música dodecafònica... Vaig fer una mica la immersió en la música contemporània, tot i que després m’aboqués de ple en la música moderna i el jazz.

Paral·lelament a això, el meu pare era músic d’orquestrina de ball i a casa hi havia música sempre. Per tant jo tenia molt propera la música popular, la música rítmica, i de seguida em vaig interessar molt per aquest terreny. Amb quinze anys ja teníem grups de rock and roll amb en Santi Arisa i el Martí Brunet. Després vaig formar el primer grup de rock progressiu, que es deia Fusión... la meva vida sempre ha anat una mica paral·lela entre la música clàssica, que de fet és la que estava estudiant, i les músiques populars, modernes, rock, pop... i aquest transfons de jazz que sempre perseguim tots els músics que estem a l’àrea de música moderna: tocar, improvisar, crear a l’escenari.

Els estudis oficials de jazz aleshores eren inexistents...

En aquell moment ho eren. Un factor comú de tots els músics de la meva generació és que tots els que toquem jazz i música moderna ho hem fet d’oïda. Escoltàvem discs de jazz (en aquell moment els havíem d’anar a comprar a Andorra o a Barcelona) i arribàvem fins on la nostra oïda era capaç d’arribar. I jo recordo haver patit molt, perquè voler tocar aquell tipus de música sense tenir cap mena de base ni de coneixement... per poc que et deixessis anar tot el que et sortia era tota la vena romàntica, pianística... el que havíem estudiat. Per tant calia que la gent pogués estudiar aquell tipus de música d’una manera diferent.

Aleshores em vaig interessar molt pel sistema de Berklee i vaig fer uns cursos per correspondència d’harmonia, d’arranjaments... amb molta dificultat, perquè tampoc tenia els coneixements d’anglès suficients. Tot va ser força complicat, però hi havia la il·lusió de tocar, la il·lusió de fer. I molts anys després, ja a l’any 79-80 vaig començar a fer classes a la recent inaugurada Aula de Jazz i Música Moderna de Barcelona. I després a Manresa.

És a dir, una colla de gent vàrem intentar formar aquestes escoles, el que ara coneixem com escoles de jazz, per estalviar als futurs músics tot el que havíem hagut de patir nosaltres per poder fer un tipus de gènere que simplement no és el que havíem estudiat.

... I des d’aleshores, un músic pot orientar-se al jazz des del començament dels seus estudis. Consideres, però, que la formació clàssica dóna alguna mena d’avantatge al músic de jazz?

Sí, jo sempre he pensat que sí. Els grans instrumentistes, i no cal dir en el cas del piano, de Bill Evans a Corea o Herbie Hancock... tothom té una formació clàssica en un moment o altre. Entre altres coses perquè la gent d’una certa edat per força hem passat per escoles de música clàssica. El mateix Tete Montoliu, el mateix Francesc Burrull... tota la gent d’aquí a casa nostra, tothom ha passat una mica per l’escola clàssica. Crec que sí que aporta uns valors, no sé si imprescindibles però molt importants, segur que sí. El que passa és que si vols orientar-te cap una altra branca, també has de deixar enrere moltes de les coses que treballes quan estàs interpretant música clàssica.

Quina escena professional hi havia quan vas començar?

Bé, estem parlant dels anys 60-70 i no et diré que el jazz era inexistent, però se’n trobava poc. Hi havia el Jamboree, però va estar tancat vint anys, i pràcticament no hi havia sales de jazz a Barcelona. La resistència del Tete Montoliu (i tota una colla de gent: el Francesc Burrull, el Ricard Roda...) va fer que aguantessin els clubs i la idea de club de jazz a Barcelona. Així era aleshores, fins que van arribar les escoles, els festivals, la reobertura del Jamboree, la Cova del Drac... en fi, molts llocs on es podia fer jazz.

Ara bé, quan jo vaig començar professionalment a dedicar-me a això, viure del jazz era impensable. Els grans professionals tampoc en vivien, del jazz: el Roda tocava a la Banda de Barcelona, el Burrull feia classes al Liceu, acompanyava artistes i feia arranjaments per al món de la Cançó... i quan podien tocaven jazz. Tots estàvem alternant feines professionals amb la il·lusió de tocar jazz quan podíem.

Ha canviat molt la cosa?

És cert que durant aquests darrers anys es pot dir que es pot treballar en el món del jazz. No hi ha, evidentment, ni l’estructura solucionada econòmicament, ni de xarxa de locals, ni de situació discogràfica acceptable... Però com a mínim sí que hi ha una direcció possible en el món del jazz, i un públic fidel, i una possibilitat de mercat, com ja anem veient.

Vist això, quines creus que són les principals dificultats amb què es trobarà un músic de jazz que comença la seva carrera aquí a Catalunya?

A nivell de formació, a nivell d’interpretació, a nivell de creació, Catalunya està, per descomptat, en el seu millor moment històric en tot el terreny del jazz. Hi ha una quantitat de músics excepcionals dins de l’Esmuc i fora, i crec que les noves formacions són millors d’un any a un altre. Això a Madrid no passa amb la proposta professional de jazz. No han crescut massa en xarxes de treball, en l’edició discogràfica... tot i que avui en dia un disc és més aviat una carta de presentació, no té el sentit que tenia fa uns anys.

"

Catalunya està, per descomptat, en el seu millor moment històric en tot el terreny del jazz. Hi ha una quantitat de músics excepcionals dins de l’Esmuc i fora, i crec que les noves formacions són millors d’un any a un altre.

"

Jo crec que la dificultat principal és aconseguir poder anar tocant amb suficient periodicitat com per anar-te formant i anar creant. És un tipus de música que per molt que hagis après, per molt que estudiïs a casa i per molt que treballis, finalment requereix la posada en escena, estar davant del públic, crear davant del públic, amb tots els inputs que et vénen tant dels teus companys com de la mateixa sala... això és molt difícil d’aconseguir, de rodar-ho, perquè no hi ha activitat professional en aquest sentit, hi ha molt poc moviment. I quan s’estava començant a crear aquesta xarxa, la famosa crisi eterna en què estem immersos ha acabat d’espatllar una mica aquest procés.

A banda hi ha altres problemes amb la professió mateixa, tant de seguretat social com de seguretat econòmica, de papers, transparències amb els IVA i els IRPF... tot un afegit en aquesta professió que encara ara és molt difícil de salvar. És a dir que ara, quan el nivell és comparable no només al d’Europa sinó amb qualsevol país del món, tornem a ser en un punt molt difícil.

A Catalunya hi ha molt bon nivell pel que fa al jazz.

Ho comprovem dia a dia amb els estudiants que vénen d’Erasmus d’escoles que porten molts anys funcionant com a centres superiors de jazz arreu d’Europa, i els nivells d’aquí no només no tenen res a envejar, sinó que en molts moments estem al capdavant d’altres escoles que estan funcionant des de fa 25 o 30 anys, quan la nostra escola en porta 10.

Així, creus que el músic de jazz català és exportable?

Absolutament. De la mateixa manera que s’han pogut crear totes aquestes noves fornades de músics molt ben preparats i molt ben formats, amb un nivell de creativitat i d’interpretació d’una qualitat excepcional, penso que no ha passat el mateix en els àmbits on s’hauria de gestionar tota aquesta creativitat. No hi ha sales, no hi ha possibilitat de sortir a l’estranger. Aquí anem rebent tots els músics internacionals amb les mans obertes, però no hi ha possibilitat que tot això torni cap allà: cap empresa de management, cap festival s’ha cuidat de portar-nos cap enfora. Ha estat molt poca la gent que ha tingut la sort de poder treballar aquí i a Europa, o aquí i a Amèrica... és molt difícil. La majoria de músics dels país hem de viure del que es genera al propi país. I és un país petit, amb un problema econòmic importantíssim, i un terreny, el del jazz, que encara és difícil de col·locar segons on.

"

La majoria de músics dels país hem de viure del que es genera al propi país. I és un país petit, amb un problema econòmic importantíssim, i un terreny, el del jazz, que encara és difícil de col·locar segons on.

"

De debò? Penses que el jazz encara té mala fama?

Quan utilitzes el terme jazz a molts teatres i a molts auditoris encara els continua fent por, perquè pensen que serà una descàrrega de solos per part dels músics. Jo crec que hem salvat aquella època en que el jazz era una cosa nocturna, d’antre amb fum (riu)... però la idea de jazz de solos i pensat només per a una elit és mentida. El jazz el pot escoltar qualsevol, i el ventall que s’ofereix aquí no té res a veure amb el de fa uns anys.

Hi estic molt d'acord. Pel que he pogut sentir, a Catalunya hi ha molta varietat d’estil.

És una aposta molt important que ha fet el nostre país a les escoles. Al començament, fa com 30 anys, el mirall era Amèrica: eren el blues, el bebop i els músics americans. Jo crec que afortunadament tots hem anat prenent consciència que al nostre país calia un jazz diferent. I vàrem anar, crec que entre tots, desvetllant aquesta passió per la creació d’un llenguatge més propi, no només europeu sinó fins i tot diria que mediterrani... o el que li vulguem dir. Mirem de fugir de les etiquetes.

Però el que és veritat és que la producció dels músics de casa nostra és sovint molt diferent del que puguin fer a Madrid i, no cal dir, del que puguin fer a Alemanya o a Nord-Amèrica. Jo crec que això ha estat una aposta a la qual la majoria d’escoles ha donat moltíssim suport. Tot el que es crea a Catalunya té un segell bastant particular. Evidentment que darrera hi ha tota la influència del jazz, del bebop, però crec que hem aconseguit no només reproduir uns models establerts d’una música que venia de fora, sinó que en aquests moments és tan genuí com pot ser-ho el flamenco a Catalunya, molt proper tot i ser una música vinguda de fora.

Cinquanta anys fent música, trenta ensenyant a fer-ne. Com ho valores, tot plegat?

Durant molts anys, la majoria de nosaltres hem hagut de fer moltes feines que no eren la que volíem fer, moltes giragonses per arribar on hem arribat. Que m’agradaria haver arribat molt més enllà, que m’agradaria haver pogut portar la meva música o interpretar per diferents llocs i viatjar pels països? Evidentment que sí. Però quan jo somiava ser músic, de petit a Manresa, prenent classes de música amb una professora particular , si m’haguessin dit que jo podria ser on ara sóc...

Per tant, estic molt content del que he pogut fer. Penso que he tingut sort del que hem pogut fer, sort dels companys que hem pogut tenir i sort dels companys de viatge que hem pogut fer i del camí que hem pogut obrir. I en el cas de l’Esmuc, he tingut la sort que durant més de deu anys he pogut estar coordinant, juntament amb tota una colla de professionals increïbles, uns estudis superiors que no estaven previstos en el món del jazz. I això és gràcies a l’equip de gent, a uns alumnes extraordinaris... estic molt content de la feina que hem pogut fer, que evidentment l’hem feta entre tots.

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.