Òscar Villarroya

Òscar Villarroya

Neuròleg. Doctor en ciència cognitiva.

Ponència: A través de la partitura

El 2009 en Luc Steels, un lingüista que ha utilitzat la robòtica per explorar l'origen i el desenvolupament social del llenguatge, i jo, un neurocientífic que investiga les bases cerebrals de les malalties mentals, van iniciar una col·laboració científico-artística que dura fins el dia d'avui. En Luc i jo feia temps que ens coneixíem, i havíem col·laborat en alguns projectes científics, però mai havíem parlat de les nostres passions artístiques. En Luc havia estudiat al conservatori de Brussel·les durant la seva adolescència i havia cultivat tota la seva vida una passió privada per l'òpera, sobre tot l'òpera barroca. Per la meva banda, jo estava estudiant art dramàtic a hores lliures i havia cultivat tota la meva vida una passió privada pel món del teatre. I així fou que sobre la gespa d'un centre de reflexió i de diàleg humanístic-científic, el WIKO de Berlin, vam decidir escriure una òpera on poguéssim desenvolupar les nostres passions i a la vegada parlar dels temes científics i intel·lectuals que més ens interessàvem. D'aquesta primera col·laboració va néixer Casparo, una tragicomèdia operística que parla de la necessitat del cos i de l'aprenentatge vital per desenvolupar la intel·ligència. Aquest setembre passat, hem estrenat a Brussel·les la segona col·laboració, Fausto, una òpera en què s'explora de manera crítica algunes de les possibilitats que el desenvolupament de la intel·ligència artificial està prometent i que toquen de prop alguns dels desitjos més profunds de la humanitat: la possibilitat del coneixement absolut i la d'una immortalitat digital. A partir de fragments enregistrats durant la inauguració de Fausto, parlaré de com la interacció entre art i ciència pot ajudar a adreçar aquests temes.