La Cris

Clàudia García-Albea
Clàudia García-Albea

Estudiant de Musicologia de l'Esmuc

Posa't en contacte

Jo no vull discutir, jo “tocanto”!

L'entrevista
Altres publicacions
0
Share

La Cris (Cris Ases) està acabant aquest any la seva estada a l’Esmuc. Obtindrà el títol de cant modern, però ella canta, toca, fa música amb el que se li interposi! Així ho hem vist i escoltat als concerts que ha realitzat pel cicle Música BCN.

Mentre contemplàvem des d’una finestra de l’Escola la pluja que no ens havia deixat conversar a la gespa del TNC, ella m’explicava la seva història...

De petita ja cantaves?

No, jo de petita jugava a futbol. Els meus pares van agafar una bola del món i van decidir anar a viure allà on caigués el dit. Canàries. Allí vaig néixer jo, per atzar. I pel mateix atzar he arribat on sóc ara. Sempre em posava la música molt forta per no sentir el que cantava, sonava horrorós... Però un dia, vaig conèixer a una persona d’una altra esfera, la Tere, em va escoltar i va dir, “en l’espectacle de body music que farem, has de cantar alguna cançó de solista”. Per mi va ser una passada, això de cantar, però el que em sembla més increïble és que confiessin en mi, jo no hauria pres mai la iniciativa, jo tocava el piano clàssic i era feliç.

Vas començar amb el clàssic?

A partir del dia que va aparèixer un piano a classe de música de l’escola, vaig començar a veure tecles per tot arreu. Vaig passar d’estar corretejant pels carrers a no poder parar de tocar i tocar. Per a mi era un món totalment desconegut i cada cosa que em donaven era or. Amb 11 anys començava la meva formació musical, vaig sentir veus que deien que ja era una mica tard. Tard? Mai és tard per trobar la pròpia passió. El fet d’haver-ho escollit incita a que ho segueixi fent. I ara veig que en aquella època vaig crear un hàbit inconscient d’estudi, per gust, sense imposicions.

Suposo que dins la teva estada a l’Esmuc has hagut de prioritzar i ser més pràctica?

Sí, però sense perdre la flexibilitat de poder estirar alguna cosa. No ho aconsegueixo sempre, però tinc molt present que s’ha de trobar el balanç entre llibertat i limitació. Cal surfejar per les planificacions.

El món acadèmic t’ha portat a avorrir la música en certes situacions?

No m’avorreixo mai. Intel·lectualitzar la música o aprendre des d’un alt nivell d’exigència pot fer perdre una mica la màgia, però es tracta d’un període de transició que quan el passes és brutal. I no saps quan durarà, així que és important confiar en el misteri: “no sé molt bé de què va però segueixo aquí”. Tot i que he passat per moments de qüestionar-me moltes coses (ho segueixo fent), mai hi ha hagut pla B. Estic aquí fent el que vull i per mi és un regal haver trepitjat aquesta escola. M’he trobat amb uns professors increïbles i els hi estaré tota la vida agraïda.

Potser està una mica descuidada la part humana a nivell institucional...

Sí, de fet és necessari que es promogui aquesta part. Com ens sentim? No és pot separar música i vida, es tracta d’una relació més. La música serà un reflex de com sigui jo en cada moment. És la meva companya de viatge, mentre em serveixi per créixer i sentir que segueixo avançant.

Trobes que l’Esmuc ha esdevingut una eina per iniciar-te al món professional?

Totalment, això funciona com a plataforma, fomenta els encontres: que tu i jo estiguem ara conversant, en certa manera, és gràcies a l’Escola. L’Esmuc m’ha permès realitzar un Erasmus a Alemanya (Pop Akademie), i allí em van començar a sortir moltes cosetes. Vaig aprofitar per conèixer més persones, viatjar fent concerts... Quin regal! De cara a un futur m’ho he de muntar per poder estar a un lloc de manera regular, però que funcioni com a campament base per tal que em pugui moure amb la música: sempre ets tu, però cada situació mostra una cara diferent de tu mateixa.

“L’Esmuc fomenta els encontres”. Jo vaig saber de tu gràcies al cicle Música BCN en què està col·laborant l’Esmuc...

Tot i així, crec que es podria portar encara més la música fora de l’escola, que des de dins es potenciés l’experiència de l’alumne amb la societat. A vegades perdem perspectives, tancats a l’aula. Jo estic tocant al metro, per exemple, i és un laboratori, un escenari molt ràpid on aprenc moltíssim.

Als concerts de Música BCN et presentes com la Cris(is) amb la guadaloope. És un projecte en solitari, però cantes i toques tot tipus d’instruments.

L’instrument ets tu, la body music és un element clau en aquest projecte. A més, no estic sola, és una manera directa d’establir contacte amb el públic. Aquests concerts tenen relació amb el que estic treballant al projecte final de l’Esmuc, que presentaré el dia sis de juny a les 18h. L’he anomenat tocantando, i el mateix nom lliga amb el que vull aconseguir: la fusió de dos mons que s’entenen com a separats. Quan era instrumentista se’m considerava d’una manera i ara que canto d’una altra, jo no vull discutir, jo “tocanto”!

Com tries el repertori?

Quan cursava el 6è de grau mitjà i havia de decidir cap a on enfocava les proves, piano clàssic o cant modern, vaig fer una audició amb dos preludis de Debussy, un tema de Stevie Wonder i un altre d’Amy Winehouse. Què bonic que es puguin barrejar! Fer música que m’agradi, aquest ha estat sempre el meu criteri. Si el que estic fent m’agrada, segur que arriba al públic. Al no tenir un repertori estricte, puc permetre’m ser flexible en funció de la gent que vingui al concert.

Sempre fas versions?

Quan vaig marxar d’Erasmus, tota la música havia de ser original, raó per la qual precisament hi anava: després de tant de temps fent música dels altres, què deu ser el que tinc jo aquí dins? Totes les persones tenim alguna cosa a dir. És molt important confiar en nosaltres mateixos i emprar la comparació per a créixer. Cadascú té la seva història, les seves consonàncies i dissonàncies, i sempre és un luxe poder aprendre de la gent.

Tens més projectes a part de tot el que fas en “solitari”?

Estic en un col·lectiu que es diu Tanimbuca. També estic compartint a les xarxes els vídeos d’un concert que vam fer a l’estiu amb Betina Quest a l’estiu (ROOM FO(U)R YOU sessions). Ella és de Burundi i viu a Alemanya, així que està sent una manera de fer i compartir música a distància. Aquests són els principals projectes, poquet i bé, i anar fent. Focalitzar és important entre tanta intensitat diària.

Després de quatre anys a l’Escola, què creus que caldria millorar?

El sentiment de comunitat i de saber que tots viatgem en el mateix vaixell. Per fer-ho, cal trobar maneres creatives i originals de posar-ho en pràctica, començant per l’equip directiu, professors i estudiants. Curiosament, els departaments d’informàtica i manteniment i les meravelloses dones de la neteja (l'Encarni, la Carmen i la Rosa) i secretaria tenen molta més unió que el col·lectiu pròpiament musical. Potser el lema de “subdivideix i venceràs” ens ha calat més del que creiem i cal reinterpretar-lo, com diria Luca Chiantore. Unió és solució. On no arriba una persona, arriba tota la tribu!

 

 

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.