Molt més que un gran compositor

Publicat el 02/01/2019

 

No se’ns en va només un bon compositor. Se’ns en va el compositor català més original del darrer terç del segle XX. L’obra de Guinjoan és d’una qualitat enorme, i tanmateix ve definida per trets que sovint dificulten el reconeixement d’un autor. Perquè l’obra de Guinjoan no es pot encabir en cap escola o moviment contemporani. Ni tant sols en una hipotètica escola Guinjoan, del tot inexistent. Guinjoan no pot ser classificat dins de cap tendència o escola compositiva, de cap tècnica, llenguatge o procediment prefixat. Cada obra del mestre ha estat radicalment diferent, original, imprevisible. Tot repensant-se de nou a cada obra, Guinjoan mai ha copiat ningú, ni tant sols al propi Guinjoan. És per això que, incapaç d’imitar-se a ell mateix, l’obra de Guinjoan esdevé inimitable.

Acostumats a valorar com un fet positiu i un signe de rellevància el fet de ‘crear escola’, sovint perdem consciència que el més difícil en qualsevol context creatiu és precisament no repetir-se, ni que sigui parcialment. Crear escola implica fixar uns trets distintius, un llenguatge o uns procediments específics a l’hora de treballar-lo, que altres podran reproduir. En música, de vegades implica fins i tot una determinada ‘sonoritat’ que et pot portar a reconèixer un autor als pocs compassos.

Aliè al concepte d’escola, allò que defineix Guinjoan és una actitud enormement vital i la més absoluta llibertat de pensament amb què abordava cada obra com un nou repte, més que no pas cap mecànica o vernís que convertís cada obra en una versió, segell o copyright del compositor. En una època on molts compositors han esdevingut representants o afiliats a una escola o tendència compositiva, romandre independent de modes i corrents és, a més de creativament complicat, força arriscat, perquè en un auditori relativament reduït com el de la música contemporània, no vincular-se a cap escola pot comportar fàcilment que cap escola et consideri. Afortunadament el mestre ha estat força reconegut a molts nivells. Tot i així pensem que la importància de la seva obra és de tal magnitud que el seu reconeixement continuarà creixent amb el pas del temps, que tot ho filtra i permet una mirada amb perspectiva.

Abordar cada obra de forma diferent també implica el risc estilístic de l’eclecticisme. Tanmateix Guinjoan no és en absolut un compositor eclèctic. La diversitat de la seva obra, tot i evitar el reproduir-se a sí mateix, manté una coherència i solidesa, un caràcter i una forma de fer que, tot i no ser reduïble a receptes específiques, mantenen una unitat de pensament guinjoanesc. No repetir-se i, tanmateix, no caure en l’eclecticisme. Possiblement una de les actituds més difícils d’assolir en qualsevol context creatiu.

Hi ha grans compositors que són únics, i uns pocs que esdevenen únics a cada obra. Aquest és l’exemple i el llegat del mestre Guinjoan. Una unicitat irreproduïble d’enorme qualitat musical.

I va ser aquesta qualitat, la de compositor lliure i independent, no lligat a cap escola compositiva i amb una producció original, vital, oberta i diversa, allò que als inicis de l’Esmuc em va dur a gosar proposar-li al mestre la idea de convocar un concurs internacional per a joves compositors amb el seu nom. Perquè aquesta llibertat i desvinculació de formes prefixades o escoles específiques de composició, que ell representava, era exactament l’ideal de com volíem crear i desenvolupar l’ensenyament de la composició a l’Esmuc.

El mestre Guinjoan va mantenir una estreta relació amb l’Esmuc des dels seus inicis el 2001. No tants sols cedint-nos entusiasmat el seu nom pel premi, sinó participant-hi com a membre del jurat durant moltes edicions mentre la salut li ho va permetre, impartint algunes classes magistrals als estudiants, rebent-ne molts d’ells a casa seva per assessorar-los en les seves composicions, col·laborant amb professors de l’escola quan havien d’interpretar obres seves, enregistrant-ne algunes a la mateixa escola i, fins i tot, escrivint-ne alguna específicament per a algun d’ells.

Aquesta afinitat entre la forma d’entendre la composició del mestre Guinjoan i la que hem volgut aplicar a l’Esmuc va ser entesa i reconeguda pel mestre en moltes ocasions. En animades converses a casa seva, però també en tots els lliuraments del premi als quals va poder assistir (gairebé tots de les 17 edicions que se n’han fet), en els quals mai es va voler estar de valorar la gran tasca que al seu parer estava fent l’escola en el camp de la composició contemporània del s. XXI, i la gran quantitat de bons compositors que s’hi havien format, la trajectòria d’alguns dels quals havia pogut seguir personalment. És per això que, com a escola, amb la mort del mestre no només perdem un gran compositor, sinó que el departament de composició perd un referent irreemplaçable, com Catalunya perd un dels compositors més originals de la seva història.

In Memoriam Joan Guinjoan

Eduard Resina, cap del Departament de Teoria, Composició i Direcció

2 de gener de 2019