Qué es el CFIMcat

FotosEspais
El CFIMcat és un projecte del Parc d'instruments de l'Escola Superior de Múisca de Catalunya per la creació d'un cens de constructors i fabricants d'instruments musicals. La idea i el compromís s'originen al 2103 en una la taula rodona celebrada al Barcelona Fiddle Congress 2013 amb entitats i empreses del sector

Reflexió inicial

"El cens de constructors d’instruments musicals com a primer pas per l' associació empresarial" 

Des de les primeres referències que tenim de gremis de constructors d’instruments musicals al S.XIV  a Catalunya, l’organització empresarial d’aquest sector ha passat per diferents fases caracteritzades per una manca d’acord sectorial. Arquitectes i musics, per posar  un exemple, s’ha organitzat sota una mateixa denominació independentment del la tipologia d’edifici que construïen o la música que interpretaven i composaven. 

Es clar que aquesta avinença els hi ha donat fruïts a nivell organitzatiu ja que en poc temps han aconseguit associacions potents, institucions molt respectades i centres de formació reconeguts internacionalment que actualment ningú s’atreveix a posar en dubte. 

Com a observador, crec que les competències instrumentals, si parlem en termes d’espai europeu d’educació superior que tenen assolides els constructors i dissenyadors d’instruments musicals són molt diferents, segons els instruments que es construeixen, però les fonamentals són compartides. La construcció, restauració o reparació, el client, el fet que molt sovint les seves creacions sonaran plegades en les mateixes acústiques o els materials, productes i tècniques emprades els apropen tècnicament però també la manera de ser i de fer. 

En un mon cada cop més viu on l’esforç , l’honestedat i el  rigor professional seran imprescindibles, al meu parer i per l’experiència d’haver-me topat amb uns quants, els  constructors són exemple d’aquestes virtuts, ja que en cada moment del seu procés constructiu aquestes capacitats son posades a prova i no només tenen que satisfer al seus clients sinó a ells mateixos, que transformats en oients podent escoltar el seu disseny. Podríem comparar-ho amb la suma de l’emoció que té l’actor per la reacció de l’espectador i la del propi espectador gaudint-ne i conscient que ell n’és en gran part responsable. 

L’altre aspecte que cal endreçar és la diversitat de camins que existeixen per que un constructor o fabricant d’instruments musicals arribi a vendre el seu instrument al seu client i ens trobem amb intermediaris que aporten un valor afegit al producte i fan viable la seva comercialització però també amb entrebancs com algunes exclusivitats abusives, excés de mitjancers que encareixen el producte i allunyen al músic del constructor perdent en el camí la comunicació entre un i l’altre. Una institució forta podria regular aquests processos a benefici del professional com està passant actualment en el mon de les discogràfiques i empreses de manegament que o aporten un valor afegit real entre el músic i el oient o tenen els dies comptats. 

M’imagino en un futur, una associació, que agrupi a aquests professionals, interactuï amb la societat  i impulsi iniciatives com l’adaptació dels drets de patent, beneficis fiscals, els convenis amb universitats per a la recerca, la protecció d’ entorns naturals per assegurar matèries primeres,  aportació a les normatives d’activitat industrial i per que no una Escola Superior de Construcció d’Instruments Musicals. 

Soc optimista per que el camí ja està començat per entitats vinculades a aquest sector que funcionen molt bé, però no deixa de ser curiós, que aquestes mateixes accepten acords científics per classificar i estudiar els instruments musicals i  per descomptat com tocar-los però en canvi els hi costa trobar un consens per  interconnectar els professionals que els construeixen i elaborar un simple cens per convocar-los a obrir el debat.